Ceci n'est pas un Magritte

by Montt.

70 Million by Hold Your Horses!

Un recorregut simpàtic i enginyós per la història de l'art....

MIRADES (1): Picasso i Dora Maar

La de Picasso sí que és la mirada del monstre. Amb el pinzell ho sense, una bèstia de la natura. De les seves relacions amb les dones s'ha dit, escrit i sentenciat molt, sobretot després que Françoise Gilot publiques les seves memòries explicant com va sobreviure al geni. El llibre no li va fer gaire gràcia, al bo de Pablo.

Exagerats o no els retrets de Françoise, el cert és que Picasso, amb les seves dones, sempre acabava fent més o menys el mateix: les coneixia, s'hi enamorava i les pintava (esplèndides) fins que la passió remetia i les "abandonava" (no es pot dir que ben bé les "abandonés" sempre ni a totes -no ho va fer amb Marie-Thérèse Walter, la mare de Maya- , però sí que les catapultava del centre de la seva vida i de les seves obres, que podia ser una manera molt cruel d'abandonar).

Així, per exemple, amb Dora Maar

Dos quadres: l'un, fent-li de Musa en el moment àlgid de la relació; el segon (1937), com la dona que plora destruïda damunt del llenç

Cosetes i imatges sobre Picasso i les seves dones

CAMILLE CLAUDEL

Camille Claudel segons Camille Claudel, l'Edat Madura

    Auguste Rodin s’excusava així: “Camille no es va tornar boja per culpa meva, ja ho estava el primer cop que la vaig veure”.

Podria ser. La pròpia família també parla del caràcter elèctric de la petita Camille, que un dia decideix anar-se’n a París i aprendre del gran mestre Rodin. Aquest l’acull com a únic deixeble, i ella tallarà per ell algunes de les peces del gran escultor - perquè l’Immens Rodin no fonia (normal), però tampoc tallava; les seves mans les consagrava només a l’elaboració de preciosíssimes maquetes.

Camille sí que s’embrutava amb la pols de la pedra. És fàcil imaginar-la donant cop enèrgics de martell, forçant la matèria fins que en sortia la forma. En aquells dies d’art i amor compartit al taller de Rodin, també va esculpir peces seves, bones escultures que sempre quedaren a l’ombra de les del Gran Home. Entre elles, l’Edat Madura, un bronze senzillament devastador, pel que explica i per com ho expressa.

Als cinquanta anys Camille és reclosa a un sanatori. Ja no esculpirà res més. Els seus últims trenta anys de vida en reclusió els passa escrivint cartes a la seva família, demanant que la traguessin del sanatori, explicant també la seva vida.

Volta per casa un llibre d’Anne Delbée sobre Camille Claudel, escrit a partir de les seves cartes de reclusió. D’un altre llibre, aquest escrit crec que per una neboda de Camille, se’n va fer una pel•li, en què Isabelle Adjani era l’escultora amant de l’Escultor.

Per acabar,

els ulls de la Camille

a la seva arribada a París / al sanatori mental, poc abans de morir

ÈxtasiS

UNA IMATGE. Marbre viu, pedra que quasi sospira i batega. El rostre de Santa Teresa en Èxtasi. Èxtasi místic, almenys aquest era l’encàrrec fet a Bernini.

De debò que místic? S’explica una simpàtica boutade d’un viatge francès del s. XVIIII que, quan es va trobar a l’església romana de Santa Maria della Vittoria amb l’escultura de Santa Teresa, després de reparar en l’expressió del rostre de la santa (ulls perduts, llavis entreoberts, coll abatut), va dir una cosa com: “si això és amor diví, jo en sóc un expert!”.

Teresita de Ávila, quan li donava la vena prosaica, explicava així la seva experiència estàtica:

"Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios."

I el crític modern no deixa de fer notar que la fletxa, en el conjunt de Bernini, no apunta precisament al cor.

Amor místic? Sí, és clar, també.

“Amunt l’ànima, ben amunt, que el cos se’m sap una drecera”. Potser pensaria Bernini, amb un somriure al llavis, mentre cavil•lava com donar forma al goig en la figura de Teresa. De fons, se sentirien al taller del mestre escultor ritmes negres espirituals cantant una cosa com “Sursum omnia!, oh yeah!"

* * * * * *

I com el meu deliri ha arribat avui a aquest port? En primer lloc, per avorriment: escanejar pa`gines i més pàgines per fer un dossier de grec és una de les activitats més tedioses amb què l’ésser humà pot ser castigat. En segon lloc, l’oci nefast, que fa unes setmanetes m’ha portat a rellegir Marina Tsvetàieva, poeta russa que va intentar sobreviure en la foscor de la prosa estalinista, dona intensa i desbridada en molts aspectes, pura sensibilitat desfermada i autora d’aquest dos versos magnífics:

I és que el cel és tan llunyà.

Tan a prop uns llavis tendres.

De fons, entre música de balalaica i harmònica, es torna a sentir un “Oh yeah”, ara entonat per maese Bernini i la Tereseta transposada.

Ufff!

a descansar una mica

que la desbarrada començar a ser massa!

CHAGALL (3): HAPINESS

La núvia, com no, vestida de blanc. Pell també blanquinosa, que contrasta amb la mitja lila de la cama que avança i mostra amb un encantador gest de descuidada però gens ingènua provocació. La núvia perfecta! Porta a la mà esquerra un ram de flors també color violeta.

Somriu. És feliç. Se li veu a l’ull, el que no li tapa el nuvi que fa equilibris sobre les seves espatlles.

Ell, amb trajo de colors contrastats, vermell de sang i verd d’herba. Vida. Més alegria, també, en la seva cara de borratxet content; alegria d’amant que vola. Com ella, duu la mà esquerra alçada (esclar: esquerrans havien de ser!) i hi sosté una copa que un àngel potser li ha omplert.

L’àngel - túnica i pell violeta, aura verda - bufa algun regal per als nuvis. Un nuvolet d’alè d’àngel per a ells.

Al fons, la ciutat de Vitebsk, deu ser, amb el seu riu i vaixells que traginen. Enllà del pont un pont, els edificis, sobresortint les cúpules brillants del que deu de ser una església ortodoxa. Però tot una mica lluny, en un altre pla. El cel sembla immens. Té el sol a l’esquerra però la llum a la dreta, sota l’àngel, banyant de groc la parella.

Els nuvis, en equilibri, se sostenen sobre un terra que no existeix, fermament suspesos enmig del cel.

Marc i Bella.
En dies de plenitud.

Aquest és el quadre que m'espera al George Pompidou, cada cop que hi passo. Comença a ser com un vell amic, que tu saps que guapo guapo no és, però... I encara no me'n sé el títol.

VEURE

--1 --

Llegeixo Espejos d’Eduardo Galiano, un assaig atípic (entre reivindicatiu i poètic) d’història universal. Mai abans havia sentit parlar de Colman. Copio el fragment:

“Darwin solía citar los apuntes de viaje de James Colman.

Nadie describió mejor que él la fauna del océano índico,

El cielo del Vesubio en llamas,

El fulgor de las noches de Arabia,

El color del calor de Zanzíbar,

El aire de Ceilán, que es de canela,
Las sombras del invierno de Edimburgo
Y la grisura de las cárceles rusas.

Precedido por su blanco bastón, Colman dio la vuelta al mundo, de punta a punta.
Este viajero, que tanto nos ayudó a ver, era ciego.

–Yo veo con los pies – decía.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *
--2 --
Sophie Calle. Fotògrafa i artista conceptual. L’any 1986 presenta la instal•lació Les aveugles (“els cecs”). Durant dos anys, pregunta a cecs quina és la cosa més bella que han vist, i després fa per a cada interrogat un tríptic fotogràfic: tres fotos emmarcades amb la cara de la persona, la seva resposta escrita i una foto del seu exemple de bellesa. Algunes de les respostes dels cecs: una estàtua del Louvre (l’hauria tocat?), el mar en un dia solejat (l’haurien tocat, el mar i el sol a ell?)…

* * * * * * * * * * * * * * * * * *
Històries imantades.
Mots i visions ara emersos al magnetisme
d’altres imatges i paraules fa poc vistes i escoltades
“al eco de tus ojos oceánicos” (P. Neruda, o quasi).

