Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MIRADES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MIRADES. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 de gener del 2011

FOTÒGRAFS (7): Irving Penn





“A good photograph is one that communicates a fact, touches the heart and leaves the viewer a changed person for having seen it. It is, in a word, effective.”

(Irving Penn)




Família gitana (1965)


"Un bon fotògraf és aquell que comunica un fet, toca el cor i deixa l'espectador convertit en una altra persona per haver-ho vist. És, en una paraula, efectiu".


Podia explicar el que volgués sobre fotografiar fets, però d'Irving Penn (1917-2009) a mi m'agrada molt, (molt, molt, molt...) quan agafava la càmera, feia que la gent es disfressés d'ella mateixa i els prenia una fotografia.


Al Pacino (Nova York, 1995).


Alberto Giacometti (París, 1950)


Claude Lévi-Strauss (mirada antropològica)


Eugène Ionesco (i l'altra cara del surrealisme)


Francis Bacon, escapat d'un quadre seu


Giorgio de Chirico (Roma, 1944), laureato in metafísica umana


Pablo Picasso (Cannes, 1957) o l'ull de la bèstia


Simone de Beauvoir (transparència sense concessions)


Truman Capote (Nova York, 1948) - coincé


Chaplin emergint de Woody Allen (Nova York, 1972)

dilluns, 23 d’agost del 2010

MIRADES (1): Picasso i Dora Maar


La de Picasso sí que és la mirada del monstre. Amb el pinzell ho sense, una bèstia de la natura. De les seves relacions amb les dones s'ha dit, escrit i sentenciat molt, sobretot després que Françoise Gilot publiques les seves memòries explicant com va sobreviure al geni. El llibre no li va fer gaire gràcia, al bo de Pablo.

Exagerats o no els retrets de Françoise, el cert és que Picasso, amb les seves dones, sempre acabava fent més o menys el mateix: les coneixia, s'hi enamorava i les pintava (esplèndides) fins que la passió remetia i les "abandonava" (no es pot dir que ben bé les "abandonés" sempre ni a totes -no ho va fer amb Marie-Thérèse Walter, la mare de Maya- , però sí que les catapultava del centre de la seva vida i de les seves obres, que podia ser una manera molt cruel d'abandonar).

Així, per exemple, amb Dora Maar


Dos quadres: l'un, fent-li de Musa en el moment àlgid de la relació; el segon (1937), com la dona que plora destruïda damunt del llenç