Juanjo Sáez parlant (amb la mama) sobre l'Art

Juanjo Sáez, l’autor d’Arròs Covat, ha omplert un àlbum amb dibuixos i converses fictícies amb la seva mare. En elles li va explicant cosetes diverses sobre l’art, com ara què dimonis volia dir Magritte quan va pintar una pipa i just a sota va esciure que “allò no és pas una pipa”, o com creu que l’encant dels mòbils de Calders pot raure en el fet que ens retrauen a les primeres joguines que ens penjaven del bressol quan érem nadons, o per què en les escultures de Chillida l’important no és la seva matèria poderosa i pesada sinó al buit que les envolten, emplenen i delimiten, o si no serà precisament pel seu virtuosisme tècnic i el dibuix ortodox i acadèmic que els quadres de Dalí, per estranys que puguin ser, solen agradar a força gent amb la vista poc avesada i poc donada al rupturisme formal propi de l’art modern (“Dalí, a los mayores les gusta”, es titula aquest capítol).

I així, com qui no vol la cosa, aprofitant el recurs de les converses imaginàries (parèntesi: i ja va bé saber que hi ha més gent que comparteix un costum així de raret), el Juanjo va repassant idees i reflexions sobre els artistes i l’art. S’ha de dir que el paio deu tenir bon gust - en la mesura que s’atansa el meu, esclar! Per exemple,  es confessa admirador de Joseph Beuys, aquell artista que va ser d’ell mateix (o del seu personatge) i de la seva vida la seva autèntica obra d’art.

Una darrera nota que em va encantar. Al capítol “El arte y la vida”, tot parlant de action art, Juanjo aprofita per presentar-nos (a la mama no, que ja el coneix de fa anys) algú qui ell considera un artista de cap a peus, el seu amic Rafa, que un dia el va acompanyant fins al metro menjant-se pel camí un plat d’arròs amb salsitxes, no per res, no, ni tan sols per cridar gaire l’atenció, sinó perquè l‘acabava de cuinar, tenia gana, també volia acompanyar el seu amic fins a la parada i no va ni parar-se a pensar que allò que feia no es fa.

Pilules Bleues

Així és com el Frederik i la Cati passen de coneguts a ser alguna cosa més: amics (si més no, per començar!). Després de dues trobades fortuïtes, es retroben en una festa i es capbussen en una conversa que, a ulls i ploma de Frederik,  farà que la gent del voltant els desaparegui  i ells comencin a flotar sobre el sofà on estan, enmig d’un mar de riures, paraules i complicitat.

Frederik Peeters és un dibuixant suís que un bon dia decideix explicar a Pilules Bleues (Pildoras Azules)  la història que comparteix amb la Cati, la seva parella. Amb el temps, el sofà a la sotsobra els va portar a un sopar a casa de Frederik i just allí, abans de passar la seva primera nit junts, va arribar la confessió de la Cati: és seropositiva, i el seu fill de sis anys també.

 

Una delícia de llibre: honest i clar,  ple de reflexions i de vida, i amb la gran virtut que en tot moment defuig  del dramatisme faciló i d’emotivitats barates.  Per contra, Frederik, movent-se amb lleugeresa entre la realitat i el somnieig interior,  sap impregnar el relat d’un humor sa i tendre reservat per a aquell qui, fins i tot en les situacions més greus i serioses,  és capaç de riure’s una mica de si mateix. No es presenta ni com a heroi ni com a màrtir: només explica la seva història amb gràcia, un punt de tendresa i molta sinceritat.

d'estius i d'éssers aquàtics

- Hi ha èpoques en què vull terminar amb tot. Liquidar aquesta vida.
- Però llavors miro al meu voltant i, ¿com puc renunciar a tot això?
- L'aigua està increïblement freda... gairebé més del que puc resistir.
- Tot i així em submergeixo. Nedo més enllà dels trencants, amb totes les meves forces.
- En poca estona, començo a entrar en calor i em giro d'esquenes
- El cel està increïble... d'un prunfund blau fosc. Treuen el cap els primers estels.
- Si pogués quedar-me aquí per sempre més! 

Final de Black Hole, novel·la gràfica de Charles Burns.

Quartet

L'originalitat d'aquest Quartet?

En primer lloc, no va de quatre músics ni de quatre instruments, sinó de quatre guionistes que han escrit quatre guions perquè l'estraburguesa Madame Catel Muller en dibuixi les quatre historietes, cadascuna amb un color dominant.

Segon punt original. Després de tantes i tantes obres parlant de l'etern femení, te'n trobes una que presenta i remena arquetips masculins. Concretament, quatre, és clar.

I així, al llarg d’aquest Quartet, aquesta capbussada confessa en quatre facetes de l’etern masculí, van passant els colors, els moviments i els personatges.

Segon moviment: largo, de color blavós amb cert to kieslowskià. Ens mostra l’home boig pels cotxes i la vida gaudida a tota pastilla. L’home que prem l’accelerador per darrera vegada, després d’haver perdut en un accident la seva parella, una versió femenina de James Dean, dóna veloç i intensa amb mocador al cap i ulleres de sol a joc amb el seu descapotable.

Tercer moviment: scherzo en verd, color de l'esperança de l’home incaut que creu que a ell també li pot tocar ser l’amor fou d’una princesa. El somniador que estira i estira l’accidental somriure cordial d’una desconeguda fins fer-lo el fil amb que teixeix una història d'amor que només pot existir en la seva imaginació.

Quart moviment: amoroso, color groc daurat. Narra els viatges d’aquest món a l’altre d'un Orfeu vestit de Robin Hood. Baixa a l'infern una vegada i una altra per conèixer el nom del Dimoni i així alliberar la seva estimada del pacte que va fer amb el Senyor de la Mort. L’home que s’entesta a erigir-se en salvador del seu amor i, com diria el Profeta, sap persistir.

I, finalment, la primera història, potser la que més m’ha agradat. Ritme presto per relatar l’aventura d’un campió de vals que un dia perd un campionat i, de retruc, perd també la il·lusió per ballar i la seva parella de ball i de les altres coses.

És el "campió" que s’abandona i que, per retrobar-se (i retrobar el sentit del ball i la seva dona vermella), no només haurà de recuperar les ganes i la tècnica del vals, sinó fer un pas més enllà i aprendre a ballar (el vals!) sense parella.

L’acompanyament musical, aquí, és obvi.

Sweet Chenda

La cosa és un poc enrevessada. Ho explico amb calma, perquè tot plegat pot atènyer la complexitat ontològica de la Santíssima Trinitat, o potser més aviat de les tríades divines gaèl·liques.

Chenda és el nom del personatge de còmic que representa a l'autora de Fraise et Chocolat, l'Aurélia Aurita, pseudònim literari de la "ninotaire" Chenda Khun.

Doncs bé: tot i ser una mateixa persona (una mateixa substància, si ens va la jerga teológico-bananera), l'objecte de la meva devoció no és ni l'Aurélia Aurita (nom d'un animalot medusiforme que fa esgarrifança, siga dit de passada) ni la Chenda Khum, la mossa de carn, óssos i ulls nipons que als 22 anys va decidir marxar al Japó a conèixer el dibuixant Fréderic Boilet, uns vint anyets més gran que ella (la panxolina mai no enganya, jejejeje!), i ennavegar-se en una història de sexe i amor que després traduirà en cómic, Aurita mediante.



 Arribats aquí, la professió de fe: servidor, sens dubtar-ho, de la tríada femenina es queda amb aquell bitxet tendre i descarat de la Chenda de tinta negra i paper.

Els seus gestos hiperbòlics, les seves ganyotes provocades per un esclat de vergonya o inseguretat, les empipades i xiscles a boca oberta que ni Doraemon, la tonteria dolça que li agafa quan la borratxera la posa "supraverbal"... això és el que em té prendaíto d'ella. Aish! Quina monada de criatura, no? 

En fi:

debilitats que últimament un s'està descobrint.

(Per cert: algú saps si es tracta d'una parafília ja tipificada?

Si no, com m'ho hauria de fer perquè portés el meu nom?

Benvolguts fills de Freud, s'esperen les vostres respostes!)

Asterios Polyp

El meu venedor de còmics preferits ja em té la mida presa.

Entro a la seva botiga, remeno, miro m curiositat un còmic del que fa tres segons no sabia ni que existia, sense saber ni si és bo ni dolent ni si m’agradarà...

 - Si éste te gusta, tienes que leer este otro.

I m’ensenya un volum d’Asterios Polyp, de D. Mazzucchelli.

  - ¡Hojéalo!

I mentre jo vaig fullejant, ell m’explica, amb prosa emfàtica però ajustada, les excel·lències d’aquell còmic. És clar, jo no vaig poder fer més que comprar-me’l.

El meu venedor (camell?) de còmics preferit la va encertar de totes totes. Aquest matí m’he llevat amb el dia tirant a gris i he pensat que el millor seria fer una capbussadeta en el còmic de les coloraines. I me l’he devorat amb una voracitat inexplicable. La història és realment bona i, a sobre, mil detalls de dibuix, com ara l’ús de colors diferents segons si se’ns explica el passat de l’Asterios (blau, roses, vermells)

o el seu present (gris, marró, amb més o menys grocs segons com les coses li van rodant);

núvol i lletra cursiva per quan parla la insegura  Hana, marcs quadrats i majúscules per a les paraules d’un Asterios ferm i segur de la intel·ligència del seu discurs

o en les discussions de la parella, quan parlen i no s’entenen, en què a  l’emocional Hana el món se li arrodoneixi se li encén de vermell magenta intens, mentre que ell es posa tan geomètric...

la narració de com Asterios recorda i enyora Hana quan l’ha perduda

i  un descens als inferns, amb Asterios fent d’Orfeu per un Hades suburbà de deliri.

En fi: una petita meravella!

FUN FAMILY

Aquest darrers mesos vinc recuperant una afició perduda en algun moment d’adolescència: llegir còmics. Bé: sembla que ja no s’ha de dir còmics, sinó novel·les gràfiques.

En part recorrent als mai decebedors “clàssics moderns”, en part rastrejant per les llibreries obres que m’excitessin la pituïtària i en molt bona part deixant-me aconsellar, prestar i regalar pels que en saben, he llegit (es llegeixen els còmics? Llegir sembla com dir poc...) Persèpolis, El Incal, Budapest Café, El caso Pasolini i altres cosetes.

De totes, però, la que més m’ha impressionat ha estat Fun Family, de l’Alison Bechdel. Fun Family vol dir alhora "família divertida" i "Família Funeral", aludint al negoci familiar de la funerària que ocupava la planta baixa de la casa en què l'Alison es va criar. És un llibre (i aquí si que tinc clar la propietat del substantiu) brillant i molt diferent a tota la resta. Sense ser gaire conscient de si estic o no incorrent en un delicte, en penjo tres paginetes, en què la protagonista explica com anava el trastorn obsessiu compulsiu que va posar sal i pebre a la seva pubertat.