dimecres, 11 d’agost del 2010

UNA PIEDRA EN EL CAMINO ME DIJO QUE MI DESTINO ERA lalálalá!!!!!

EPIGRAMA. De fet, qualsevol text escrit sobre pedra. Sovint (penso en la "deliciosa" Antologia Palatina) textos pretesament escrits en una làpida funerària parlant del mort i del que es plany de deixar a la vida.


LUIS ALBERTO DE CUENCA. Un poeta més de la generació dels 70, també coneguda com els Novísimos. De formació clàssica i vers no gaire pretensiós. Sempre amb un punt d'ironia entre xuloputero i humphreybogardià. Per a mi, lectures d'adolescència, juventut i d'ara també.

Va el seu Epigrama, en impecables alexandrins, amb cesures canòniques i sense rimes (com ha de ser!). Per cert: tot i la pinta de snob empedreït, un gust sentir-lo recitar.

Me gusta imaginar, como a todos los hombres,
que la chica que amaba se acostaba con otros,
que se lo hacía incluso con gente de su sexo,
para darle más morbo y más psicopatía.
Me divirtió sufrir con esos disparates,
pensar que aquellas curvas que tanto me excitaban
habían sido de tirios y serían de troyanos.
Pero traspasé el límite. Lo tomé tan en serio
que tuve que vengar mi honor nunca ofendido
en el plano real, que es el que menos cuenta.
Sí. La maté en el mismo lecho en que imaginaba
que me había engañado tan deliciosamente,
y luego me maté, por si cupieran dudas
de mi amor, silenciando críticas venideras.

Caminante que pasas al lado de esta tumba,
que estas palabras guíen tus pasos en la vida.
Por más que te divierta imaginarla en brazos
de alguien que no seas tú, no pierdas el sentido.
Mátala sólo a ella, trocea su cadáver
y búscate otra chica para seguir soñando.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada