el papa o la mama?
Nesquik o Colacao?
Aspirina o Paracetamol?
Beatles o Rolling Stones?
Sobre aquesta darrera qüestió em va tocar manifestar-me fa poquet. No perquè ningú m'ho preguntés.... És el que tenim alguns narcisos del propi verb: et sembla lògic, i fins considerat, respodre't el que et preguntes a tu mateix en veu alta en presència d'algú altre a qui li està tocant ser espectador del teu intrascendent discurset solepcista. Ejem... crec que ho estic fent una altra vegada!
"Jo sóc més aviat dels Beatles", vaig confessar tot sincer, i encara agraeixo que aquell altre no em mirés amb cara de "i ?!" - És el que té el carinyo... i la paciència impagable de qui et té carinyo!!!
Digressions a banda. M'agraden els Beatles per f'àcils i pel que acompanyen. No són d'aquells artistes que t'engeguen una obra que la mires, la remires i en acabat penses ohhhh?, això deu ser molt i molt bo. Algun dia l'entendré! Les cançons dels Beatles són útils i bones de tant clares, fins i tot les dolentes.
I vet aquí la que ara porto clavada al cap. Tonadeta de bon rotllo matiner, un mantra gens sofiscticat que m'evoca una pel·li un punt tonteta que, senyors!, penso reveure aquesta nit, perquè ara, per a les properes vuit o deu horetes, és el que el cos em demana (un dolçet la la la la la la la la... i prou).
A, sí, esclar: la cançó és d'el McCartney post-seixanta... però, i què?! no deixa de ser beatle beatle que t'hi cagués. Oh no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada