dimecres, 12 d’octubre del 2016

Tornarem a veure'ns

 M. Chagall, "Cavall de circ".


Volveremos a vernos donde siempre es de día
y los feos son guapos y eternamente jóvenes,
donde los poderosos no abusan de los débiles
y cuelgan de los árboles juguetes y tebeos.

En ese hogar de luz que no hiere los ojos
volveremos tú y yo a decirnos bobadas
cogidos de la mano, viendo morir las olas
sin agobios ni prisas, donde el sol no se pone.

Y viviré en tus labios el amor que la Tierra
sintiera por el Cielo cuando el mundo era un niño,
y el tiempo dejará de salmodiar su lúgubre
canción de despedida mientras nos abrazamos.

Luis Alberto de Cuenca

darrere les ombres....






μετὰ τὴν σκιὰν τάχιστα γηράσκει χρόνος



Perseguint l'ombra, el temps envelleix massa de pressa.



(fragment atribuït al filòsof Critias)

Quan seràs molt vella

Henri Toulouse-Lautrec


Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno

vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
—de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo—

ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
deslices
de aguas de jabón hacia simas
terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles

mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

Manolo Vázquez Montalbán, "Quand vous serez bien vieille", del poemari A la sombra de las muchachas sin flor (1973)

Et deixo aquí, agraït, el record

Amadeo Modigliani

Els pits menuts, la boca i els ulls grans,
llargues les cuixes fluvials, indòmites.
[...]
Aquelles nits, la fosca de l’hivern,
la soledat gran de la Malva-rosa,
el monument de Sorolla malmès,
dispersos blocs de pedra on fèiem cau,
fèiem l’amor i fèiem tantes coses,
prop el camí que anomenen de Vera.
[...]
sorgien dents invictes, ferocíssimes,
i crits també, d’aquella boca gran,
amb manaments i brusques exigències,
severs dictats de reiterades còpules.
[...]
Aquelles dents que jamés perdonaren,
aquell amor de foscos manaments,
d’ungles, d’arraps, i després el silenci,
mentre ens cobria la remor de la mar...

El teu record, després, m’ha perseguit
com pels cantons, els carrers i les places:
sols ha bastat que et recordàs de sobte.

Alguna nit, a deshora, he tornat.
He trepitjat amb pas greu els indrets
d’aquell amor al·lucinat, salvatge,
i he recordat aquells fets amb respecte
i m’he assegut, molt absurd, en un còdol.
Guaitava, en va, el llum d’un cert balcó.
Sortosament mai no el vaig veure encès.
Tot ha passat, tot ho ha esborrat la mar,
com els senyals d’aquell amor, uns cossos.

Et deixe ací, agraït, el record.
[...]


V. Andrés i Estelles, Les acaballes de Catul, II (fragments).

Estigueu junts, apreneu les flor, aneu lleugers...



Els turons que s’enlairen, els pendents
de les estadístiques
estan al nostre davant.
L’ascens costerut
de tot, pujant,
cap amunt, mentre tots nosaltres
anem cap avall.

En el proper segle
o en el que després vindrà,
diuen,
hi haurà valls, pastures,
ens podrem trobar allí en pau
si hi arribem.

Per pujar aquests cims que vindran
un mot per a tu, per a
tu i els teus fills:

estigueu junts
apreneu les flors
aneu lleugers.



Gary Snyder, "per als nens", Illa tortuga, 1974.

FOR THE CHILDREN
The rising hills, the slopes,
of statistics
lie before us,
the steep climb
of everything, going up,
up, as we all
go down.

In the next century
or the one beyond that,
they say,
are valleys, pastures,
we can meet there in peace
if we make it.

To climb these coming crests
one word to you, to
you and your children:

stay together
learn the flowers
go light

Pavese: serà un dia tranquil de llum freda

escultura de Nathan Sawaya



Serà un dia tranquil, de llum freda
com el sol que neix o que mor, i el vidre
tancarà l’aire brut fora del cel.

Ens despertem un matí, d’una vegada per sempre,
dins la tebior del darrer somni: l’ombra
serà com la tebior. Omplirà la cambra
a través del gran finestral un cel més gran.
De l’escala pujada d’una vegada per sempre
no vindran més veus, ni rostres morts.

No caldrà deixar el llit.
Només l’alba entrarà dins la cambra buida.
Prou n’hi haurà amb la finestra per vestir cada cosa
d’una claror tranquil•la, quasi una llum.
Es posarà una ombra escardalenca sobre el rostre boca amunt.
Els records seran grumolls d’ombra
arraulits com brasa vella
dins la llar de foc. El record serà la flamarada
que encara ahir mossegava en els ulls apagats.

Cesare Pavese, "El paradís sobre les teulades" (1940)


TEXT EN ITALIÀ:
Sarà un giorno tranquillo, di luce fredda
come il sole che nasce o che muore, e il vetro
chiuderà l'aria sudicia fuori del cielo.
Ci si sveglia un mattino, una volta per sempre,
nel tepore dell'ultimo sonno: l'ombra
sarà come il tepore. Empirà la stanza
per la grande finestra un cielo più grande.
Dalla scala salita un giorno per sempre
non verranno più voci, né visi morti.

Non sarà necessario lasciare il letto.
Solo l'alba entrerà nella stanza vuota.
Basterà la finestra a vestire ogni cosa
di un chiarore tranquillo, quasi una luce.
Poserà un'ombra scarna sul volto supino.
I ricordi saranno dei grumi d'ombra
appiattati così come vecchia brace
nel camino. Il ricordo sarà la vampa
che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.

C. Pavese, Il paradiso sui i tetti (1940)

AVUI



M. Chagall, Nu sobre Vitebsk (1933)


AVUI
A vosaltres homes tristos
que algun cop vau veure
el meu somriure
us dic
avui
en aixecar-se
la llum
del sol blau
que si el meu poder 
fos llarg
m'afanyaria
a arrancar-vos la visió
que va tacar la meva alegria
que res té a veure
amb el món fosc
en què morireu
emprenyats
contents
de la vostra serietat
espina seca
que neix en una carn rosada.

Roberto González-Quevedo González, Güei
(dins Poesías ya hestorias na nuesa tsingua, 1980)


Text en asturià:

GÜEI
A vos homes tristes
que alguna vez vistiis
la mía sonrisa
digu-vus
güei
al tsevantá-se
la tsuz
del sol azul
que si el mieu poder
fuera tsargu
prestaría-me
arrincá-vus la visión
que manchóu la mía alegría
que nada tien que vere
cunu mundu escuru
nu que murrireis
amurniáus
cuntentus
de la vuesa seriedá
espinu secu
que naz nuna carne rosa.

Pavese

Lev Tchistovsky



ESTIU 

Hi ha un jardí clar, entre murs baixos,
d’herba eixuta i de llum, que cou lentament
la seva terra. És una llum que sap a mar.
Tu respires aquella herba. Toques els cabells
i en sacseges el record.

He vist caure
molts fruits, dolços, sobre una herba que conec,
amb un cop sec. Així t’estremeixes també tu
amb el sobresalt de la sang. Tu bellugues el cap
com si al voltant s’esdevingués un prodigi d’aire
i el prodigi ets tu. Hi ha un sabor idèntic
als teus ulls i en el càlid record.

Escoltes.
Les paraules que escoltes a penes et toquen.
Tens al rostre tranquil un pensament clar
que t’emula a les espatlles la llum del mar.
Tens al rostre un silenci que estreny el cor
amb un cop sec i en destil·la una pena antiga
com el suc dels fruits caiguts aleshores.

 C. Pavese, l'Estate, dins Lavorare stanca.


TEXT ITALIÀ:

C'è un giardino chiaro, fra mura basse, 
di erba secca e di luce, che cuoce adagio 
la sua terra. È una luce che sa di mare. 
Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli 
e ne scuoti il ricordo. 

Ho veduto cadere 
molti frutti, dolci, su un'erba che so, 
con un tonfo. Così trasalisci tu pure 
al sussulto del sangue. Tu muovi il capo 
come intorno accadesse un prodigio d'aria 
e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale 
nei tuoi occhi e nel caldo ricordo. 

Ascolti. 
Le parole che ascolti ti toccano appena. 
Hai nel viso calmo un pensiero chiaro 
che ti finge alle spalle la luce del mare. 
Hai nel viso un silenzio che preme il cuore 
con un tonfo, e ne stilla una pena antica 
come il succo dei frutti caduti allora.

Σκιᾶς ὄναρ (el somni d'una ombra)



CASTELLANO:
Seres efímeros: ¿qué es uno?, ¿qué no es?
el sueño de una sombra, es el hombre.
Pero cuando los alcanza el destello divino,
sobre los hombres se posa un fulgurante resplandor
y un vivir de miel.

CATALÂ:
Éssers efímers: què és algú? què no és?
el somni d’una ombra, és l’home.
Però quan els ateny el llambreig diví,
sobre els homes es posa una fulgent resplendor
i un viure de mel.

GREC:
ἐπάμεροι τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ
ἄνθρωπος, αλλ' ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθη,
λαμπρόν φέγγος έπεστιν ανδρῶν καὶ μείλιχος αἰών

Píndar, Pítica 8.

LA VERITAT DE G. SNYDER




NIT DE VERITAT

Un edredó de son en la fosca de la nit:
Des de fora d’aquest úter de somni
Arriba un renou 
Arriba un renou
I finalment la ment s’alça i fa cap a un fet
Com un peix cap a un ham
Un ós rentador dins la cuina!
Un daltabaix de bols de metall,
la xocadissa de flascons,
l’allau de plats!
Ressuscito per a aquest ritual
Em llevo trontollant, em trobo els peus,
Prenc el bastó, m’abraono cap a la foscor - 
Sóc un immens dimoni esbatussador
Que rugeix als óssos rentadors -
S’esmunyen per la cantonada,
Un so d’urpes que graten em diu
que han pujat en un arbre.

