PESSOA(S)

Fernando Pessoa, de dia traductor grisot de l’anglès, a les nits possiblement el poeta més lluminós que ha donat Portugal en aquest segle. Si més no, l’esquizofrènia del segle el marcarà a ell com a cap altre escriptor, des del moment que crea els seus heterònims.

El mateix Pessoa, que ja li costava ser només una persona, ens explica com una nit es va adonar que no podia ser només UN poeta, que dins seu hi havia més d’una veu. Aleshores, en un atac febril d’escriptura, va parir el seu primer heterònim i va compondre els primers versos d’aquest autor que era ell però no ho era però sí…

La diferència entre un heterònim i un pseudònim: el pseudònim és a penes un nom inventat per un autor per signar la pròpia obra. En canvi, l’heterònim és una personalitat poètica complexa, amb una detalladíssima biografia, estil poètic propi i fins i tot evolució artística singular.

Eduardo Galeano, de nou a Espejos, dedica una fragment a Pessoa i els seus heterònims:
“Era uno, era muchos, era todos, era ninguno.
Fernando Pessoa, burócrata triste, prisionero del reloj, solitario autor de cartas de amor jamás enviadas, tenía un manicomio dentro de sí.
De sus habitantes conocemos los nombres, las fechas y hasta las horas de nacimiento, los horóscopos, los pesos y las estaturas.
Y las obras, porque todos eran poetas.


Alberto Caeiro, pagano, burlón de la metafísica y demás acrobacias de los intelectuales que reducen la vida a los conceptos, escribía erupciones;
Ricardo Reis, monárquico, helenista, hijo de la cultura clásica, que nació varias veces y tuvo varios horóscopos, escribía construcciones;
Álvaro Campos, ingeniero de Glasgow, vanguardista, estudioso de la energía y temeroso del cansancio de vivir, escribía sensaciones;
Bernardo Soares, maestro de la paradoja, poeta en prosa, erudito que decía ser esforzado ayudante de algún bibliotecario, escribía contradicciones;
Y Antonio Mora, psiquiatra y demente, internado en Cascais, escribía lucubraciones y locobraciones;
Pessoa también escribía. Cuando ellos dormían.”

Ja és curiós que “pessoa” en portuguès signifiqui “persona”. I més encara que “persona” en llatí no signifiqués “persona”, sinó “màscara”, allò amb què els actors es cobrien el rostre per interpretar un personatge (o potser el rostre mateix del personatge que en aquell moment posseïa l’actor?).

Pessoa va témer tota la vida parar boig i morir sol. La segona cosa sembla que li va passar: poca companyia va tenir quan, abans dels 50, poc més d’un any després de veure publicats el seu primers poemes, va morir en una clínica lisboeta, amb el fetge triturat per l’acohol. De la primera, no se’n té gaire certesa. Antonio Tabucchi, el novel•lista italià, va voler imaginar Pessoa al seu jaç d’agonia, rebent les visites dels heterònims, que un a un passaven a acomiadar-se del pare. I, certament, se sap que, en els seus últims moments de vida, Pessoa va exigir que li posessin les ulleres i va demanar pels seus heterònims.

Els va veure?
Massa confusió, massa bogeria en una sola vida?
Massa cares per una sola persona?
Massa socors cercats en la literatura?

No va ser Fernando, sinó l'heterònim Bernardo Soares qui, l’abril de 1931, va escriure els quatre versos més famosos de Pessoa, que obren el poema Autopsicografia:

“O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente”.

(El poeta és un fingidor. / Fingeix tan completament / Que arriba a fingir que és dolor / El dolor que de debò sent.)