- dos -

Safo (fos qui fos i com fos) diu no voler cantar la bellesa de la batalla, els carros i les armes fulgents. Tot això el gran Homer ja ho havia fet. Safo, als seus poemes, s’hi posa a parlar de coses noves

i sembla que s’inventa l’espai de l’amor i d’un plaer dolç, on invoca la deessa Afrodita i la convida a gaudir de l’esclat suau de totes les esplendors sensorials

¡Sal de Creta y ven a este templo

sagrado, en donde por ti esperan

un huerto riente de manzanos

y altares que huelen a incienso,

y donde el agua fresca arrulla

entre las ramas, y sombrean

rosales el lugar, y cae

sopor de las hojas que tiemblan;

y donde un prado en el que pacen

caballos, da flores del tiempo

de primavera, y donde el aire

sopla con dulzura [...]

ven aquí, Cipria, [...]

y en estas copas de oro vierte,

graciosamente, adicionándolo

a nuestro festival, el néctar!

(Fr. 2 P, trad. J. Ferraté)  

i explica què és per a ella la bellesa, o més ben dit, qui és per a ella la persona realment bella

Perquè qui és bell, és bell només quan se’l contempla;

Però qui també és bo, també serà bell per sempre més.

(Fr. 37 P)

i descriu, en quatre mots comptats,  com “ara” viu el turment del seu enamorament

“...i et trobo a faltar i et desitjo amb bogeria...” (Fr. 36 P)

i, amb altres dos versos, la tempesta del seu desig

Eros (el desig) em sacseja l’enteniment i el cor

Com el vent que a la muntanya

s‘abat contra els arbres.

(Fr. 12 P)

Bocinets de Safo, doncs.

Això és tot!