KANDINSKY pa' los cegatos!

ELL a la dreta, més alt que ella, amb cara blau elèctric, abraçant-la.

ELLA a l'esquerra, cara blau marinós i cabell taronja totxana, el besa oferint-li els llavis de baix cap amunt, els ulls aclucats.

El PETÓ els surt color verd,

potser amb sabor d'herba humida per aigua de pluja i blablablà.

I ara...

HI HA O NO HI HA UNA PARELLA FENT-SE UN PETÓ, RECOI?????????????!!!!!!!!!!

(esclar que, de tant mirar, ara també trobo que hi podria haver una cara somrient d'home amb bigoti i ulleres, en presa contrazenital... ufff! massa coses per un trosset de quadre... paro, paro!!!!)

CHAGALL (2): EL RABÍ DE VITEBSK

Segueixo recuperant cosetes. Un post de l'agost de 2008. El llegeixo i flipe amb les meves velles històries de mirades, robatoris i violins!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Chagall i les seves pàtries: un bocinet de Rússia anomenat Vitebsk (petit món que tancava tot el que a l'home oferia l'univers: fins i tot cabres tocant el violí!), els petons i els alegres brindis de nuvis borratxos compartits amb Bella i ressuscitats amb Vava, i el caliu espiritual del judaisme hassídic.

L'espiritualitat hassídica se situa a les antípodes del rabinisme més tradicional, doctrinaire, encloscat. "El creient s'adreça directament a Déu i deixa parlar el seu cor dins l'intimitat d'una relació personal." Una forma de religiositat jueva popular, emotiva i consoladora, dels afligits i dels que es volen humils. El hassida trenca amb la rigorositat del ritual: ara canta i dansa com David davant l`Arca, ara s'apregona en un silenciós i meditatiu diàleg amb el Déu que escolta i, també des del silenci, troba manera de respondre.

VENÈCIA. Museu d'art contemporani. Una visita improvisada a un museu que no sabia ni que existia i, a dins, una sorpresa que per tercer cop en un any s'ha vingut repetint. Un Chagall: el Rabí de Vitebsk i, de nou, aquelles mirades:

la del rabí,

la de Chagall,

la d'aquest xixarel•lo que es queda palplantat davant del llenç, guanyat per la profunditat i la vida que emanen els ulls que des del quadre, ara a mi, em miren.

Un dia
robaré un Chagall!!!!!!!!!!
(un "robatori passional" - estarà tipificat el delicte?)

però primer hauré de trobar un còmplice ben especial, algú qui, violí en mà, vagi descabdellant una cançó d'aire zíngar que m'acompanyi en la gesta.
I marxo al llit, a somniar com planejo el meu estrambòtic delicte.

TREPITJAPAPERS DE PRÍAP - Man Ray (1920)

Dissabte 5 de juliol de 2008, cap a les 19:20 de la tarda. Exposició temporal al MNAC (Duchamp, Picabia i Man Ray). Jo davant una vitrina, fent d'un cop d'ull a aquesta escultura tontaina de Man Ray. No té gaire interès. Em disposo a passar a la pròxima peça quan arriba una mare d'uns treinta-i-bastant anys, motivadíssima, arrossegant la seva filla (entre sis o set anyets) cap a la vitrina.

Sembla voler instruir-la i sembla, a més, que ho farà en veu alta. L'empenta amb què porta a la nena, em fa preveure que alguna cosa curiosa hi passarà; em quedo uns segonets més davant la peça del trepitjapapers fàl·lic.

- Mare (amb un somriure): Mira carinyo, que és això?

- Nena ?????

- Mare (somrient més): a veure, què et sembla que és?

- Nena (escrutadora): Hummmm

- Mare (que es diverteix amb la situació): mira-ho bé
- Nena (que s'il·lumina): UN GOS!!!!!!!!!!!
- Mare (més engrescada encara): no carinyo, no! mira-t'ho bé.
- Nena: ?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!
- Mare (Xiuxiuejant una mica): és una part del coosssss.
- Nena (ja ho té!!!): dos ulls i un cap.
- Mare (somrient més encara, encara en veu més baixeta): nooooo... (assenyalant, molt còmplice i enrotllada ella) són dos ous i una tita!
- Nena (que no devia de trobar-hi la gràcia) ...........

Redéu: i si la nena veu un gos, serà que hi ha un gos, no????? Quina mania a malmetre -i pervertir- les capacitats perceptives de les pobres criaturetes. Quin fàstig de cultura la nostra! Com en pot ser de castradora i manipuladora! És que aquesta història tots ens la coneixem de sobra: es comença per aquí i s'acaben trobant símbols fàl·lics fins en els fideus de la sopa.

Cassu'n Freud i els seus inconscients seguidors!!!

Vale, nena, jo també hi veig un gos!!!!!!! Amb dos collons!!!!

ESPREMUT

Li'n diuen art conceptual: l'obra d'art és la idea, el de menys és la seva ejecució.


Avui estic cansat, molt cansat, i és aquest cansament el que em porta a experimentar amb l'art conceptual (que sí, que sí!!!! que sense morro no hi ha modernitat, i menys encara postmodernitat!):

La meva idea era comprar una llimona, grossa i sucosa, tallar-la en dos i fer una foto de la meva mà sobre un fons neutre esprement mitja llimona i amb el suc regalimant-me canell avall. Però estic molt  tant   massa cansant com per baixar al super i comprar una llimona, buscar una bona llum i un enquadrament decent per fer la foto i, encara pitjor, retocar la imatge amb el fotoshop. Uffffffffffff!

Solució doncs: recurs patillero a l'art conceptual. La idea és aquesta, el títol "autoretrat cítric" i qui vulgui imaginar-se el resultat, que se l'imagini.

Volia deixar, com a imatge, un quadrat blanc, per a possibles projeccions mentals de la meva "obra". Però, com que no he trobat al google cap blanc que em fes el pes, m'he decantat per una altra opció, molt més conceptual encara.

I res més,

salut a tots

i via fora!

MONSTRES I GURÚS (1): JOSEPH BEUYS

Una d'aquelles biografies que no saps si creure-te-les dels tot (com a bon artista, J. Beuys entendria que l'obra comença per un mateix): Pilot alemany de l'exèrcit nazi, el seu avió s'estavella a Crimea, on una tribu tàrtara el recull i amb remeis "tradicionals" (greix de foca, herbes, roba de feltre per escalfar-lo) el retorna de la mort.

Aquest fet, deia, li va canviar la vida. Passa una temporada a presó, una altra treballant de peó en una granja, i una de més llarga estudiant art a Düsseldorf. Es convertirà en un dels més brillants actors de performance dels anys 60.

Una de les seves obres: "I like America, and America likes me"! Es passa una tarda tancat en una habitació amb un coiot del qual només es defensa amb un bastó i amb un tros de roba de feltre: després d'unes horetes, el gladiador ecologista i la bestiola s'esgoten de lluita i decideixen confraternitzar.

Una altra (la de la foto), diàlegs d'art i cultura occidental amb una llebra morta. Asseguren que la llebre va acabar entent-lo!

I tot això uns cinc anys abans que jo naixés, quan a Epanya (penso ara) la performance es podria haver realitzant substituint una llebre per un "gris" tricorniat.

Joseph Beuys: un altre monstre encantador del que només tindré coneixement per via indirecta (ai sèneques, quina vida més curteta!). Per què, Herr Beuys, per on pares? al cel, potser, passant-s'ho pipa, jugant a cartes amb Llull, Marx (Groucho, és clar!) i la llebre dissecada.

LÍMITS

Només un "simpàtic" apropament a l'antropologia de l'home contemporani i la seva dèria per cercar els límits físics i psíquics de la bestiola que és. Sempre els límits. En aquest cas un arqueòleg parlaria del "terminus ante quem". El terme "post quem" el deixo per algú més saberut, o senzillament que en sàpiga.

Marina Abramovic, brillant artista sèrbia de performances. De vegades una mica bèstia; però -cony... és que és eslava!!!! Cap a mitjans dels 70 coneix l'alemany Uwe Laysiepen, qui es fa dir Ulay, un altre artista que experimentava amb els límits humans a partir del propi cos. Art conceptual de performance dels 70: que lluny queda del fruïment egoista del risc ofert pels nostres esports extrems postmoderns!


"Death self". Una obra de Marina i Ulay, quan eren parella artística i per a la resta de coses. Ajunten els seus llavis en un petó profund, l'un inspira l'aire expel•lit per l'altre fins a esgotar tot l'oxigen disponible. Exactament 17 minuts després de l'inici de la performance, tots dos cauen a terra inconscients, amb els pulmons plens (intoxicats!) del diòxid de carboni del company...

CENSURA (This is not America?... isn't it?)

Entrada del fotolog del 8/2/2008

Pervers! Absolutament Pervers!

Fa uns dies, vaig tenir un petit accés de nàsea rabiosa quan vaig veure que en tots els fotologs, just a sota de les fotos, s'ofereix al visitant la catàrtica opció de denunciar allò que està veient cas que ho consideri denunciable.

Pervers! Convertir-nos a tots, d'una manera tan senzilla, en censors!

Fa uns mesos, ja vaig tenir un problema a l'Space del Windows també relacionat amb la censura. Me'l van tancar (sentenciaven) per publicar imatges relacionades amb "nuesa". Mea Culpa! Certament, tenia un album amb reproduccions de quadres bruts bruts, entre ells, la Dansa de Matisse (un dels denunciats!).

No m'estenc més ni en l'anècdota ni en les reflexions òbives que se'n desprenen. Em limito a penjar aquí l'única fotografia que ara conté el vell album: una versió l'obra de Miró "Dona somniant amb l'evasió", adequadament censurada, seguint les passes del mestre Braghetone. Una brometa... amb un què seriós:

On coi anirem a parar?!?!?!?!?!?

(Ah! Tot això bé motivat pel tancament del fotolog d'AGUA EXTRAÑAMENT OXIGENADA, una pàgina, sí, certament, amb textos de vegades pujadets de to, però bona com poques. Doncs bé: ja l'han dinamitada!)

( i Ah bis!!!!! Si algú té curiositat per l'àlbum prohibit, que es passi pel Chamullero's Corner del meu facebook... i els més pervertits, que em perdonin per haver-hi inclòs també art abstracte ;-P)

CHAGALL (1): "L'aniversari" (1915)

Avui va amb historieta inclosa.

L'estiu de 1914 Chagall viatja de París a Rússia, a la seva Vitebsk natal, amb la intenció de passar-hi tres mesos, però els 3 mesos es convertiran en 8 anys: a Rússia li tocarà viure una Guerra Mundial i la Revolució Boltxevic del 17.

Amb tot, per a Chagall, aquest retorn a la pàtria li va portar uns anys feliços.

Els revolucionaris l'encimbellaren com a artista modern i li donaren la possibilitat de participar activament en la vida política del país que naixia. Ell s'anima i s'implica. El matrimoni, en un principi, va ser feliç, tot i que alguns boltxevics no acabaven d'entendre què tenia de revolucionari el seu art. I és que, quan li encarreguen adornar Vitebsk per celebrar el primer anniversari de la Revolució, omple la ciutat de dibuixos de vaques verdes i cavalls volant; aleshores molts prohoms del boltxeviquisme ortodox es pregunten (i li pregunten) què tenen a veure aquests animalots ingràvids de coloraines impossibles amb l'ínclit pare Marx o amb l'heroiquíssim camarada Lenin. No van trigar gaire a trobar que el seu art era poc útil per cantar les excel·lències de la Revolució, llavors que la Revolució ja havia esdevingut status quo.

Un segon matrimoni en retornar a Rússia. Per fi es pot casar amb la seva estima Bella, després d'anys de noviatge a distància. I aquí el quadre! Per retratar el seu amor, ja no recorrerà a galls ni barquetes, sinó que pintarà les torsions fluides de l'amor amb un petó de "bon aniversari". L'amor converteix Chagall en una mena d'ona que vola i es regira per besar Bella. Aquest era el seu món aleshores. Amor tendre i felicitat quotidiana. Amén