PER ESCÒCIA (II): TOUCH ME, PLEASE!!!

Hem fet el que sempre s’acaba fent es viatgi on es viatgi, ja sigui la Patagònia o Timbuktú: anar a dinar a un restaurant italià. La cambrera, com també sol passar es parli el que es parli, ha detectat alguna cosa estranya en el meu accent:

   - ¿Españoles?
   - Di Barcellona. E tu, sei italiana?

El que se segueix és previsible. “Parles italià?” - “Si, un attimino”. Faig fa la comanda, en comptes de qualque british beer trio una Peroni i amb això em guanyo no només un somriure còmplice i aquiescent de la ragazza, sinó també, de propina, un inesperat copet a l’espatlla. No res: tot just ha estat un segon i mig de pressió sobre la meva espatlla esquerra, però – ho puc jurar- se m’han eriçat tots els pels del cos i de l’ànima.


Aleshores he caigut: en tot aquest poquet temps que porto voltant pel Regne Unit, càlidament embolcallat pels “thank you, sorry, you’re wellcome” i mil amabilitats serenes i agradables, encara CAP desconegut no havia gosat tocar-me! I és clar, havia de ser una paisana mediterrània qui em posés la mà a sobre i em fes sentir de primer un punt torbat i tot seguit com a casa.


       L’episodi, a més,m’ha fet recordar per què em va agradar tan poc la missa anglicana del Minster de York. Va ser un “servei” exquisit, durant el qual tots ens anàvem aixecant i asseient mentre l’oficiant pregava i un cor li responia cantant himnes i oracions. Un espectacle delicat, de debò... però: com és que el capellà en cap moment aixecava el to ni inflexionava la veu en els moments àlgids del sermó? Com és possible que, en acabat, la gent no es girés per donar-se la pau (el meu moment preferit de la cerimònia catòlica – només per això, podria tragar-me una missa)?


Tot molt correcte, però massa distant.. per a mi. Sí: per molt que sovint escometi contra la cultura del crit i l’empenta, la comedieta histriònica i el melodrama maquiavèlic de baixa volada que dia rere dia, a caseta, ens toca viure.


Potser és que al final som molt més presoners de les nostres arrels del que pensem. Què hi farem?

Potser, i NOMÉS per una vegada, se li hauria de donar la raó a aquell gran filòsof italià contemporani, que es guanyava la vida com a migcampista destraler del Mílan, quan assegurà que, qui naixia quadrat, no moria rodó.