Fas una carrera i durant cinc anys t’expliquen qüestions tan interessants per a la teva vocació filològica com ara la tipologia de l’ablatiu de circumstàncies concomitants, les petges del patró antropològic del “pharmakós” en la figura d’Èdip i d’altres subtileses de l’especialitat que t’omplen l’ànima de joia i el cap d’alguns sabers.
Després et fas gran i resulta que t’has de guanyar la vida. Et toca fer-ho dins una escola, entre adolescents i preadolescents, i la feina no et disgusta, però el cert és que no estàs gaire preparat.
Ningú mai m’ha ensenyat com tractar aquestes cries humanes en ple i bulliciós procés de formació del que serà el seu caràcter i personalitat adulta, o de la seva manca. (D’altra banda, m’alegro que mai, durant la carrera, ningú procurés ensenyar-me tals coses. Preferia aleshores, i prefereixo ara ja a “toro pasado”, haver perdut el temps amb més Píndar, batalla de Salamina i Claude Levi-Strauss que no pas empassant-me les inútils obvietats que sovint t’acaben explicant quan algú intenta ensenyar-te com s’ha d’ensenyar. De la teoria que s’ensenya a la pràctica amb què un es troba, hi ha un autèntic oceà, i per creuar-lo, tal com van avui els cursets de natació ad hoc, no se m’acut millor sistema que llançar-se a l’aigua: qui no s’ofega, és que ha après a nedar. Sona xungo, però la cosa ben sovint va així).
9.30 del matí. Estic de Guàrdia. Toca substitució a 1r d’ESO, en hora de tutoria. Els primers tenen certa mala fama a l’insti (a molts instituts: el primer d’ESO sovint és l’espai on s’executa una claudicació que s’allargarà, a poc estirar, durant els propers quatre anys. Què hi farem? –se sol explicar- Ja ens vénen de primària absolutament assilvestrats!).
Entro i tot el que preveia és realitat. Classe caòtica, taules juntes, alumnes fent els sòmines com “en Pere per sa casa”. No m’agrada. Ho dec expressar amb algun gest de la meva cara, que m’és contestada per una ganyota enjogassada i tirant a bobalicona d’un alumne, que sembla dir-me sense paraules: “què esperaves? Això és primer i toca tutoria”.
Mai agrairé prou a Maristes el que, després de dos anys de patiments i malsons, vaig arribar a aprendre pel que fa a les tècniques de supervivència dins l’aula. Gest seriós. No s’ha de cridar: només parlar rotund, amb autoritat, i mirada de no ser capaç de compadir-me ni pel meu gos.
- Tothom assegut al seu lloc. O "assentat". M’és igual. Però ningú no està dret. Tothom treballa o fa com si treballés. Ningú no parla; no s’ha de dir res a ningú. No sé vosaltres, però jo tinc feina (mentida, però vull aprofitar per llegir, que ben mirat és una part molt important de la meva feina). Jo faré la meva feina. Si sento parlar, aixeco la mirada i, el primer que vegi parlant, aquest pringa”.
Un marrec pregunta: "Què és pringar?"
Merda. I jo que pensava que emprar un mot en argot els faria la meva sentència com més clara i contundent.
- "¿Que la ha cagao?", pregunta un altre a qui li sona haver sentit algun cop l’expressió.
- Això mateix. I ara, ja tots sabem el que hem de fer. A treballar.
La cosa va bé. Només tres avisos, prou espaiats, adreçats a un parell d’alumnes que han volgut xiuxiuejar alguna cosa a algun company. Jo continuo amb rostre dur, però gens nerviós. Si ells perceben que tens la situació controlada, i si no hi ha cap “zumbat” entre l’auditori, en principi mai no ha de passar gaire re.
Deu minuts pel final de la classe. Ho sé: hem arribat a un punt crític! D’algunes aules comença a arribar ja massa xivarri. En la meva, és el moment d’una certa relaxació. Els que han treballat, van fent. Els altres, comencen a avorrir-se i sentir-se més còmodes en la situació, s’han fet ja a la tensió que he imposat. Saben que no la “liaran” grossa, però poden intentar (han d’intentar) algun petit atemptat contra el meu ordre, deixar la seva empremta, mostrar al grup que Ells encara són Ells. Tussen.
De primer, ni m’adono.
Un estossec.
Després un altre.
Un tercer.
El quart veig d’on prové i m’adono del gest un punt rialler de la nena que l’ha proferit. Cada cop, menys distància entre estossec i estossec.
Situació fumuda. És hivern i tots estem una mica enrefredats i/o emmocosits. A més, estem en l’any de la Grip A.
I ara que faig?
Res?
O un pas més per refermar la meva “autoritat”? (No és un caprici: si aguanto bé aquest primer assalt, tindré pocs problemes en successives guàrdies, i potser no només d’aquest grup).
Miro el rellotge (deu minuts clavats per l’hora) i decideixo actuar:
- “Si sento estossegar a dues persones més, ens quedem tots a classe durant el patí i ens ho passarem la mar de bé estossegant tots plegats. S’ha entès?”
Em miren com a un marciano. Quina amenaça més rara? No estossegar! I ara, els que de debò hagin d’estornudar, que coi se suposa que han de fer?! Jo recordo les sabiüdes paraules que un dia vaig sentir dir al Joselu: “hay que tener cuidado con las amenazas. Si sacas el revolver, igual te toca disparar.” Uffff: m’hauré passat?
Sóc conscient que he forçat la situació. No és gaire normal castigar trenta nanos sense bocata perquè tussin. Però ja ho he fet. El revòlver està desenfundat. Ara només queda ser conseqüent. Rellotge: vuit minuts. El temps, com la xifra de dos estossecs tolerables, em dóna cert marge de maniobra. Sé que tot d’una els minuts començaran a passar molt més lents, però ningú ha de notar que els estic mesurant. Deixo el llibre de La vida cotidiana en Grecia en el siglo de Pericles i agafo, com buscant un cert refugi moral en la literatura que carretejo amb mi, la Petita crònica d’un professor a secundària, del Toni Sala.
Cinc minuts, tres, dos... i ningú tus.
- “Quina classe teniu ara?
- Alternativa...
- Ho feu en una altra aula?
- Sííííííí
- Doncs comenceu a recollir.
Salvat.
Me l’he jugada i m’ha sortit bé
Cofoi,
Vaig a regalar-me una xocolata ben calentona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada