DE IDIOLECTIS (1): Però cuàla llengua és aquesta?

Un aclariment d’entrada, per no ofendre a ningú: Se’n diu idiolecte, no pas de la parla pròpia d’un idiota, sinó de qualsevol modalitat o varietat lingüística pròpia i singular d’un únic individu.

La meva iaia, per exemple, galaicocatalana com el malaguanyat Rubianes, sempre ha parlat un seu idiolecte molt seu, en què barreja amb absoluta alegria un gallec matern pràcticament oblidat, un català raquitíssim i un castellà mai ben après.

* * * * * * * * * * * * *

Doncs la cosa és que, farà un parell d'any, estant al passadís d’un clínica barcelonina, vaig sentir els mots que una altra iaia adreçava a la seva jove bo i explicant-li la raó per la qual el net ara acabava de dir-los que tenia gana. Tot va ser escoltar-les, gravar-me-les a foc en la memòria i anar de pet a buscar la meva llibreteta de parides sublims per apuntar-la.

es seves paraules exactes van ser aquestes [transcric fonèticament com bonament puc – cal llegir les vocals a la castellana]:

"ENTONSAS, AN VES DAL BOCADILL,

TINIA D’HAVER HAVUT DA MANTXÀ UN ENTREPÀ"

Tres qüestions, que són de fet grans perplexitats que, com a filòleg full-time, al moment em van venir a la ment:

1. La primera: classificació i tipificació de l’idiolecte, és a dir:

     PERÒ QUIN COI DE LLENGUA ÉS AQUESTA?

Es pot dir que parla català?

Almenys això ella pretenia,

tot i el xurro romànic que va acabant articulant.

2. La segona, perplexitat de tall semàntic, que deixo oberta per si algú es veu capaç de resoldre-me-la:

quina diferència hi ha entre un “bocadill" i un "entrepà”?

És possible que un dels dos termes designi un entrepà fet amb pà anglès ( un sandvitx, vaja) i l’altre individuï l’entrepà amb pa-pa de tota la vida?

... haig de confessar que no vaig tenir ni pebrots ni pimientus d’apropar-me a la iaia i demanar-li que em resolgués l’enigma.

3. La tercera, que ja no és cap perplexitat, sinó una lloa al contingut (de la forma, queda clar, millor no parlar-ne més) del discurs de la iaia.

Perquè, sí, esclar, l’enunciat no està gaire ben estructurat, però ningú no pot treure-li a un tant desballestat text la virtut de vehicular un missatge, si més no, del tot coherent:

La dóna tenia tota la raó del món:

És clar que el nen ara no tindria gana,

si s’hagués cruspit un senyor “entrepà”,

en comptes de menjar-se un trist....

“bocadill” ?

... QUE NO EXISTEEEEEIIIIIXXXXX!!!!!!!!!!

i esclar,

menjant coses que no existeixen,

no se li passa la gana a ningú!

O no?