L’experiència em diu que les emocions no es poden descriure amb paraules. No crec en la tristor, l’alegria o el penediment. Potser la millor demostració que el llenguatge és patriarcal és que simplifica amb escreix el sentiment. M’agradaria tenir a l’abast emocions híbrides i complicades, construccions germàniques enllaçades com els vagons d’un tren com ara, posem per cas, “la felicitat que assisteix el desastre”, o “la decepció de dormir amb la teva fantasia”.
M’agradaria mostrar com “els indicis de mortalitat generats pels membres de més edat de la família” es vinclen amb “l’odi pels miralls que comença a la maduresa”. M’agradaria tenir una paraula que definís “la tristor que inspiren els restaurants que no funcionen”...
No he tingut mai les paraules apropiades per descriure la meva vida.
aquest sí
un lesbià amb totes les de la llei
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada