D'adéus i ataràxies

EL SUÏCIDI D’ATZESSIVÀ, DEIXEBLE DEL BUDDHA

Irreprotxablement va agafar el ganivet

Atzessivà, i fou l’ànima seva

En l’hora aquella un blanquíssim colom.

I així com rodola des del lloc més sagrat

dels cels, enmig de la nit, un estel,

o com cau la flor del pomer per un oreig suau,

talment del pit se li envolà l’alè.

No són debades unes morts tals,

Perquè només aquells que s’estimen

La vida en el seu primer valor secret,

Poden també segar tot sols

Llur existència, la gran espiga

Que ja es vincla, amb divina serenor.

(Anguelos Sikelianós, 1968)

TEXT GREC:

Ἀνεπίληπτα ἐπῆρε τὸ μαχαίρι

ὁ Ἀτζεσιβάνο. K᾿ ἤτανε ἡ ψυχή του

τὴν ὥρα ἐκείνη ὁλάσπρο περιστέρι.

Κι ὅπως κυλᾶ, ἀπὸ τ᾿ ἄδυτα τοῦ ἀδύτου

τῶν οὐρανῶν, μὲς στὴ νυχτιὰ ἕν᾿ ἀστέρι,

ἤ, ὡς πέφτει ἀνθὸς μηλιᾶς μὲ πρᾷο ἀγέρι,

ἔτσι ἀπ᾿ τὰ στήθη πέταξε ἡ πνοή του.

Χαμένοι τέτοιοι θάνατοι δὲν πᾶνε.

Γιατί μονάχα ἐκεῖνοι π᾿ ἀγαπᾶνε

τὴ ζωὴ στὴ μυστική της πρώτη ἀξία,

μποροῦν καὶ νὰ θερίσουνε μονάχοι

τῆς ὕπαρξής τους τὸ μεγάλο ἀστάχυ,

ποὺ γέρνει πιά, μὲ θείαν ἀταραξία!

μὴν πεῖς πὼς ἦταν ἔνα ὄνειρο

Dos grecs que parlen de les ombres de l’existència humana.

1. Píndar, poeta coral de la Tebes dels segles VI-V aC, defineix l’home no com l’ombra d’un somni, sinó con el somni d’una ombra. Se li pot donar mil fosques voltes a aquesta afirmació. Amb tot, als versos posteriors Píndar concedeix a aquest somni un esquitx de llum quasi divina, moments de mel i resplendor.

Éssers efímers: què és algú? què no és?

el somni d'una ombra, és l'home.

Però quan els ateny el llambreig diví,

sobre els homes es posa una fulgent resplendor

i un viure de mel.

ἐπάμεροι τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ

ἄνθρωπος, αλλ' ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθη,

λαμπρόν φέγγος έπεστιν ανδρῶν καὶ μείλιχος αἰών.

2. Konstandinos Kavafis, entre finals del segle XIX i començos del XX, el poeta grec d’Alexandria. A El déu abandona Antoni recupera una anècdota explicada per Plutarc. El setembre de l’any 31 aC, Octavi (qui poc després serà anomenat August i esdevindrà el primer emperador de Roma) derrota Cleòpatra i Marc Antoni a la batallà naval d’Àccium. Antoni i la reina egípcia tornen a Alexandria, la ciutat que somniaven de convertir en capital d’un gran imperi. Ara, però, només els queda esperar que Octavi, l’endemà, els doni el toc de gràcia i el somni s’acabi. Segons recull Plutarc, s’explicava que aquella nit prèvia a la desfeta definitiva es va sentir una colla de músics, dansaires i borratxos fent festa pels carrers d’una Alexandria que ja era de dol. Els protagonistes de l’inoportú xivarri -va entendre la gent d’Alexandria- només podien ser la comparsa festiva del déu Dionís, que marxava de la ciutat i abandonava Antoni, el seu protegit. Kavafis s’imagina Antoni sentint l’aldarull de la comitiva dionisíaca i el convida a atansar-se a la finestra i observar per darrer cop la seva ciutat, amb la dignitat de qui entén i assumeix el seu passat i el seu destí. La traducció de Carles Ribes és immillorable:

EL DÉU ABANDONA ANTONI

Quan tot de sobte a l’hora de mitjanit se sent

invisible passar una colla

amb músiques descomunals, amb crits –

la teva sort que ja cedeix, les teves obres

que han fracassat, els plans d’una vida que tots

han acabat en pura il·lusió,

tot això, inútilment no ho ploris.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

digues-li adéu, a aquesta Alexandria que fuig.

Sobretot no et creguis objecte d’una burla, no diguis

que era somni, que t’ha enganyat l’orella:

no t’acullis a unes esperances tan vanes.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

com escau a qui li fou dada una ciutat així,

acosta’t fermament a la finestra

i escolta amb la commoció que vulguis,

però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes,

escolta, com a últim goig teu, el clamoreig,

els portentosos instruments de la mística colla,

i digues-li adéu a l’Alexandria que perds.

Απολείπειν ο θεός Aντώνιον

Σαν έξαφνα, ώρα μεσάνυχτ’, ακουσθεί
αόρατος θίασος να περνά
με μουσικές εξαίσιες, με φωνές—
την τύχη σου που ενδίδει πια, τα έργα σου
που απέτυχαν, τα σχέδια της ζωής σου
που βγήκαν όλα πλάνες, μη ανωφέλετα θρηνήσεις.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που φεύγει.
Προ πάντων να μη γελασθείς, μην πεις πως ήταν
ένα όνειρο, πως απατήθηκεν η ακοή σου·
μάταιες ελπίδες τέτοιες μην καταδεχθείς.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
σαν που ταιριάζει σε που αξιώθηκες μια τέτοια πόλι,
πλησίασε σταθερά προς το παράθυρο,
κι άκουσε με συγκίνησιν, αλλ’ όχι
με των δειλών τα παρακάλια και παράπονα,
ως τελευταία απόλαυσι τους ήχους,
τα εξαίσια όργανα του μυστικού θιάσου,
κι αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που χάνεις.

Recorda, cos...

Cos, recorda no només quant vas ser estimat,
no tan sols els llits on t’ajagueres,
sinó també aquells desitjos que per tu
resplendien dins els ulls tan clarament,
i tremolaven a la veu – i algun
fortuït obstacle els va frustrar.
Ara que tot és ja dins el passat,
sembla quasi com si a aquells desitjos
tu també t’hi haguessis lliurat – com resplendien,
recorda, dins els ulls que t’esguardaven;
com tremolaven a la veu, per tu, recorda, cos.

K. Kavafis (1918), «Recorda, cos...» (θυμήσου, σώμα...)

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,

όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,

αλλά κ’ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα

γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,

κ’ ετρέμανε μες στην φωνή —  και κάποιο

τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.

Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,

μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες

εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,

θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·

πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα. 

missió

Andrew Salgado

"Missió teva -va dir - aquest món

que escrit a les teves entranyes està;

llegeix i esmerça-t'hi,

i lluita", va dir

"Cadascú amb les seves armes", va dir

I els braços va allargar

com un jove Déu novell que crea alhora patiment i l'alegria.

TEXT EN GREC:
"Εντολή σου, είπε, αυτός ο κόσμος
και γραμμένος μες στα σπλάχνα σου είναι
Διάβασε και προσπάθησε
και πολέμησε" είπε
"Ο καθείς και τα όπλα του" είπε
Και τα χέρια του άπλωσε όπως κάνει
νέος δόκιμος Θεός για να πλάσει μαζί αλγηδόνα κι ευφροσύνη.

Odysseas Elytis, "Dignum est" (fragment), 1959.

Τὴ ζωὴ ποὺ μᾶς ἔδωσαν νὰ ζήσουμε, τὴ ζήσαμε

Amaldus Clarin Nielsen, Platja de Nærland després de la pluja, 1897

El somni t’embolcallà, com un arbre, amb fulles verdes

respiraves, com un arbre, en la tranquil•la llum
en la límpida font jo mirava el teu rostre:
parpelles closes i les pestanyes cisellaven l’aigua.
Els meus dits, a l’herba flonja, trobaren els teus dits
vaig sostenir el teu pols un instant
i vaig sentir en un altre lloc el dolor del teu cor.

Sota el plàtan, prop de l’aigua, entre els llorers
el somni et desplaçava i et trossejava
al meu entorn, prop de mi, sense que jo pogués tocar-te entera,
unida al teu silenci;
mirant la teva ombra que creixia i que minvava,
que es perdia entre les altes ombres, en l’altre
món que et deixava anar i et retenia.

