SVRSVM CORDA and so on

La Conxa del Barri Xino (BCN)

Fa un any, el profe de religió xinesa ens parlava del Daodejin tot traient ferro i pes a l’embalum filosòfic que se li intueix i pressuposa.

 "Tampoc diu coses tan brillants, però no per això gens poc importants. És com quan tens un fill, i li dius 'una petita passa avui ajuda a fer un llarg camí'. Això pot ser una obvietat – cap gran filòsof signaria una frase com aquesta-, però és veritat, i cal dir-ho al teu fill”.

Aquest era un dels mèrits senzills que l’home havia descobert darrera una cosa tan pretesament sofisticada com el Daodejin taoista, i  més o menys així ens ho va explicar, quan feia comptades setmanes o mesos que se li havia mort el fill – jo (homo empanatus forever) no ho vaig saber fins a fi de curs.

I sembla que precisament per aquests viaranys és que va circulant la vida.

De vegades, no calen grans discursos, sinó que se’t recordin les obvietats fonamentals, com ara “som mortals per aprendre a valorar la vida: si compto el que em queda i miro on estic, aleshores ho veig clar i tiro tiro tiro”, o  "mira tota aquesta gent jove ballant i imagina-te’ls de nadons buscant pits, llet i escalforeta  de la mamà, o ja de vells removent les llengües a la recerca de les dents perdudes”, i tot seguit, després, a ballar una mica, en una pista mig buida, pel plaer de sentir-se vius i acompanyats, que no és poc!, que aquesta nit això hem decidit que és el que toca, “pac amunt, coi!”... i ara, mira!, només per jugar, tria tria tria un no-res, mira per aquí i per allà, que la tria, ja ho sabem, en part està més que feta... però ara és un joc i prou, val? tria -serch, man!-, balla i amunt ben amunt.... que aquest vespre tocava això... te'n recordes?

i la versió irreverent (que, per cert, com rejoveneix!)