Et deixo aquí, agraït, el record

Amadeo Modigliani

Els pits menuts, la boca i els ulls grans,
llargues les cuixes fluvials, indòmites.
[...]
Aquelles nits, la fosca de l’hivern,
la soledat gran de la Malva-rosa,
el monument de Sorolla malmès,
dispersos blocs de pedra on fèiem cau,
fèiem l’amor i fèiem tantes coses,
prop el camí que anomenen de Vera.
[...]
sorgien dents invictes, ferocíssimes,
i crits també, d’aquella boca gran,
amb manaments i brusques exigències,
severs dictats de reiterades còpules.
[...]
Aquelles dents que jamés perdonaren,
aquell amor de foscos manaments,
d’ungles, d’arraps, i després el silenci,
mentre ens cobria la remor de la mar...

El teu record, després, m’ha perseguit
com pels cantons, els carrers i les places:
sols ha bastat que et recordàs de sobte.

Alguna nit, a deshora, he tornat.
He trepitjat amb pas greu els indrets
d’aquell amor al·lucinat, salvatge,
i he recordat aquells fets amb respecte
i m’he assegut, molt absurd, en un còdol.
Guaitava, en va, el llum d’un cert balcó.
Sortosament mai no el vaig veure encès.
Tot ha passat, tot ho ha esborrat la mar,
com els senyals d’aquell amor, uns cossos.

Et deixe ací, agraït, el record.
[...]

V. Andrés i Estelles, Les acaballes de Catul, II (fragments).