La vida que ens donaren per viure-la, l’hem viscuda.
Plany els qui esperen amb tanta resignació
perduts entre els negres llorers sota els plàtans pesants
i tots els qui parlen sols amb cisternes i amb pous
i s’ofeguen en els revolts de la veu.
Plany el company que compartí la nostra escassetat i la suor
i es submergí en el sol com un corb enllà dels marbres
desesperat de gaudir de la nostra recompensa.

Dóna’ns, enllà del somni, la serenitat.

G. Seferis, Mithistòrima, poema XV
(trad. Carles Miralles)

tens els pinzells

Robat d'una publicació d'un amic, qui l'hi havia pres prèviament al gran Nikos Kazantzakis:

Έχεις τα πινέλα, έχεις τα χρώματα,
Ζωγράφισε τον παράδεισο και μπες μέσα.

Tens els pinzells, tens els colors,
pinta el paradís i entra-hi dedins.

Jardí de Claude Monet, a Giverny

tant com puguis

(Pablo Picasso, L'amistat, 1907-1908)


MPOREIS

Κι ἂν δὲν μπορεῖς νὰ κάμεις τὴν ζωή σου ὅπως τὴν θέλεις,

Τοῦτο προσπάθησε τουλάχιστον

ὅσο μπορεῖς : μὴν τὴν ἐξευτελίζεις

μὲς στὴν πολλὴ συνάφεια τοῦ κόσμου,

μὲς στὲς πολλὲς κινήσεις κι ὁμιλίες.

Μὴν τὴν ἐξευτελίζεις πιαίνοντάς την,

Γυρίζοντας συχνὰ κ’ἐκθέτοντάς την

Στῶν σχέσεων καὶ τῶν συναναστρογῶν

Τὴν καθημερινὴν ανοησία,

ὤς ποὺ νὰ γίνει σὰ μιὰ ξένη φορτική.

TANT COM PUGUIS

I si no pots fer la teva vida com la voldries,

això procura almenys

tant com puguis: no l'envileixis

amb massa tractes amb la gent,

amb massa anar i venir i massa xerrameca.

No l'envileixis a còpia de traginar-la,

sovint arrossegant-la i exposant-la

a l'estupidesa quotidina

de les relacions i les transaccions,

fins que es torni una pesada forastera.

K. Kavafis (1913)

el pou

Encara un pou dins d’una cova.
Altre temps ens era fàcil de pouar-hi ídols i ornaments
Per a complaure els amics que ens eren encara fidels.

Es trencaren les cordes; solament els solcs a la boca del pou
Ens recorden la nostra perduda felicitat:
Els dits al brocal, tal com deia el poeta.
Els dits senten una mica la frescor de la pedra
I la febre dels cos la venç
I la cova es juga l’ànima i la perd
A cada instant, silenciosa, sense gota d’aigua.

Iorgos Seferis, Mithistòrima, poema II (trad. C. Miralles)

- set - (bis)

Καὶ ψυχὴ
εἰ μέλλει γνώσεσθαι αὐτὴν
εἰς ψυχὴν
αὐτὴ βλεπτέον:
τὸν ξένο καὶ τὸν ἐχθρὸ τὸν εἴδαμε στὸν καθρέφτη.

(Γιώργος Σεφέρης, Μυθιστόρημα, αργοναυτες)

i una ànima

si el que vol és conèixer-se a ella mateixa

en una altra ànima

ha de veure's:

l'estranger i l'enemic els hem vist al mirall.

Iorgos Seferis, Mithistòrima, poema IV [fragment]

i si la traducció fos un puntet lliure, no seria perquè sí.

- set -

                    [........................................................]

M'he despertat amb aquest cap de marbre a les mans
que m'esgota els colzes i no trobo on recolzar-lo.
Entrava en el somni just quan jo sortia del somni.
Així s'uniren les nostres vides i serà ben difícil de separar-les.

Li miro els ulls: ni oberts ni tancats
li parlo a la boca que intenta tota ella parlar
li premo els pòmuls que han foradat la pell.
Ja no tinc més força:

les meves mans se'm perden i em retornen
mutilades.

Iorgos Seferis, Mithistòrima,  poema III (trad. C. Miralles)

Me'n recordo del bany
on em vaig assassinant...

un escorpí

Més o menys, explico la faula com em ve a la ment. L’escorpí es troba a la vora d’un riu, mirant-se les aigües (no consta si un tal Noè aleshores voltava per la zona) i pensant com redimonis podria creuar-lo. I vet aquí que apareix un bitxo, em sembla que un gripau, el qual tot feliç es disposa a passar a l’altra part del riu... o ves que no fos un aiguamoll? o potser una bassa?..., cosa d’altra banda gens rellevant per a la moral de la història. Tant se val! La cosa és que l’escorpí li demana al gripau (o a algun altre amfibi més o menys batràcic) que el porti sobre la seva esquena fins a l’altra banda del riu, aiguamoll o basseta. El gripau (deixem-ho així, per simplificar), que no tenia un pèl de tonto (i tampoc gaire de llest – era un gripau normal, perquè el relat  - com he dit - és una faula de les de tota la vida, i no cap text apocalíptic ni un elenc de tòpics adynata), li respon immediatament que nanai! Que si quieres arroz, catalina, bo i afegint que de cap manera el deixarà pujar-se a sobre seu, perquè és un escorpí i el picaria. L’escorpí, però,  li replica: “Gripau babau!, no veus que si et pico enmig del trajecte tu moriràs i jo m’ofegaré amb tu?” El gripau troba prou assenyat el que li diu l’escorpí i s’avé a fer-li de barqueta.  Ara bé: quan tots dos ja estan al bell mig del riu, llac, oceà, bassal o el que fos, el gripau de sobte sent una picada sobre la seva esquena lliscosa i verdota. El seu estupor és supí: “Però què has fet? No veus que ara morirem tots dos!”. A la qual cosa l’escorpí no pot sinó respondre-li: “Si, ja ho sé. Però, què volies que fes? Sóc un escorpí, i la meva natura és picar”.

Esop, el presumpte autor d’aquesta faula, devia de ser un determinista radical, un descregut de tot i, sobretot,  un tros de cabró!

Jo, ara i aquí,

des del meu més profund cabreig,

i amb un nus gorgià a l'estómac,

vull donar un vot de fe per l’escorpí.

I aviam...

- dos -

Safo (fos qui fos i com fos) diu no voler cantar la bellesa de la batalla, els carros i les armes fulgents. Tot això el gran Homer ja ho havia fet. Safo, als seus poemes, s’hi posa a parlar de coses noves

i sembla que s’inventa l’espai de l’amor i d’un plaer dolç, on invoca la deessa Afrodita i la convida a gaudir de l’esclat suau de totes les esplendors sensorials

¡Sal de Creta y ven a este templo

sagrado, en donde por ti esperan

un huerto riente de manzanos

y altares que huelen a incienso,

y donde el agua fresca arrulla

entre las ramas, y sombrean

rosales el lugar, y cae

sopor de las hojas que tiemblan;

y donde un prado en el que pacen

caballos, da flores del tiempo

de primavera, y donde el aire

sopla con dulzura [...]

ven aquí, Cipria, [...]

y en estas copas de oro vierte,

graciosamente, adicionándolo

a nuestro festival, el néctar!

(Fr. 2 P, trad. J. Ferraté)  

i explica què és per a ella la bellesa, o més ben dit, qui és per a ella la persona realment bella

Perquè qui és bell, és bell només quan se’l contempla;

Però qui també és bo, també serà bell per sempre més.

(Fr. 37 P)

i descriu, en quatre mots comptats,  com “ara” viu el turment del seu enamorament

“...i et trobo a faltar i et desitjo amb bogeria...” (Fr. 36 P)

i, amb altres dos versos, la tempesta del seu desig

Eros (el desig) em sacseja l’enteniment i el cor

Com el vent que a la muntanya

s‘abat contra els arbres.

(Fr. 12 P)

Bocinets de Safo, doncs.

Això és tot!

ODYSSEAS ELYTIS (3): He parlat de tu...

Andrew Wyeth

Avui la cosa anirà de jardineria lírica.
Agafes un poema, el podes per aquí,
l'esporgues per allà,
i d'una branca se'n fa un bonsai.

He hablado de ti en antiguos tiempos

Con sabias nodrizas y rebeldes veteranos

De por qué tienes la tristeza del animal salvaje

La reverberación del agua temblorosa en el rostro

Y de por qué, dice alguien, debo ir a tu lado

Si yo no quiero amor sino el aire

El galope de un mar erguido y sin disfraz

Nadie ha oído hablar de ti

De ti ni el fresno ni el hongo

Nada de ti en la parte alta de Creta

De ti sólo Dios quiso que tu mano me condujese

Aquí, allá, atento a la curva

De la playa, el rostro, los senos, los cabellos

Ondeando en la colina de la izquierda

Tu cuerpo en la postura del pino solitario

Ojos de orgullo y trasparente

Abismo, dentro de la casa con la antigua cómoda

Los encajes amarillos y la madera de ciprés

Espero solo dónde te mostrarás

En el desván o atrás de las losas del patio

Nadie ha visto ni oído

Nada en las soledades de casas arruinadas

De ti, ni la anciana con todas sus hierbas

De ti sólo yo, quizás, y la música

Que persigo dentro de mí y se vuelve más poderosa.

El brot, extret de la quarta peça de Monograma (trad. J. A. Moreno Jurado).

ODYSSEAS ELITIS (2): La autopsia

Además, se descubrió que el oro de la raíz del olivo había goteado en las hojas de su corazón.


Y de tantas veces como estuvo en vela, cerca del candelabro, esperando al alba, una extraña quemadura le había arañado las entrañas.

Un poco más debajo de la piel, la línea azulada del horizonte vivamente coloreada. Y bastantes huellas de azul en la sangre.

Las voces de las aves, que aprendió de memoria en momentos de intensa soledad, parece que tanto se vertieron en él todas juntas, que no fue posible introducir el cuchillo a gran profundidad.

Mas la intención fue suficiente para el Mal

Que lo encontraron –es evidente- en la horrible postura del inocente. Abiertos, arrogantes los ojos, y todo el bosque agitándose aún en su retina inmaculada.

Nada en el cerebro, sino un eco destruido del cielo.

Y únicamente en la cavidad de su oído izquierdo un poco de arena, insignificante, finísima, como en las conchas. Significa que había caminado muchas veces junto al mar, completamente solo, con la languidez del amor y el zumbido del viento.

En cuanto a esas briznas de llama de su juventud, muestran que en verdad caminaba muchas horas, cada vez que se unía a una mujer.

Tendremos frutos prematuros este año.


De Seis y un arrepentimiento por el cielo (1960)

ODYSSEAS ELITIS (1): Στον παραδεισο

ODISSEAS ELITIS, El Monograma (1972)

Στόν Παράδεισο έχω σημαδέψει ένα νησί

Απαράλλαχτο εσύ κι ένα σπίτι στή θάλασσα

Με κρεβάτι μεγάλο καί πόρτα μικρή

Έχω ρίξει μές στ’ άπατα μιάν ηχώ

Νά κοιτάζομαι κάθε πρωί πού ξυπνῶ

Νά σέ βλέπω μισή νά περνᾶς στό νερό

Καί μισή νά σέ κλαίω μές στόν Παράδεισο.

En el Paraíso he señalado una isla

Idéntica a ti y una casa en el mar

Con una cama grande y una puerta pequeña

He lanzado a las profundidades un eco

Donde mirarme al despertar cada mañana

Y verte a medias entrando en el agua

Y llorarte a medias en el Paraíso.

(traducción de J. A. Moreno Jurando)

el poema recitat


i el poema músicat i interpretat per Maria Papanikolaou

CUANTO PUEDAS / TANT COM PUGUIS (K. P. Kavafis, 1913)

CUANTO PUEDAS:

Y si no puedes hacer tu vida como quieres,
Esto procura al menos
Cuanto puedas: no la envilezcas
Con demasiados tratos con la gente,
Con demasiado ir y venir y demasiada palabrería.

No la envilezcas a fuerza de trasegarla,
Arrastrándola a menudo y exponiéndola
A la estupidez cotidiana
De las relaciones y las transacciones,
Hasta que se convierta en una pesada extraña.


TANT COM PUGIS:

I si no pots fer la teva vida com la vols,
això procura almenys
tant com puguis: no l'envileixis
amb massa tractes amb la gent,
amb massa anar i venir i massa xerrameca.


No l'envileixis a còpia de traginar-la,
sovint arrossegant-la i exposant-la
a l'estupidesa quotidina
de les relacions i les transaccions,
fins que es torni una pesada forastera.