L'altra riba de Houellebecq

Bram van Velde, Sense títol, ca. 1969

La meva antiga obsessió i el meu fervor novell

fremiu dins meu per un nou desig,

paradoxal, lleuger com un somrís llunyà

i tanmateix pregon com l’ombra essencial.

(L’espai entre les pells,

quan es pot reduir,

obre un món tan bell

com un esclat de rialla).

Michel Houellebecq, dins Configuració de l’última riba (2013)

« Mon ancien obsession et ma ferveur nouvelle,

Vous frémissez en moi pour un nouveau désir

Paradoxal, léger comme un lointain sourire

Et cependant profond comme l’ombre essentielle. »

(L’espace entre les peaux

Quand il peut se réduire

Ouvre un monde aussi beau

Qu’un grand éclat de rire.) »

En tot hi ha una esquerda

HIMNE (Anthem, Leonard Cohen)

Els ocells cantaven

A trenc d’alba:

Cal començar de nou,

Els vaig sentir dir.

No habitis en allò

Que ja ha passat

O en el que encara no és.

Sí, les guerres han de ser

Lluitades de nou.

El sagrat colom

Ha de ser atrapat de nou;

Comprat i venut

I de nou comprat.

Mai és lliure, el colom.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Vam demanar senyals

I els senyals van ser enviats:

El naixement traït,

El matrimoni esgotat,

Sí, la viduïtat

De tot govern.

Senyals perquè tothom els veiés.

No puc seguir endavant

Amb aquesta gentada sense llei,

Mentre els assassins des de llocs elevats

fan les seves pregàries en veu alta.

Però ells han invocat, han invocat núvols de tempesta

I sentiran parlar de mi:

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Pots ajuntar les parts

I no n’obtindràs la suma.

Pots iniciar la marxa,

Però no hi ha cap tambor.

Cada cor, cada cor serà estimat

Però com un refugiat.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Amori perduti

LA CANÇÓ DE L'AMOR PERDUT (F. de André)

Te’n recordes? s’obrien les violetes
amb les nostres paraules:
«no ens deixarem mai,
mai, però mai!»

Voldria dir-te ara les mateixes coses,
però tan ràpid com es marceixen
les roses, amor meu,
així ha passat amb nosaltres.

L’amor que arrenca els cabells 
s’ha perdut ja.
No queda sinó alguna desganada carícia
i una mica de tendresa.

I quan et trobis a les mans
aquelles flors marcides
sota el sol d’un abril
ja tan llunyà, les tornaràs a plorar.

Però serà la primera que trobis pel carrer,
qui cobriràs d’or
per un petó mai donat,
per un amor nou.

I serà la primera que trobis pel carrer,
qui cobriràs d’or
per un petó mai donat,
per un amor nou.







Canzone dell'amore perduto

Ricordi sbocciavano le viole
con le nostre parole:
"non ci lasceremo mai,
mai e poi mai"
Vorrei dirti, ora, le stesse cose
ma come fan presto, amore,
ad appassire le rose
così per noi.
L'amore che strappa i capelli
é perduto ormai.
Non resta che qualche svogliata carezza
e un po' di tenerezza.
E quando ti troverai in mano
quei fiori appassiti
al sole di un aprile
ormai lontano li rimpiangerai.
Ma sarà la prima
che incontri per strada,
che tu coprirai d'oro
per un bacio mai dato,
per un amore nuovo
E sarà la prima che incontri per strada,
che tu coprirai d'oro
per un bacio mai dato,
per un amore nuovo.

(No way to say) Goodbye!

Et vaig estimar al matí. Els nostres petons, profunds i càlids;

els teus cabells damunt el coixí com una adormida tempesta daurada.

Sí, molts s’han estimat abans que nosaltres, sé que no som res de nou;

a la ciutat i al bosc van somriure’s igual que tu i jo.

Però tot això porta ara a la distància, i tots dos hem d’intentar-ho...

Els teus ulls estan tous per la tristesa.

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

No vaig en busca d’una altra mentre vagarejo pel meu temps.

Camina amb mi fins a la cantonada; les nostres passes sempre rimaran.

Saps que el meu amor se’n va amb tu igual que el teu amor es queda amb mi.

És només la manera com les coses canvien, com la costa i el mar.

els teus ulls estan tous per la tristesa.

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

Et vaig estimar al matí. Els nostres petons, profunds i càlids;

els teus cabells damunt el coixí com una adormida tempesta daurada.

Sí, molts s’han estimat abans que nosaltres, sé que no som res de nou;

a la ciutat i al bosc van somriure’s igual que tu i jo.

Però no parlem d’amor ni de cadenes ni de coses que no podem deslligar...

els teus ulls estan tous per la tristesa.

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

Concert de Jerusalem (1972)

"Hey, That's No Way To Say Goodbye"

I loved you in the morning, our kisses deep and warm,
your hair upon the pillow like a sleepy golden storm,
yes, many loved before us, I know that we are not new,
in city and in forest they smiled like me and you,
but now it's come to distances and both of us must try,
your eyes are soft with sorrow,
Hey, that's no way to say goodbye.
I'm not looking for another as I wander in my time,
walk me to the corner, our steps will always rhyme
you know my love goes with you as your love stays with me,
it's just the way it changes, like the shoreline and the sea,
but let's not talk of love or chains and things we can't untie,
your eyes are soft with sorrow,
Hey, that's no way to say goodbye.

I loved you in the morning, our kisses deep and warm,
your hair upon the pillow like a sleepy golden storm,
yes many loved before us, I know that we are not new,
in city and in forest they smiled like me and you,
but let's not talk of love or chains and things we can't untie,
your eyes are soft with sorrow,
Hey, that's no way to say goodbye.

COHEN: la gavardina trista

¿Baudelaire o Gil de Biedma? 

¿Qui és el lladre de la famosa gavardina blava de Cohen? ¿Qui l’enemic que li ha pres per un temps la dona per retornar-li la vida en la mirada i després esvair-se? ¿És una cançó de perdó - amb el regust amarg dels retrets falsament païts - dirigida a l’amic traïdor? ¿O l’amic traïdor és el propi Leonard, que traeix la Jane i a si mateix, el lladre gitano de la rosa entre les dents que entabana i fuig després de devastar aquell amor de guspires als ulls?

Leonard Cohen va explicar que de jove havia comprat la gavardina blava per a ell i que el va portar durant molts anys. És igual quina ha de ser la lectura «correcta», perquè de fet les dues ho són: més que contradir-se, al final es complementen. De la culpabilització a l’autoinculpació, transitant pel fals perdó, i amb la imatge de la Jane adormida a l’altre costat del llit. D’aquells sentiments de matinada d’hivern a Nova York naixeria la cançó, com una carta adreçada a aquell altre que és ell, també.



FAMOUS BLUE RAINCOAT:

Són les quatre de la matinada, finals de desembre.
T’escric només per saber
si estàs millor.
Fa fred a Nova York, però m’agrada on visc;
hi ha música a Clinton Street durant tot el vespre.

He sentir dir que estàs construint
la teva caseta ben endins del desert.
Ara vius sense cap objectiu.
Espero que n’estiguis prenent nota..

Sí, Jane va venir amb un floc de cabells teus.
Em va dir qui els hi vas donar
aquella nit que vas pretendre canviar.
Ho vas aconseguir mai?

L’últim cop que et vam veure
semblaves molt més vell.
La teva famosa gavardina blava
estava desgastada per les espatlles.
Havies estat a l’estació per pujar a tots els trens
i tornaves a casa sense Lili Marlene.

Vas obsequiar la meva dona amb un bocí de la teva vida,
i quan va tornar ja no era la dona de ningú.

Et veig allí amb la rosa entre les dents:
un lladre gitano escanyolit més!
Jane s’ha despertat;
t’envia records.

I què puc dir-te,
germà meu, assassí meu.
Què podria dir-te?
Suposo que et trobo a faltar,
suposo que et perdono:
m’alegro d’haver-te trobat pel camí.

Si mai passes per aquí, ja sigui per la Jane o per mi,
el teu enemic estarà dormint
i la seva dóna és lliure de fer el que vol.

Sí, i gràcies,
per la preocupació que li vas treure dels ulls.
Pensava que estaria allí per sempre
i per això mai vaig intentar-ho.

Jane va venir amb un floc de cabells teus
em va dir qui els hi vas donar
aquella nit que vas pretendre canviar.

Cordialment, L. Cohen.

Tornarem a veure'ns

 M. Chagall, "Cavall de circ".

Volveremos a vernos donde siempre es de día
y los feos son guapos y eternamente jóvenes,
donde los poderosos no abusan de los débiles
y cuelgan de los árboles juguetes y tebeos.

En ese hogar de luz que no hiere los ojos
volveremos tú y yo a decirnos bobadas
cogidos de la mano, viendo morir las olas
sin agobios ni prisas, donde el sol no se pone.

Y viviré en tus labios el amor que la Tierra
sintiera por el Cielo cuando el mundo era un niño,
y el tiempo dejará de salmodiar su lúgubre
canción de despedida mientras nos abrazamos.

Luis Alberto de Cuenca

darrere les ombres....

μετὰ τὴν σκιὰν τάχιστα γηράσκει χρόνος

Perseguint l'ombra, el temps envelleix massa de pressa.

(fragment atribuït al filòsof Critias)

Quan seràs molt vella

Henri Toulouse-Lautrec

Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno

vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
—de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo—

ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
deslices
de aguas de jabón hacia simas
terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles

mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

Manolo Vázquez Montalbán, "Quand vous serez bien vieille", del poemari A la sombra de las muchachas sin flor (1973)

Et deixo aquí, agraït, el record

Amadeo Modigliani

Els pits menuts, la boca i els ulls grans,
llargues les cuixes fluvials, indòmites.
[...]
Aquelles nits, la fosca de l’hivern,
la soledat gran de la Malva-rosa,
el monument de Sorolla malmès,
dispersos blocs de pedra on fèiem cau,
fèiem l’amor i fèiem tantes coses,
prop el camí que anomenen de Vera.
[...]
sorgien dents invictes, ferocíssimes,
i crits també, d’aquella boca gran,
amb manaments i brusques exigències,
severs dictats de reiterades còpules.
[...]
Aquelles dents que jamés perdonaren,
aquell amor de foscos manaments,
d’ungles, d’arraps, i després el silenci,
mentre ens cobria la remor de la mar...

El teu record, després, m’ha perseguit
com pels cantons, els carrers i les places:
sols ha bastat que et recordàs de sobte.

Alguna nit, a deshora, he tornat.
He trepitjat amb pas greu els indrets
d’aquell amor al·lucinat, salvatge,
i he recordat aquells fets amb respecte
i m’he assegut, molt absurd, en un còdol.
Guaitava, en va, el llum d’un cert balcó.
Sortosament mai no el vaig veure encès.
Tot ha passat, tot ho ha esborrat la mar,
com els senyals d’aquell amor, uns cossos.

Et deixe ací, agraït, el record.
[...]

V. Andrés i Estelles, Les acaballes de Catul, II (fragments).

Estigueu junts, apreneu les flor, aneu lleugers...

Els turons que s’enlairen, els pendents
de les estadístiques
estan al nostre davant.
L’ascens costerut
de tot, pujant,
cap amunt, mentre tots nosaltres
anem cap avall.

En el proper segle
o en el que després vindrà,
diuen,
hi haurà valls, pastures,
ens podrem trobar allí en pau
si hi arribem.

Per pujar aquests cims que vindran
un mot per a tu, per a
tu i els teus fills:

estigueu junts
apreneu les flors
aneu lleugers.



Gary Snyder, "per als nens", Illa tortuga, 1974.

FOR THE CHILDREN

The rising hills, the slopes,

of statistics

lie before us,

the steep climb

of everything, going up,

up, as we all

go down.

In the next century

or the one beyond that,

they say,

are valleys, pastures,

we can meet there in peace

if we make it.

To climb these coming crests

one word to you, to

you and your children:

stay together

learn the flowers

go light

Pavese: serà un dia tranquil de llum freda

escultura de Nathan Sawaya

Serà un dia tranquil, de llum freda
com el sol que neix o que mor, i el vidre
tancarà l’aire brut fora del cel.

Ens despertem un matí, d’una vegada per sempre,
dins la tebior del darrer somni: l’ombra
serà com la tebior. Omplirà la cambra
a través del gran finestral un cel més gran.
De l’escala pujada d’una vegada per sempre
no vindran més veus, ni rostres morts.

No caldrà deixar el llit.
Només l’alba entrarà dins la cambra buida.
Prou n’hi haurà amb la finestra per vestir cada cosa
d’una claror tranquil•la, quasi una llum.
Es posarà una ombra escardalenca sobre el rostre boca amunt.
Els records seran grumolls d’ombra
arraulits com brasa vella
dins la llar de foc. El record serà la flamarada
que encara ahir mossegava en els ulls apagats.

Cesare Pavese, "El paradís sobre les teulades" (1940)

TEXT EN ITALIÀ:

Sarà un giorno tranquillo, di luce fredda

come il sole che nasce o che muore, e il vetro

chiuderà l'aria sudicia fuori del cielo.

Ci si sveglia un mattino, una volta per sempre,

nel tepore dell'ultimo sonno: l'ombra

sarà come il tepore. Empirà la stanza

per la grande finestra un cielo più grande.

Dalla scala salita un giorno per sempre

non verranno più voci, né visi morti.

Non sarà necessario lasciare il letto.

Solo l'alba entrerà nella stanza vuota.

Basterà la finestra a vestire ogni cosa

di un chiarore tranquillo, quasi una luce.

Poserà un'ombra scarna sul volto supino.

I ricordi saranno dei grumi d'ombra

appiattati così come vecchia brace

nel camino. Il ricordo sarà la vampa

che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.

C. Pavese, Il paradiso sui i tetti (1940)

AVUI

M. Chagall, Nu sobre Vitebsk (1933)

AVUI
A vosaltres homes tristos
que algun cop vau veure
el meu somriure
us dic
avui
en aixecar-se
la llum
del sol blau
que si el meu poder 
fos llarg
m'afanyaria
a arrancar-vos la visió
que va tacar la meva alegria
que res té a veure
amb el món fosc
en què morireu
emprenyats
contents
de la vostra serietat
espina seca
que neix en una carn rosada.

Roberto González-Quevedo González, Güei
(dins Poesías ya hestorias na nuesa tsingua, 1980)

Text en asturià:

GÜEI

A vos homes tristes

que alguna vez vistiis

la mía sonrisa

digu-vus

güei

al tsevantá-se

la tsuz

del sol azul

que si el mieu poder

fuera tsargu

prestaría-me

arrincá-vus la visión

que manchóu la mía alegría

que nada tien que vere

cunu mundu escuru

nu que murrireis

amurniáus

cuntentus

de la vuesa seriedá

espinu secu

que naz nuna carne rosa.

Pavese

Lev Tchistovsky

ESTIU 

Hi ha un jardí clar, entre murs baixos,
d’herba eixuta i de llum, que cou lentament
la seva terra. És una llum que sap a mar.
Tu respires aquella herba. Toques els cabells
i en sacseges el record.

He vist caure
molts fruits, dolços, sobre una herba que conec,
amb un cop sec. Així t’estremeixes també tu
amb el sobresalt de la sang. Tu bellugues el cap
com si al voltant s’esdevingués un prodigi d’aire
i el prodigi ets tu. Hi ha un sabor idèntic
als teus ulls i en el càlid record.

Escoltes.
Les paraules que escoltes a penes et toquen.
Tens al rostre tranquil un pensament clar
que t’emula a les espatlles la llum del mar.
Tens al rostre un silenci que estreny el cor
amb un cop sec i en destil·la una pena antiga
com el suc dels fruits caiguts aleshores.

 C. Pavese, l'Estate, dins Lavorare stanca.

TEXT ITALIÀ:

C'è un giardino chiaro, fra mura basse, 

di erba secca e di luce, che cuoce adagio 

la sua terra. È una luce che sa di mare. 

Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli 

e ne scuoti il ricordo. 

Ho veduto cadere 

molti frutti, dolci, su un'erba che so, 

con un tonfo. Così trasalisci tu pure 

al sussulto del sangue. Tu muovi il capo 

come intorno accadesse un prodigio d'aria 

e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale 

nei tuoi occhi e nel caldo ricordo. 

Ascolti. 

Le parole che ascolti ti toccano appena. 

Hai nel viso calmo un pensiero chiaro 

che ti finge alle spalle la luce del mare. 

Hai nel viso un silenzio che preme il cuore 

con un tonfo, e ne stilla una pena antica 

come il succo dei frutti caduti allora.

Σκιᾶς ὄναρ (el somni d'una ombra)

CASTELLANO:
Seres efímeros: ¿qué es uno?, ¿qué no es?
el sueño de una sombra, es el hombre.
Pero cuando los alcanza el destello divino,
sobre los hombres se posa un fulgurante resplandor
y un vivir de miel.

CATALÂ:
Éssers efímers: què és algú? què no és?
el somni d’una ombra, és l’home.
Però quan els ateny el llambreig diví,
sobre els homes es posa una fulgent resplendor
i un viure de mel.

GREC:
ἐπάμεροι τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ
ἄνθρωπος, αλλ' ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθη,
λαμπρόν φέγγος έπεστιν ανδρῶν καὶ μείλιχος αἰών

Píndar, Pítica 8.

LA VERITAT DE G. SNYDER

NIT DE VERITAT

Un edredó de son en la fosca de la nit:
Des de fora d’aquest úter de somni
Arriba un renou 
Arriba un renou
I finalment la ment s’alça i fa cap a un fet
Com un peix cap a un ham
Un ós rentador dins la cuina!
Un daltabaix de bols de metall,
la xocadissa de flascons,
l’allau de plats!
Ressuscito per a aquest ritual
Em llevo trontollant, em trobo els peus,
Prenc el bastó, m’abraono cap a la foscor - 
Sóc un immens dimoni esbatussador
Que rugeix als óssos rentadors -
S’esmunyen per la cantonada,
Un so d’urpes que graten em diu
que han pujat en un arbre.

I jo em quedo a sota
Dos de ben joves s’aferren 
Als extrems de dues branques mortes i
Guaiten cap abaix des d’ambdós costats del tronc.
Rugir, rugir, jo us rugeixo
a vosaltres, terribles óssets que em desvetlleu
de nit i ens destrosseu
la cuina

Mentre romanc allí en silenci
El fred de l’aire sobre la meva nuesa
Comença a castigar-me la pell 
Estic despert a la nit.
Els peus descalços donant forma a la grava
Bastó a la mà, per sempre més.

Un llarg traç de núvol deixa pas
A una tènue llum làctia 
Darrere la branca d’un pi fosc,
La lluna encara és plena,
Turons de pins, tots
Xiuxiuejant; grills encara cantant
Suaument entre les fredes badies de la foscor.

Em giro i camino a poc a poc
De tornada al sender dels llits
Amb la pell de gallina i, a l’aire, el cabell esbullat
Dins la nit de lleu brillantor dels núvols
Sota la claror lletosa de la llum lunar
I de negre cruixit de pins
Em sento com una flor de dent de lleó
Curulla de llavors
A punt de volar lluny i arreu
O una anemone marina oberta, bressolada per 
l’aigua fresca color de perla.

Cinquanta anys d’edat.
Continuo passant el temps
ajustant rosques en cargols.

Dins l’estany de les ombres
els nens estan dormint.
I una amant amb qui he viscut durant anys,
Nit de veritat.
Un no pot estar massa temps despert
Enmig d’aquesta foscor.

Peus empolsegats, cabell enredat,
M’ajupo i llisco de nou dins 
L’edredó, per al son que encara necessito,
Per al despertar que arriba
Cada dia

Amb l’alba. 


Gary Snyder, «True Night», Axe handles (1983)

TRUE NIGHT

Sheath of sleep in the black of the bed:

From outside this dream womb

Comes a clatter

Comes a clatter

And finally the mind rises up to a fact

Like a fish to a hook

A raccoon at the kitchen!

A falling of metal bowls,

the clashing of jars,

the avalanche of plates

I snap alive to the ritual

Rise unsteady, find my feet,

Grab the stick, dash in the dark -

I'm a huge pounding demon

That roars at raccoons -

They whip around the corner,

A scratching sound tells me

they’ve gone up a tree.

I stand at the base

Two young ones that perch on

Two dead stub limbs and

Peer down from both sides of the trunk:

Roar, roar, I roar

you awful raccoons, you wake me

up nights, you ravage

our kitchen

As I stay there then silent

The chill of the air on my nakedness

Starts off the skin

I am all alive to the night.

Bare foot shaping on gravel

Stick in the hand, forever.

Long streak of cloud giving way

To a milky thin light

Back of black pine bough,

The moon is still full,

Hillsides of Pine trees all

Whispering; crickets still cricketting

Faint in cold coves in the dark

I turn and walk back slow

Back the path to the beds

With goosebumps and lose waving hair

In the night of milk-moonlit thin cloud glow

And black rustling pines

I feel like a dandelion head

Gone to seed

About to be blown away

Or a sea anemone open and waving in

cool pearly water.

Fifty years old.

I still spend my time

Screwing nuts down on bolts.

At the shadow pool,

Children are sleeping,

And a lover I've lived with for years,

True night.

One cannot stay too long awake

In this dark

Dusty feet, hair tangling,

I stoop and slip back to the

Sheath, for the sleep I still need,

For the waking that comes

Every day

With the dawn.