El meu venedor de còmics preferits ja em té la mida presa.
Entro a la seva botiga, remeno, miro m curiositat un còmic del que fa tres segons no sabia ni que existia, sense saber ni si és bo ni dolent ni si m’agradarà...
- Si éste te gusta, tienes que leer este otro.
- Si éste te gusta, tienes que leer este otro.
I m’ensenya un volum d’Asterios Polyp, de D. Mazzucchelli.
- ¡Hojéalo!
- ¡Hojéalo!
I mentre jo vaig fullejant, ell m’explica, amb prosa emfàtica però ajustada, les excel·lències d’aquell còmic. És clar, jo no vaig poder fer més que comprar-me’l.
El meu venedor (camell?) de còmics preferit la va encertar de totes totes. Aquest matí m’he llevat amb el dia tirant a gris i he pensat que el millor seria fer una capbussadeta en el còmic de les coloraines. I me l’he devorat amb una voracitat inexplicable. La història és realment bona i, a sobre, mil detalls de dibuix, com ara l’ús de colors diferents segons si se’ns explica el passat de l’Asterios (blau, roses, vermells)
o el seu present (gris, marró, amb més o menys grocs segons com les coses li van rodant);
núvol i lletra cursiva per quan parla la insegura Hana, marcs quadrats i majúscules per a les paraules d’un Asterios ferm i segur de la intel·ligència del seu discurs
o en les discussions de la parella, quan parlen i no s’entenen, en què a l’emocional Hana el món se li arrodoneixi se li encén de vermell magenta intens, mentre que ell es posa tan geomètric...
la narració de com Asterios recorda i enyora Hana quan l’ha perduda
i un descens als inferns, amb Asterios fent d’Orfeu per un Hades suburbà de deliri.
En fi: una petita meravella!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada