Era la meva idea, si tenia un fill, que es digués Ovidi. "Quin nom més lleig, pobre criatureta! si l'hi poses, jo faig una manifestació", va dir algú. "És un nom de iaio", digué algú altre, que sabia molt bé el que es deia, segons revelava el seu accent de quasi-hortelà. Mentre que els més instruïts engegaven: "Ovidi, esclar, pel poeta llatí, no?"
Doncs no. No és pel poeta.
No sé explicar per què, però se'm fa que, portant aquest nom, no es pot ser mala persona.
I enganyo: sí sé per què així se'm fa. La culpa la té l'Ovidi Motllor.
No és que jo el conegués gaire com a cantant. Però dos episodis em van portar a concebre'l, en el meu cap, com una persona bona i sensible. La primera: una notícia curtíssima a TV, farà ja mil anys, en què es veia com, durant un concert, li donaven la notícia de la mort del seu amic Vicent Andrés Estellés i sobre l'escenari mateix se n'acomiadava cantant-li un poema. La segona: un concert al que vaig caure mig per casualitat, durant una temporada en què passava els caps de setmana a Vic. Ell va sortir a l'escenari tot i estar convivint amb un càncer de gola força avançat. Més que cantar, va mussitar les cançons, amb un rajolí de veu i tot un davassall d'emoció. Amb un posat senzill i una mirada intenssíssima que et removien l'ànima. Pura humanitat consumint-se i donant i donant.
I bé: tot plegat m'ha retornat al cap precisament en aquests dies i nits de lectura i descoberta de l'obra de Vicent Andrés Estellés, i de descoberta (també) del que és sentir-se acompanyat per algú que és, de debò debò, fins al moll dels óssos i contra tota eventualitat, bona persona.
Va un poema d'Andrés Estellés, cantat per l'Ovidi
M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada