i una LLIÇÓ "SUREÑA"

Se’n diu propina lingüística i la cosa va així: esteu a València i decidiu deixar un euro de propina en tot establiment on parleu en català i/o valencià i no us contestin bé amb un so gutural afonològic, bé amb cara de “¡No’ntiendo! ¡Habla en cristiano, leche!" 

Mai de la vida havia estalviat tant en propines. 

(PS: de debò que tant costa entendre que "aigua" vol dir "agua"?)

LLIÇONS ÀTIQUES (3)

“Aquí los alemanes no son muy bien vistos. ¿Cómo se les ocurre sugerir que, para que Grecia liquide su deuda, venda una isla? ¡Por favor! El problema es que los griegos no pueden cobrar un impuesto por cada una de sus palabras que todo el mundo usa”.

Somrius i penses que sí,
que l’impost aquest no estaria malament.
Hummmm…


Val que ens tocaria pagar als grecs cada vegada que uséssim el mot “euro”;


d’altra banda, però,
quants calés podríem haver guanyat els catalans
per totes les vegades que els espanyols van utilitzar la nostra peceta?!?!

LLIÇONS ÀTIQUES (2)

 Vas voltant pel món i constates, una vegada i una altra, que ara mateix no hi ha nacionalitat tan útil ni respectada com la culé.

LLIÇONS ÀTIQUES (1)

Gens aconsellable fer "la peineta" a un conductor atenès, si no és que et fa moltíssima il·lusió morir al volant.

PER ESCÒCIA VIII (La propina)

Heus ací
el Follet Tortuga
fent turisme pels carrers d'Edimburg!

PER ESCÒCIA (VII & last): FREEDOM!!!

El Jay, explicant les concessives en anglès:


Although Scotland is independent, it will never be free.

i postil•la:
It’s the reality, I think

I jo em quedo amb les ganes de demanar-li que m’expliqui que entén ell (i per extensió els escocesos) per independència i llibertat. Des dels meus paràmetres mentals catalanocèntrics, no acabo d’entendre que vol dir.

L’únic que em queda clar, però, és que Escòcia forma part d’aquelles nacions que en el seu imaginari poden aspirar (somniar) a ser alguna cosa que alguns no els deixen ser.

Només se'ls desitja que tinguin un poc més de sort

i que no acabin tan avorrits de la història com aquests col·legues del sud.

PER ESCÒCIA (VI): STORM AND SUN

M: Bingo!

DRP (dona de cabell ros-potinguero notablement borratxa i a totes llums assídua al bingo): ¡Joder!
O: Dos bingos seguitsssss!
M: Mierda. ¿Demasiada suerte en el juego? ¡Esto es que en un año no mojo? Jajajajaa
O: Venga. Vámonos de aquí.. Tres bingos en una noche. Ya volveremos otro día... a seguir desplumando.
DRP (amb aquella sinceritat incontinent pròpia dels ebris): ¡Desplumar! ¡Y que lo diga!

M: I ara què? Tenim 60 euros. Comprem alcohol a la benzinera i anem a casa meva?
P: A aquesta hora no et vendran alcohol a la benzinera.
M: provem-ho!
P a O: Però tu vius aquí, no? No tens alcohol a casa?
O: Sí. Algunes cerveses en tinc. Puc anar per elles.
M: i, de pas, porta la guitarra.

I així, cap a les 2 o 3 de la matinada (no ho tinc clar: en aquella hora, ja som tots una mica canaris), comença l’expedició de casa meva a casa de l’M, avituallats de cerveses, una guitarra i el cançoner de Maristes que un dia algú devia comprar.

     Quan estàs a Escòcia, engegues la tele, hi mires la méteo i allò sembla la cosa més absurda del món. De debò que els homes del temps, allí, no saben que coi dir. Són els dobles esperpèntics del Molina de Polònia: ara sol, després núvol, després potser pluja, una mica de vent fred, després pot tornar a sortir el sol...

I així sembla que van també les coses per aquesta vida. No descobrim res de nou: massa poetes amb molta més gràcia i enginy de sobres ja ho han explicat, oi? Ara fa bon temps, d’aquí no res poden venir els cels negres i les tempestes.

I què? Aprofitem el bon temps? Per què no, si ens agrada aquesta escalforeta fàcil: llancem-nos a l’herba, aixequem la samarreta oferint els melics al sol i cantem... de moment... disfrutem del sol i cantem...

Per exemple: “paríraróu-paríraóu-ra-ra-ra-ra-ra-rouuuu!!!”

PER ESCÒCIA (V): CALEDONIAN ANTROPOLOGIES

Sense pretendre ofendre ningú: és realment tan i tan clar que tota la humanitat provingui de l’HOMO SAPIENS SAPIENS?


Els prehistoriadors solen coincidir que, després d’un període de convivència amb el SAPIENS, l’HOMO NEANDERTHALENSIS va acabar desapareixent. El seu temps havia passat: preparats per resistir les gelades i dotats d’una força i fortalesa que els va permetre sobreviure en èpoques glacials, aquests homínids van anar minvant en nombre, no està molt clar per quina raó, mentre que una nova espècie humana s’imposava gràcies a la seva intel•ligència i sofisticació cultural.

Com que sembla que no era possible que els Neanderthalenses poguessin creuar-se amb els Sapientes (igual que un tigre de Bengala no es pot creuar amb un gat persa), el Homes del Gel van acabar sucumbint als imperatius darwinians del destí.


    Tot i així, crec que l’antropologia moderna podria replantejar-se l’axioma històric de la desaparició del Neanderthal. Això almenys em va passar pel cap fa dos dies en un pub escocès.

L’escena anava així:
 - a un costat, assegut en un tamboret i guitarra en braços, un jovencell de look curosament descuidat, tocava i cantava d’ànima cap enfora per a delit i èxtasi de cinc o sis fèmenines postpúber tot enlluernades;
 - a només dos metres de l’artista sensible, parlotejaven, quasi a crits i ignorant l’artista, tres homenots d’esquenes amplíssimes, riures retrunyidors i gestos goríl•lics que bé podrien pertànyer a la línia defensiva de qualsevol equip de la Rugby Premiership.

Era interessant veure com cada espècimen s’esmerçava en la seva pròpia parada sexual, lliurant-se a una mena de competició dissimulada. Cadascú seguia el seu guió, mentre mirava de reüll i fins amb certa falsa suficiència el ritual de l’altre.

I és que
EVERYBODY HAS TO LEARN
TO SURVEY ANYWAY

PD: continuo utilitzant el blog com a llibre de notes on apuntar les birres tastades, disfrutades i pendents de revisar: EDINBURG GOLD ALE.

PER ESCÒCIA (IV): SHELBY'S SHOW

“No em diguis que, a sobre de ploure, l’autobús l’ha de conduir una dona!!!!!!!!!!!!”

(Sembla que el senyor del costat m’ha entès - s’ha rigut. Orland: hauries de deixar de fer bromes masclistes tontes si et poden sentir desconeguts els quals no saben que de masclista tu no en tens re)

Doncs no és una dona conductora. Vull dir... sí que és una dona conductora, però és també unes quantes coses més.

A banda de conduir el bus de meravella, i alhora que ho fa, és capaç d’
1- explicar acudits,
2- improvisar introduccions explicatives de la música que posarà,
3- etzibar monòlegs històrico-divulgatius dramatitzats sobre la reina Mary, Rob Roy i William Wallace,
4- anar mirant al personal de darrere pel retrovisor mentre va xerrant,
5- i donar lliçons de geografia escocesa passejant la mà esquerra (la dreta la té al volant) per damunt del mapa que està enganxat al sostre del minibús (vid. foto supra).

Només li falta tocar la gaita mentre guia el volant amb els peus.

Es diu Shelby, i és una barreja molt ben reeixida entre Buenafuente, Ayrton Sena i l’Enciclopèdia Escocesa.

Pel camí, tot ho comenta. Fins i tot quan veu un grupet d’ovelletes pasturant a la vora de la carretera:

- “Loooooooooook: the black sheep of the family. Like me. And I’m proud.”

Sense esperar-ho del tot, han estat deu hores de castells, llacs i Shelby. Una bona manera de conèixer un trosset d’aquest país.


PD. Descobriment cervesero del dia: BELHAVEN BEST :)

PER ESCÒCIA (III): HAGGIS

A Robert Burns li ha tocat (o es va guanyar – això segons es miri) la glòria de ser el poeta escocès per excel•lència.

També li ha caigut una altra glòria addicional: cada 25 de gener els escocesos celebren el seu aniversari sopant el plat nacional: el haggis.

Resulta que Burns va escriure una Oda a un haggis que és recitada per l’encarregat de tallar aquest menjar per a tota la família durant la “Nit de Burns”. Els versos de la trinxamenta són aquests (els poso en castellà perquè segur que algú per aquí no acaba d’entendre l’anglès arcaic i camperol de Mr. Burns ;-P ):

“Un rudo destajista limpia su machete y prestamente te destripa,

sin ninguna ceremonia,

cortándote las chorreantes entrañas,

ahí, como cavando una tumba;

y entonces,

¡oh, encantador espectáculo!

¡Qué estallido!¡Qué aroma! ¡Qué salsa!”

Al Jay,el meu profe d’anglès, li venia salivera a la boca i als records només de parlar-nos de la Burn’s Night i del haggis.

Ens va explicar en què consistia aquella mena de botifarró caledonià: pulmó, estómac, fetge i ronyons de xai o ovella, barrejats amb ceba, farina de civada, espècies, la sang de l’animal i tot finalment embotit en un budell.

D’acord: pot sonar molt bèstia, però s’havia de tastar. I avui ha estat l’ocasió. El nom del plat m’ha cridat des del menú del Dirty Dick’s, un pub d’allò més pintoresc (el nom del qual m'abstinc de traduir per pur decòrum).

Com s’espera d’un valent, m’he encomanat al Déu del Colesterol i a la cambrera (perdoni: és una animalada menjar-se això en ple més d’agost? I amb quina cervesa el puc acompanyar?), i m’he cruspit tot un senyor haggis.

Cert que per la vista no entra massa, però és el menjar morcilloforme més suculent que mai he tastat.

Crec que, ara sí, m’he guanyat el dret de pintar-me la cara de blau escocès i blanc i de vestir-me una kilt a quadros (blaugrana, en honor al meu clan).

PD: dos dies per tornar a casa. Dos dies per encetar un règim de bajoques amb patates bullides i amanides verdes. Dos dies més aquí... i peto!

PER ESCÒCIA (II): TOUCH ME, PLEASE!!!

Hem fet el que sempre s’acaba fent es viatgi on es viatgi, ja sigui la Patagònia o Timbuktú: anar a dinar a un restaurant italià. La cambrera, com també sol passar es parli el que es parli, ha detectat alguna cosa estranya en el meu accent:

   - ¿Españoles?
   - Di Barcellona. E tu, sei italiana?

El que se segueix és previsible. “Parles italià?” - “Si, un attimino”. Faig fa la comanda, en comptes de qualque british beer trio una Peroni i amb això em guanyo no només un somriure còmplice i aquiescent de la ragazza, sinó també, de propina, un inesperat copet a l’espatlla. No res: tot just ha estat un segon i mig de pressió sobre la meva espatlla esquerra, però – ho puc jurar- se m’han eriçat tots els pels del cos i de l’ànima.


Aleshores he caigut: en tot aquest poquet temps que porto voltant pel Regne Unit, càlidament embolcallat pels “thank you, sorry, you’re wellcome” i mil amabilitats serenes i agradables, encara CAP desconegut no havia gosat tocar-me! I és clar, havia de ser una paisana mediterrània qui em posés la mà a sobre i em fes sentir de primer un punt torbat i tot seguit com a casa.


       L’episodi, a més,m’ha fet recordar per què em va agradar tan poc la missa anglicana del Minster de York. Va ser un “servei” exquisit, durant el qual tots ens anàvem aixecant i asseient mentre l’oficiant pregava i un cor li responia cantant himnes i oracions. Un espectacle delicat, de debò... però: com és que el capellà en cap moment aixecava el to ni inflexionava la veu en els moments àlgids del sermó? Com és possible que, en acabat, la gent no es girés per donar-se la pau (el meu moment preferit de la cerimònia catòlica – només per això, podria tragar-me una missa)?


Tot molt correcte, però massa distant.. per a mi. Sí: per molt que sovint escometi contra la cultura del crit i l’empenta, la comedieta histriònica i el melodrama maquiavèlic de baixa volada que dia rere dia, a caseta, ens toca viure.


Potser és que al final som molt més presoners de les nostres arrels del que pensem. Què hi farem?

Potser, i NOMÉS per una vegada, se li hauria de donar la raó a aquell gran filòsof italià contemporani, que es guanyava la vida com a migcampista destraler del Mílan, quan assegurà que, qui naixia quadrat, no moria rodó.

PER ESCÒCIA (I): IMPROVING MY ENGLISH

Lesson One:


WHAT’S THE DIFFERENCE BETWEEN “GALLERY” & “MUSEUM”?

Ho vaig intuir a Londres i ho he vist més clar avui a Edimburg.

Sembla que una “gallery” és un museu on s’exhibeixen obres comprades o cedides, mentre que un “museum” seria exactament el mateix, però ple a rebentar d’obres robades o espoliades.

A tot això, molt interessant la National Gallery of Scotland. M’ha cridat especialment l’atenció una escultura en terracota d’un tal George Lawson titulada El Bard (1868). Crec que l’obra no és gaire coneguda, perquè no l’he trobada en internet. Així que no l'he pogut penjar! En lloc seu, però, deixo una altra escultura d’en Lawson, una mica lletja a parir: haveu vist el posat peponesc de la nena?!?!?! OH MY GOD!!!!