La de Picasso sí que és la mirada del monstre. Amb el pinzell ho sense, una bèstia de la natura. De les seves relacions amb les dones s'ha dit, escrit i sentenciat molt, sobretot després que Françoise Gilot publiques les seves memòries explicant com va sobreviure al geni. El llibre no li va fer gaire gràcia, al bo de Pablo.
Exagerats o no els retrets de Françoise, el cert és que Picasso, amb les seves dones, sempre acabava fent més o menys el mateix: les coneixia, s'hi enamorava i les pintava (esplèndides) fins que la passió remetia i les "abandonava" (no es pot dir que ben bé les "abandonés" sempre ni a totes -no ho va fer amb Marie-Thérèse Walter, la mare de Maya- , però sí que les catapultava del centre de la seva vida i de les seves obres, que podia ser una manera molt cruel d'abandonar).
Així, per exemple, amb Dora Maar
Dos quadres: l'un, fent-li de Musa en el moment àlgid de la relació; el segon (1937), com la dona que plora destruïda damunt del llenç
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada