L'Alex va ser un lloro gris únic en la seva espècie. Si els altres lloros són capaços d'imitar els sons que senten (essencialment per foragitar bitxos veïns que se'ls voldrien cruspir), l'Alex, en canvi, estava dotat de certa facultat de llenguatge -"humà"-: podia identificar colors, quantitats, materials i formes. També sabia dir "vull tornar a la gàbia" quan l'experiment se li feia massa llarg i pesat. L'Alex, el lloro africà, si hagués tingut un plasma i una mica més de caos sèmic i sintàctic, podria fins i tot haver estat president d'algun país de l'assolellada Mediterrània - cas que hagués pogut entrar al país, esclar! Va morir jove, amb trenta pocs anys, quan els lloros grisos fàcilment atenyen la cinquantena. Potser serà que el llenguatge desgasta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada