PER ESCÒCIA (III): HAGGIS

A Robert Burns li ha tocat (o es va guanyar – això segons es miri) la glòria de ser el poeta escocès per excel•lència.

També li ha caigut una altra glòria addicional: cada 25 de gener els escocesos celebren el seu aniversari sopant el plat nacional: el haggis.

Resulta que Burns va escriure una Oda a un haggis que és recitada per l’encarregat de tallar aquest menjar per a tota la família durant la “Nit de Burns”. Els versos de la trinxamenta són aquests (els poso en castellà perquè segur que algú per aquí no acaba d’entendre l’anglès arcaic i camperol de Mr. Burns ;-P ):

“Un rudo destajista limpia su machete y prestamente te destripa,

sin ninguna ceremonia,

cortándote las chorreantes entrañas,

ahí, como cavando una tumba;

y entonces,

¡oh, encantador espectáculo!

¡Qué estallido!¡Qué aroma! ¡Qué salsa!”

Al Jay,el meu profe d’anglès, li venia salivera a la boca i als records només de parlar-nos de la Burn’s Night i del haggis.

Ens va explicar en què consistia aquella mena de botifarró caledonià: pulmó, estómac, fetge i ronyons de xai o ovella, barrejats amb ceba, farina de civada, espècies, la sang de l’animal i tot finalment embotit en un budell.

D’acord: pot sonar molt bèstia, però s’havia de tastar. I avui ha estat l’ocasió. El nom del plat m’ha cridat des del menú del Dirty Dick’s, un pub d’allò més pintoresc (el nom del qual m'abstinc de traduir per pur decòrum).

Com s’espera d’un valent, m’he encomanat al Déu del Colesterol i a la cambrera (perdoni: és una animalada menjar-se això en ple més d’agost? I amb quina cervesa el puc acompanyar?), i m’he cruspit tot un senyor haggis.

Cert que per la vista no entra massa, però és el menjar morcilloforme més suculent que mai he tastat.

Crec que, ara sí, m’he guanyat el dret de pintar-me la cara de blau escocès i blanc i de vestir-me una kilt a quadros (blaugrana, en honor al meu clan).

PD: dos dies per tornar a casa. Dos dies per encetar un règim de bajoques amb patates bullides i amanides verdes. Dos dies més aquí... i peto!