Quan el mestre Txèkhov es posava a corregir els seus escrits, els amics començaven a tremolar. Abans no iniciés el seu frenètic ritual de tatxar mots i més mots, els altres sovint sentien la temptació d’arrabassar-li el manuscrit de l’escriptori, amagar-l’hi i retornar-l’hi ja publicat. “Si es pogués frenar la dèria del mestre per expurgar més i més un text inicialment bellíssim”, pensaven alguns.
S’explica que, un dia, un amic va trobar Txèkhov assegut en un banc del parc. Estava devastant un dels seus textos, ratllant per aquí i per allà, i li va demanar què feia.
- “Si continueu així, què li quedarà d’aquesta història? Què preteneu? Acabar reduint la història a unes deu escasses paraules: es van enamorar, es van casar i van ser infeliços?"
Txèkhov el va mirar:
- I doncs,
que no és així com van totes les històries?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada