"o velho mais menino do Brasil"

Parla Maria Betanhia:
Jessy era actriu a Bahia. Ella feia cinema, feia teatre. Era amiga meva.

I explica com Jessy i ella van sortir una nit i van acabar dins un bar, que 
estava buit. Només hi havia una persona al bar: Vinicius de Morães, assegut tot solet. Immers en una tristesa... – quan Vinicius es posava alegre, tothom s’hi posava; quan es posava trist, tothom es posava trist! Era molt fort, tot molt nítid. Aleshores vaig anar a fer-li un petó a ell i la hi vaig presentar: “Jessy, una amiga meva de Bahia”. Però en aquell moment se li va girar el cap, em va cridar i em va dir “Bethania, vaig a casar-me amb ella, estic enamorat. Vull viatjar ara a Buenos Aires. Pregunta-li si vindrà amb mi.” “Pregunta-li-ho tu. Déu meu, quina bogeria és aquesta!” No entenia res, i Jessy que era “baianíssima”. En res jo vaig anar-me’n cap a casa, ella ja no va tornar amb mi. La Jessy va sortir amb ell, van viatjar i jo els vaig retrobar ja casats.

I així, amb els seus seixanta anyets, Vinicius va conèixer una de les seves nou mullers.

PASOLINI (1): fatigada llum

De Pasolini se'n fa fàcil d'admirar la seva profunda honradesa: què sinó podria explicar aquella bogeria seva de no amagar ni les faltes ni les pròpies misèries? Per això, d’ell se’n poden fer (se n’han fet i se’n continuaran fent) molts judicis de valors.

En Pasolini és també impactant la solidesa i coherència del seu compromís amb el que considerava la veritat,cosa que el va acabar fent un personatge una mica molest per a tants. Escometia contra tots, quan trobava que estaven mentint o fent trampes. En aquest punt els seus pecats esbombats, per a molts (companys d’esquerres i enemics de dretes), van resultar una benedicció del cel.

Jo la veritat és que em compto entre els perplexos i prou, i així crec que em quedaré molt i molt temps. No trobo cap altra manera de casar les coses, ni tampoc la vull trobar ara.

Pel camí, sempre queda llegir els Escrits Corsaris, disfrutar-los i fins aprendre’n. Es pot estar més o menys d’acord amb els seus plantejaments (és cert que determinats posicionaments i asseveracions, pel seu esquerrosisme massa radical, prenen tintures pàl•lidament “naïfs”, als nostres ulls presbiciats per aquest vici “cultural” anomenat postmodernitat, tant de volta de tot compromís ideològic ferm i blablablà). Però qui s’hi apropa, haurà de reconèixer que aquells textos deixen un sabor molt peculiar, com d’integritat i lucidesa; traspuen una intel•ligència noble, que no és poca cosa .

Tot amb tot, ara me’n vaig una mica més enrere. Reculo fins al Pasolini dels anys quaranta, dels seus vint anys: un jove que, des del seu Friül, observa el cel, la lluna i el món, s’observa a ell mateix.. sent, pensa i escriu.

Em retrobo en aquesta estança
amb el rostre de nen, i adolescent,
i ara home. Però al meu voltant no varia
el silenci i la blancor sobre els murs
i les aigües; vespreja des de fa mil•lennis
un mateix món. Però ha canviat
el cor; i després de poques nits s’ha destenyit
tota aquella llum que des del cel
abrasa la campanya, i mil llunes
no són prou per fer-me creure que aquest temps
sigui realment meu. Un breu arc
marca al cel la lluna. Giro el cap
i la veig baixa, i quieta, com
inexistent en la fatigada llum.
I així la reflecteix la campanya
fosca i serena. Crec tot exhaust
d’aquell perfecte engany: i vet ací que sembla
fer-se nova la lluna, i – tot d’una –
cantar assossegats els grills el càntic antic.

Poema de Dal Diario (1945-47), 1954, recollit en apèndix a Diari 1943-1953 (dins l’edició de l’obra completa de PPP, Mondadori 2003). Va l'original en italià:

Mi ritrovo in questa stanza

col volto di ragazzo, e adolescente,

e ora uomo. Ma intorno a me non muta

il silenzo e il biancore sopra i muri

e l´acque; annotta da milleni

un medesimo mondo. Ma è mutato

il cuore; e dopo poche notti è stinta

tutta quella luce che dal cielo

riarde la campagna, e mille lune

non son bastate a illudermi di un tempo

che veramente fosse mio. Un breve arco

segna in cielo la luna. Volgo il capo

e la vedo discesa, e ferma, come

inesistente nella stanca luce.

E così la rispecchia la campagna

Oscura e serena. Credo tutto esausto

di quel perfetto inganno: ed ecco pare

farsi nuova la luna, e - all´improvviso -

cantare quieti i grilli il canto antico.

MIRADES (1): Picasso i Dora Maar

La de Picasso sí que és la mirada del monstre. Amb el pinzell ho sense, una bèstia de la natura. De les seves relacions amb les dones s'ha dit, escrit i sentenciat molt, sobretot després que Françoise Gilot publiques les seves memòries explicant com va sobreviure al geni. El llibre no li va fer gaire gràcia, al bo de Pablo.

Exagerats o no els retrets de Françoise, el cert és que Picasso, amb les seves dones, sempre acabava fent més o menys el mateix: les coneixia, s'hi enamorava i les pintava (esplèndides) fins que la passió remetia i les "abandonava" (no es pot dir que ben bé les "abandonés" sempre ni a totes -no ho va fer amb Marie-Thérèse Walter, la mare de Maya- , però sí que les catapultava del centre de la seva vida i de les seves obres, que podia ser una manera molt cruel d'abandonar).

Així, per exemple, amb Dora Maar

Dos quadres: l'un, fent-li de Musa en el moment àlgid de la relació; el segon (1937), com la dona que plora destruïda damunt del llenç

Cosetes i imatges sobre Picasso i les seves dones

CAMILLE CLAUDEL

Camille Claudel segons Camille Claudel, l'Edat Madura

    Auguste Rodin s’excusava així: “Camille no es va tornar boja per culpa meva, ja ho estava el primer cop que la vaig veure”.

Podria ser. La pròpia família també parla del caràcter elèctric de la petita Camille, que un dia decideix anar-se’n a París i aprendre del gran mestre Rodin. Aquest l’acull com a únic deixeble, i ella tallarà per ell algunes de les peces del gran escultor - perquè l’Immens Rodin no fonia (normal), però tampoc tallava; les seves mans les consagrava només a l’elaboració de preciosíssimes maquetes.

Camille sí que s’embrutava amb la pols de la pedra. És fàcil imaginar-la donant cop enèrgics de martell, forçant la matèria fins que en sortia la forma. En aquells dies d’art i amor compartit al taller de Rodin, també va esculpir peces seves, bones escultures que sempre quedaren a l’ombra de les del Gran Home. Entre elles, l’Edat Madura, un bronze senzillament devastador, pel que explica i per com ho expressa.

Als cinquanta anys Camille és reclosa a un sanatori. Ja no esculpirà res més. Els seus últims trenta anys de vida en reclusió els passa escrivint cartes a la seva família, demanant que la traguessin del sanatori, explicant també la seva vida.

Volta per casa un llibre d’Anne Delbée sobre Camille Claudel, escrit a partir de les seves cartes de reclusió. D’un altre llibre, aquest escrit crec que per una neboda de Camille, se’n va fer una pel•li, en què Isabelle Adjani era l’escultora amant de l’Escultor.

Per acabar,

els ulls de la Camille

a la seva arribada a París / al sanatori mental, poc abans de morir

MONSTRES I GURÚS (1): JOSEPH BEUYS

Una d'aquelles biografies que no saps si creure-te-les dels tot (com a bon artista, J. Beuys entendria que l'obra comença per un mateix): Pilot alemany de l'exèrcit nazi, el seu avió s'estavella a Crimea, on una tribu tàrtara el recull i amb remeis "tradicionals" (greix de foca, herbes, roba de feltre per escalfar-lo) el retorna de la mort.

Aquest fet, deia, li va canviar la vida. Passa una temporada a presó, una altra treballant de peó en una granja, i una de més llarga estudiant art a Düsseldorf. Es convertirà en un dels més brillants actors de performance dels anys 60.

Una de les seves obres: "I like America, and America likes me"! Es passa una tarda tancat en una habitació amb un coiot del qual només es defensa amb un bastó i amb un tros de roba de feltre: després d'unes horetes, el gladiador ecologista i la bestiola s'esgoten de lluita i decideixen confraternitzar.

Una altra (la de la foto), diàlegs d'art i cultura occidental amb una llebra morta. Asseguren que la llebre va acabar entent-lo!

I tot això uns cinc anys abans que jo naixés, quan a Epanya (penso ara) la performance es podria haver realitzant substituint una llebre per un "gris" tricorniat.

Joseph Beuys: un altre monstre encantador del que només tindré coneixement per via indirecta (ai sèneques, quina vida més curteta!). Per què, Herr Beuys, per on pares? al cel, potser, passant-s'ho pipa, jugant a cartes amb Llull, Marx (Groucho, és clar!) i la llebre dissecada.