Fotògrafs: BILL BRANDT

Serà això potser l’inici d’una sèrie d’entrades?

La cosa es tractaria d’anar mostrant les obres d’alguns fotògrafs que jo vagi descobrint.

 Dos punts d’arrencada per a l’empresa.

D’una banda, un full ple de noms escrits a les fosques durant una conferència en què Rafa Badía va tenir el detall i l’encert de mostrar i comentar algunes obres dels mestres fotògrafs que l’han acompanyat al llarg de la seva vida.

De l’altra, un preciós llibre de Ian Jeffrey (prestat fa un temps i per fi àvidament fullejat), ple de noms, fotografies i comentaris.

El pou sense fons d’Internet, la curiositat pròpia i els bons comentaris d’algú més, van posant la resta.

Ah! I l’autopromesa de ser (per un cop) lacònic.  Vejam que en resultarà!

  

BILL BRANDT (1904-1983). Famós per ser (com se sol dir) “cronista” de la societat anglesa industrial de principis del segle XX: fotografia les dues cares d’aquest món, la quotidianitat de patrons i obrers i les seves famílies. 

 

Conegut també per temptejar amb la fotografia del nu i jocs formals de lents, composicions, llums i perspectives.

Quartet

L'originalitat d'aquest Quartet?

En primer lloc, no va de quatre músics ni de quatre instruments, sinó de quatre guionistes que han escrit quatre guions perquè l'estraburguesa Madame Catel Muller en dibuixi les quatre historietes, cadascuna amb un color dominant.

Segon punt original. Després de tantes i tantes obres parlant de l'etern femení, te'n trobes una que presenta i remena arquetips masculins. Concretament, quatre, és clar.

I així, al llarg d’aquest Quartet, aquesta capbussada confessa en quatre facetes de l’etern masculí, van passant els colors, els moviments i els personatges.

Segon moviment: largo, de color blavós amb cert to kieslowskià. Ens mostra l’home boig pels cotxes i la vida gaudida a tota pastilla. L’home que prem l’accelerador per darrera vegada, després d’haver perdut en un accident la seva parella, una versió femenina de James Dean, dóna veloç i intensa amb mocador al cap i ulleres de sol a joc amb el seu descapotable.

Tercer moviment: scherzo en verd, color de l'esperança de l’home incaut que creu que a ell també li pot tocar ser l’amor fou d’una princesa. El somniador que estira i estira l’accidental somriure cordial d’una desconeguda fins fer-lo el fil amb que teixeix una història d'amor que només pot existir en la seva imaginació.

Quart moviment: amoroso, color groc daurat. Narra els viatges d’aquest món a l’altre d'un Orfeu vestit de Robin Hood. Baixa a l'infern una vegada i una altra per conèixer el nom del Dimoni i així alliberar la seva estimada del pacte que va fer amb el Senyor de la Mort. L’home que s’entesta a erigir-se en salvador del seu amor i, com diria el Profeta, sap persistir.

I, finalment, la primera història, potser la que més m’ha agradat. Ritme presto per relatar l’aventura d’un campió de vals que un dia perd un campionat i, de retruc, perd també la il·lusió per ballar i la seva parella de ball i de les altres coses.

És el "campió" que s’abandona i que, per retrobar-se (i retrobar el sentit del ball i la seva dona vermella), no només haurà de recuperar les ganes i la tècnica del vals, sinó fer un pas més enllà i aprendre a ballar (el vals!) sense parella.

L’acompanyament musical, aquí, és obvi.

- cinc -

Jikan / que se les donava / de ser un poeta / trenca la seva ploma

FINS I TOT ARA (Even now)

No sabia

com eres de senzilla

i generosa

vaig voler atraure't

amb rimes

i insinuacions

eròtiques

Fins i tot ara

badalles

        dins el meu cor

avorrida i sola

untant ungüents

per tot el teu cos

i acariciant-te

mentre jo m'entretinc.

Leonard Cohen, Llibre de l'anhel

- cinc (bis) -

Egon Schiele, Autoretrat

Ese sudor
que chorrea de mis manos, de mis miradas,
no es lágrima de amor ni de tristeza.
Es tinta que escribe la canción de las encrucijadas.

Adonis, poema VIII, El Libro (1995)
(trad. Federico Arbós)

DE XADORIVS

 Recuerdo irreal de algo que nunca pasó en una tutoría de un insti inexistente. Semana anterior al Carnaval, pongamos de 2010 (por decir un año que no fue, vamos!)

 -  A ver. Hablemos ahora del Carnaval.
  - ………………….
  - Podríamos disfrazarnos toda la clase de lo mismo.
  - ¡Futbolistas!
  - ¡Pijos y tiraos!
  - Y ¿quién de nosotros se viste de pijo?
  - ………
  - ¿!¿!¿!Piratas del Caribe?!?!?!
  - ……….
  - Humm!!! De Piratas no, porque tendríamos que ponernos un pañuelo en la
    cabeza, y la Aisha ya lo lleva cada día. Para ella no tiene ninguna gracia ese
    disfraz.
    
Aisha es la niña musulmana que, ciertamente, cada día calza un chador en su cabeza.

Y su compañero no pretende tomarle el pelo: acababa de bajar de su riquísimo mundo interior y sólo dice algo que a él, y solamente a él, le parece absolutamente razonable.
   
Sus compañeros, con un raro silencio, dan a entender que ese comentario, ellos, no lo consideran tan  tan normal.

Y en cuanto a su compañero autor del comentario, -en su silencio se lee-, muy muy normal… pues tampoco
 lo ven!

Yo, sencillamente, me parto

     De verdad:
     cuando los conoces
     son
           todos
     un auténtico encanto!!!

    (Hasta te entran ganas de disfrazarte también de pirata musulmán)

Sweet Chenda

La cosa és un poc enrevessada. Ho explico amb calma, perquè tot plegat pot atènyer la complexitat ontològica de la Santíssima Trinitat, o potser més aviat de les tríades divines gaèl·liques.

Chenda és el nom del personatge de còmic que representa a l'autora de Fraise et Chocolat, l'Aurélia Aurita, pseudònim literari de la "ninotaire" Chenda Khun.

Doncs bé: tot i ser una mateixa persona (una mateixa substància, si ens va la jerga teológico-bananera), l'objecte de la meva devoció no és ni l'Aurélia Aurita (nom d'un animalot medusiforme que fa esgarrifança, siga dit de passada) ni la Chenda Khum, la mossa de carn, óssos i ulls nipons que als 22 anys va decidir marxar al Japó a conèixer el dibuixant Fréderic Boilet, uns vint anyets més gran que ella (la panxolina mai no enganya, jejejeje!), i ennavegar-se en una història de sexe i amor que després traduirà en cómic, Aurita mediante.



 Arribats aquí, la professió de fe: servidor, sens dubtar-ho, de la tríada femenina es queda amb aquell bitxet tendre i descarat de la Chenda de tinta negra i paper.

Els seus gestos hiperbòlics, les seves ganyotes provocades per un esclat de vergonya o inseguretat, les empipades i xiscles a boca oberta que ni Doraemon, la tonteria dolça que li agafa quan la borratxera la posa "supraverbal"... això és el que em té prendaíto d'ella. Aish! Quina monada de criatura, no? 

En fi:

debilitats que últimament un s'està descobrint.

(Per cert: algú saps si es tracta d'una parafília ja tipificada?

Si no, com m'ho hauria de fer perquè portés el meu nom?

Benvolguts fills de Freud, s'esperen les vostres respostes!)

- quatre -

Cuando nos encontremos     dondequiera que nuestros
pasos se reúnan
ciudades o campos      deja que el silencio       penetre
en tu herida: habla.


¿Quieres para mi amor un rostro que ilumine el espacio?
   Entonces, haz de tus ojos un hogar para mi rostro.
   Tómame y habla.
No siento el ritmo de mi cuerpo entre tus manos, en tus ojos,

si no me hablas.

Adonis, poema 11, Principio del cuerpo, fin del mar (2003)
(trad. Federico Arbós, Árbol de Oriente. Antología poética, 1957-2007)

C's

2006. Ciutadans es presenta per primera vegada a unes eleccions, amb el seu candidat nuet nuet.

2010. Al cartell de presentació de la candidatura de Ciutadans, l'apuesto candidato surt decentment trajat i convenientment descorbatat; ara són un estol d'anònims votants/acòlits del Partit els qui exhibexen els seus cossos nusos - símbol de puresa i desprotecció alhora?

Des d'aquí i ara mateix prometo que si a les properes eleccions els paios simpàtics aquests de Ciutadans aconsegueixen fer un cartell amb els caps de l'oposició i tots els expresidents de la Generalitat en pilotetes, per ma mare que jo els voto!!!!

Nadal by Montt

Stanley Jordan

i jo que pensava que el jazz era avorrit...

- tres -

Raymond Carver. Per a mi, essencialment l’autor de De què parlem quan parlem d’amor. Un llibre de relats crus, cínics i un punt despietats. Obra mestra del realisme brut, es diu. I aquesta imatge portava jo al damunt quan vaig trobar ja fa setmanes a La Central una antologia bilingüe de la seva obra poètica. Carver poeta? Doncs sí. Penso en  Roger Wolfe . Agafo el llibre i prou, a casa ja me’l miraré.

Carver poeta. A la contracoberta s’esplica que i tant, Carver no escribe poesía de manera circunstancial entre relato y relato, más bien al revés: la poesía es para él un cauce espiritual del que se desvía para escribir sus relatos, i la reflexió són paraules de la seva vídua, ella també poeta. Primera sorpresa.

Segona sorpresa: perquè coi me’l vaig afigurar com un Roger Wolfe a l’americana?! Cert que hi ha poemes durs  i descarnats, plens d’aquell dolor i humiliació que, en un dels poemes de l’antologia (“El projectil”), H. Murakami diu trobar pertot en l’obra narrativa de Carver. Però són només alguns. D'altres traspuen un no sé què dolç, potser melancòlic, però també amb un regust esperançat. Carver allí es mima, s’allunya del seu món de grisors, s’enlaira, gosa volar.

Un vespre

Mentre ell escriu, sense mirar el mar,

sent que la punta de la ploma comença a tremolar.

La marea està pujant fins als còdols.

Però no és això. No,

és perquè en aquest moment ella ha triat

entrar en la cambra sense roba a sobre.

Endormiscada, no gaire segura d’on és

per un instant. Retira els cabells del seu front.

S’asseu al vàter amb els ulls clucs,

El cap caigut. Les cames lasses i separades. Ell l’observa

a través  de l’obertura de la porta. Potser

ella s’està recordant del que ha passat aquell matí.

Poc després, obre un ull i el mira.

I somriu dolçament.

 

(R. Carver, Ultramarine, 1986)

un escorpí

Més o menys, explico la faula com em ve a la ment. L’escorpí es troba a la vora d’un riu, mirant-se les aigües (no consta si un tal Noè aleshores voltava per la zona) i pensant com redimonis podria creuar-lo. I vet aquí que apareix un bitxo, em sembla que un gripau, el qual tot feliç es disposa a passar a l’altra part del riu... o ves que no fos un aiguamoll? o potser una bassa?..., cosa d’altra banda gens rellevant per a la moral de la història. Tant se val! La cosa és que l’escorpí li demana al gripau (o a algun altre amfibi més o menys batràcic) que el porti sobre la seva esquena fins a l’altra banda del riu, aiguamoll o basseta. El gripau (deixem-ho així, per simplificar), que no tenia un pèl de tonto (i tampoc gaire de llest – era un gripau normal, perquè el relat  - com he dit - és una faula de les de tota la vida, i no cap text apocalíptic ni un elenc de tòpics adynata), li respon immediatament que nanai! Que si quieres arroz, catalina, bo i afegint que de cap manera el deixarà pujar-se a sobre seu, perquè és un escorpí i el picaria. L’escorpí, però,  li replica: “Gripau babau!, no veus que si et pico enmig del trajecte tu moriràs i jo m’ofegaré amb tu?” El gripau troba prou assenyat el que li diu l’escorpí i s’avé a fer-li de barqueta.  Ara bé: quan tots dos ja estan al bell mig del riu, llac, oceà, bassal o el que fos, el gripau de sobte sent una picada sobre la seva esquena lliscosa i verdota. El seu estupor és supí: “Però què has fet? No veus que ara morirem tots dos!”. A la qual cosa l’escorpí no pot sinó respondre-li: “Si, ja ho sé. Però, què volies que fes? Sóc un escorpí, i la meva natura és picar”.

Esop, el presumpte autor d’aquesta faula, devia de ser un determinista radical, un descregut de tot i, sobretot,  un tros de cabró!

Jo, ara i aquí,

des del meu més profund cabreig,

i amb un nus gorgià a l'estómac,

vull donar un vot de fe per l’escorpí.

I aviam...

If it be your will (Antony - Leonard Cohen)

 

If it be your will That I speak no more And my voice be still As it was before I will speak no more I shall abide until I am spoken for If it be your will If it be your will If a voice be true From this broken hill I will sing to you From this broken hill All your praises they shall ring If it be your will To let me sing If it be your will If there is a choice Let the rivers fill Let the hills rejoice Let your mercy spill On all these burning hearts in hell If it be your will To make us well and draw us near Oh bind us tight All your children here In their rags of light In our rags of light All dressed to kill And end this night If it be your will If it be your will.

Si és la teva voluntat Que jo ja no parli més I la meva veu sigui Com era abans No parlaré més Ho acataré fins que Se m'ho demani Si és la teva voluntat. Si és la teva voluntat Que hi hagi una veu Des d’aquest devastat turó Cantaré per tu Des d’aquest devastat turó Totes les teves lloances ressonaran Si és la teva voluntat Deixar-me cantar Si és la teva voluntat Si hi ha elecció Deixa els rius emplenar-se Deixa que els turons s’omplin de joia Deixa que la teva gràcia s’escampi Sobre tots aquests cors que cremen a l’infern Si és la teva voluntat De fer-nos el bé I porta’ns a prop Oh, i lliga’ns ben fort Tots els teus infants aquí En els seus parracs de llum En els nostres parracs de llum Tots vestits per matar I posar fi a aquesta nit Si és la teva voluntat Si és la teva voluntat



- dos (bis) -

Però aparta'm 

perquè jo pugui veure més bé

aquella estimada extensió

de gespa

per on ella

va passejar, o

hauria

de dir,

va flotar,

sí, flotar

sota la

solellada

vela del seu parasol

Leonard Cohen, Llibre de l'anhel.

- dos -

Safo (fos qui fos i com fos) diu no voler cantar la bellesa de la batalla, els carros i les armes fulgents. Tot això el gran Homer ja ho havia fet. Safo, als seus poemes, s’hi posa a parlar de coses noves

i sembla que s’inventa l’espai de l’amor i d’un plaer dolç, on invoca la deessa Afrodita i la convida a gaudir de l’esclat suau de totes les esplendors sensorials

¡Sal de Creta y ven a este templo

sagrado, en donde por ti esperan

un huerto riente de manzanos

y altares que huelen a incienso,

y donde el agua fresca arrulla

entre las ramas, y sombrean

rosales el lugar, y cae

sopor de las hojas que tiemblan;

y donde un prado en el que pacen

caballos, da flores del tiempo

de primavera, y donde el aire

sopla con dulzura [...]

ven aquí, Cipria, [...]

y en estas copas de oro vierte,

graciosamente, adicionándolo

a nuestro festival, el néctar!

(Fr. 2 P, trad. J. Ferraté)  

i explica què és per a ella la bellesa, o més ben dit, qui és per a ella la persona realment bella

Perquè qui és bell, és bell només quan se’l contempla;

Però qui també és bo, també serà bell per sempre més.

(Fr. 37 P)

i descriu, en quatre mots comptats,  com “ara” viu el turment del seu enamorament

“...i et trobo a faltar i et desitjo amb bogeria...” (Fr. 36 P)

i, amb altres dos versos, la tempesta del seu desig

Eros (el desig) em sacseja l’enteniment i el cor

Com el vent que a la muntanya

s‘abat contra els arbres.

(Fr. 12 P)

Bocinets de Safo, doncs.

Això és tot!

Asterios Polyp

El meu venedor de còmics preferits ja em té la mida presa.

Entro a la seva botiga, remeno, miro m curiositat un còmic del que fa tres segons no sabia ni que existia, sense saber ni si és bo ni dolent ni si m’agradarà...

 - Si éste te gusta, tienes que leer este otro.

I m’ensenya un volum d’Asterios Polyp, de D. Mazzucchelli.

  - ¡Hojéalo!

I mentre jo vaig fullejant, ell m’explica, amb prosa emfàtica però ajustada, les excel·lències d’aquell còmic. És clar, jo no vaig poder fer més que comprar-me’l.

El meu venedor (camell?) de còmics preferit la va encertar de totes totes. Aquest matí m’he llevat amb el dia tirant a gris i he pensat que el millor seria fer una capbussadeta en el còmic de les coloraines. I me l’he devorat amb una voracitat inexplicable. La història és realment bona i, a sobre, mil detalls de dibuix, com ara l’ús de colors diferents segons si se’ns explica el passat de l’Asterios (blau, roses, vermells)

o el seu present (gris, marró, amb més o menys grocs segons com les coses li van rodant);

núvol i lletra cursiva per quan parla la insegura  Hana, marcs quadrats i majúscules per a les paraules d’un Asterios ferm i segur de la intel·ligència del seu discurs

o en les discussions de la parella, quan parlen i no s’entenen, en què a  l’emocional Hana el món se li arrodoneixi se li encén de vermell magenta intens, mentre que ell es posa tan geomètric...

la narració de com Asterios recorda i enyora Hana quan l’ha perduda

i  un descens als inferns, amb Asterios fent d’Orfeu per un Hades suburbà de deliri.

En fi: una petita meravella!