I jo em quedo a sota
Dos de ben joves s’aferren 
Als extrems de dues branques mortes i
Guaiten cap abaix des d’ambdós costats del tronc.
Rugir, rugir, jo us rugeixo
a vosaltres, terribles óssets que em desvetlleu
de nit i ens destrosseu
la cuina

Mentre romanc allí en silenci
El fred de l’aire sobre la meva nuesa
Comença a castigar-me la pell 
Estic despert a la nit.
Els peus descalços donant forma a la grava
Bastó a la mà, per sempre més.

Un llarg traç de núvol deixa pas
A una tènue llum làctia 
Darrere la branca d’un pi fosc,
La lluna encara és plena,
Turons de pins, tots
Xiuxiuejant; grills encara cantant
Suaument entre les fredes badies de la foscor.

Em giro i camino a poc a poc
De tornada al sender dels llits
Amb la pell de gallina i, a l’aire, el cabell esbullat
Dins la nit de lleu brillantor dels núvols
Sota la claror lletosa de la llum lunar
I de negre cruixit de pins
Em sento com una flor de dent de lleó
Curulla de llavors
A punt de volar lluny i arreu
O una anemone marina oberta, bressolada per 
l’aigua fresca color de perla.

Cinquanta anys d’edat.
Continuo passant el temps
ajustant rosques en cargols.

Dins l’estany de les ombres
els nens estan dormint.
I una amant amb qui he viscut durant anys,
Nit de veritat.
Un no pot estar massa temps despert
Enmig d’aquesta foscor.

Peus empolsegats, cabell enredat,
M’ajupo i llisco de nou dins 
L’edredó, per al son que encara necessito,
Per al despertar que arriba
Cada dia

Amb l’alba. 


Gary Snyder, «True Night», Axe handles (1983)



TRUE NIGHT
Sheath of sleep in the black of the bed:
From outside this dream womb
Comes a clatter
Comes a clatter
And finally the mind rises up to a fact
Like a fish to a hook
A raccoon at the kitchen!
A falling of metal bowls,
the clashing of jars,
the avalanche of plates
I snap alive to the ritual
Rise unsteady, find my feet,
Grab the stick, dash in the dark -
I'm a huge pounding demon
That roars at raccoons -
They whip around the corner,
A scratching sound tells me
they’ve gone up a tree.

I stand at the base
Two young ones that perch on
Two dead stub limbs and
Peer down from both sides of the trunk:

Roar, roar, I roar
you awful raccoons, you wake me
up nights, you ravage
our kitchen

As I stay there then silent
The chill of the air on my nakedness
Starts off the skin
I am all alive to the night.
Bare foot shaping on gravel
Stick in the hand, forever.

Long streak of cloud giving way
To a milky thin light
Back of black pine bough,
The moon is still full,
Hillsides of Pine trees all
Whispering; crickets still cricketting
Faint in cold coves in the dark

I turn and walk back slow
Back the path to the beds
With goosebumps and lose waving hair
In the night of milk-moonlit thin cloud glow
And black rustling pines
I feel like a dandelion head
Gone to seed
About to be blown away
Or a sea anemone open and waving in
cool pearly water.

Fifty years old.
I still spend my time
Screwing nuts down on bolts.

At the shadow pool,
Children are sleeping,
And a lover I've lived with for years,
True night.
One cannot stay too long awake
In this dark

Dusty feet, hair tangling,
I stoop and slip back to the
Sheath, for the sleep I still need,
For the waking that comes
Every day

With the dawn.

Després de tot...



Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l'abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
Perquè el secret és que no hi ha secret
i els ritmes i les pauses són la cara
potser oculta del temps que no hem viscut
mentre fèiem projectes i ens jugàvem
el passat i el futur en inefables
futilitats amb posat circumspecte.
I ara què ens queda fora del recel
i les mancances? Què compartirem
amb la gent que estimem i que ens estima?
La fosca complaença dels secrets
o la riquesa absurda del misteri?
Res d'això i tot això, perquè el subtil
mirall discret que ens encén la mirada
és el no-res que sempre descobrim
sense voler, tossuts i agosarats,
després de tot, després de cada cosa.

Miquel Martí i Pol

missió



Andrew Salgado


"Missió teva -va dir - aquest món

que escrit a les teves entranyes està;
llegeix i esmerça-t'hi,
i lluita", va dir
"Cadascú amb les seves armes", va dir
I els braços va allargar
com un jove Déu novell que crea alhora patiment i l'alegria.



TEXT EN GREC:
"Εντολή σου, είπε, αυτός ο κόσμος
και γραμμένος μες στα σπλάχνα σου είναι
Διάβασε και προσπάθησε
και πολέμησε" είπε
"Ο καθείς και τα όπλα του" είπε
Και τα χέρια του άπλωσε όπως κάνει
νέος δόκιμος Θεός για να πλάσει μαζί αλγηδόνα κι ευφροσύνη.


Odysseas Elytis, "Dignum est" (fragment), 1959.