ALEX (in memoriam)

L'Alex va ser un lloro gris únic en la seva espècie. Si els altres lloros són capaços d'imitar els sons que senten (essencialment per foragitar bitxos veïns que se'ls voldrien cruspir), l'Alex, en canvi, estava dotat de certa facultat de llenguatge -"humà"-: podia identificar colors, quantitats, materials i formes. També sabia dir "vull tornar a la gàbia" quan l'experiment se li feia massa llarg i pesat. L'Alex, el lloro africà, si hagués tingut un plasma i una mica més de caos sèmic i sintàctic, podria fins i tot haver estat president d'algun país de l'assolellada Mediterrània - cas que hagués pogut entrar al país, esclar! Va morir jove, amb trenta pocs anys, quan els lloros grisos fàcilment atenyen la cinquantena. Potser serà que el llenguatge desgasta...

Contra Babel

El texto es de J. Baudrillard (El crimen perfecto, 1995) y lo pillo un poco a contrapelo. Un libro a veces difícil de creérselo hasta el fondo, sugerente y muy brillante, pero quizás demasiado esclavo de la pirueta lingüistica y conceptual, con una retòrica muy pero que muy francesa (rebuscada y épatante hasta la médula) y muy filosófica para mi gusto. Claro que por algo el autor es francés y filósofo.

Sea como fuere, y confesando que servidor es dado a leer cosillas mucho más ligeras y digeribles, del libro de Baudrilland me interesó lo que dice de las lenguas, más concretamente sobre la diversidad lingüística, a la que dedica una breve apología que es a la vez una forma de diatriba contra la Globalización (pos)moderna (o pos-posmoderna, ¡Jesús, que me lío!). Mejor si copio el trozo que me interesa y punto:

"Con la construcción de la torre de Babel rozamos el crimen perfecto. Menos mal que Dios intervino dispersando las lenguas y sembrando la confusión entre los hombres. Pues la dispersión de las lenguas solo es un desastre desde el punto de vista del sentido y de la comunicación. Desde el punto de vista del lenguaje en sí, de la riqueza y de la singularidad del lenguaje, es una bendición del cielo [...]

"Si todas las lenguas, sin excepción, son tan bellas, es porque son incomparables, irreductibles la una a la otra. Gracias a esta diferenciación ejercen su seducción propia, y gracias a esta alteridad son profundamente cómplices. La auténtica maldición es cuando estamos condenados a la programación universal de la lengua. Ficción democrática de la comunicación, en la que se reconciliarían todas lsa lenguas a la sombra del sentido y del sentido común [...] Auténtico proxenetismo de la comunicación, que se opone a la ilusión mágica de la alteridad.

"¡Cómo si fuera posbile reconciliar las lenguas! La misma hipótesis es absurda. Podría ser si fueran diferentes, sólo diferentes. Pero las lenguas no son diferentes, son otras. No son plurales, son singulares. E irreconciliables, como todo lo que es singular. Hay que preferir lo singular a lo plural. Convendría extender a todos los objetos la dispersión fatal de las lenguas."

DE IDIOLECTIS (1): Però cuàla llengua és aquesta?

Un aclariment d’entrada, per no ofendre a ningú: Se’n diu idiolecte, no pas de la parla pròpia d’un idiota, sinó de qualsevol modalitat o varietat lingüística pròpia i singular d’un únic individu.

La meva iaia, per exemple, galaicocatalana com el malaguanyat Rubianes, sempre ha parlat un seu idiolecte molt seu, en què barreja amb absoluta alegria un gallec matern pràcticament oblidat, un català raquitíssim i un castellà mai ben après.

* * * * * * * * * * * * *

Doncs la cosa és que, farà un parell d'any, estant al passadís d’un clínica barcelonina, vaig sentir els mots que una altra iaia adreçava a la seva jove bo i explicant-li la raó per la qual el net ara acabava de dir-los que tenia gana. Tot va ser escoltar-les, gravar-me-les a foc en la memòria i anar de pet a buscar la meva llibreteta de parides sublims per apuntar-la.

es seves paraules exactes van ser aquestes [transcric fonèticament com bonament puc – cal llegir les vocals a la castellana]:

"ENTONSAS, AN VES DAL BOCADILL,

TINIA D’HAVER HAVUT DA MANTXÀ UN ENTREPÀ"

Tres qüestions, que són de fet grans perplexitats que, com a filòleg full-time, al moment em van venir a la ment:

1. La primera: classificació i tipificació de l’idiolecte, és a dir:

     PERÒ QUIN COI DE LLENGUA ÉS AQUESTA?

Es pot dir que parla català?

Almenys això ella pretenia,

tot i el xurro romànic que va acabant articulant.

2. La segona, perplexitat de tall semàntic, que deixo oberta per si algú es veu capaç de resoldre-me-la:

quina diferència hi ha entre un “bocadill" i un "entrepà”?

És possible que un dels dos termes designi un entrepà fet amb pà anglès ( un sandvitx, vaja) i l’altre individuï l’entrepà amb pa-pa de tota la vida?

... haig de confessar que no vaig tenir ni pebrots ni pimientus d’apropar-me a la iaia i demanar-li que em resolgués l’enigma.

3. La tercera, que ja no és cap perplexitat, sinó una lloa al contingut (de la forma, queda clar, millor no parlar-ne més) del discurs de la iaia.

Perquè, sí, esclar, l’enunciat no està gaire ben estructurat, però ningú no pot treure-li a un tant desballestat text la virtut de vehicular un missatge, si més no, del tot coherent:

La dóna tenia tota la raó del món:

És clar que el nen ara no tindria gana,

si s’hagués cruspit un senyor “entrepà”,

en comptes de menjar-se un trist....

“bocadill” ?

... QUE NO EXISTEEEEEIIIIIXXXXX!!!!!!!!!!

i esclar,

menjant coses que no existeixen,

no se li passa la gana a ningú!

O no?