Durant els 60 i els 70, abans que els filòsofs hodierns encunyessin el terme hiperrealitat, Pasolini ja explicava que la historia s’havia acabat, per donar pas a una altra era que ell anomenava la posthistòria (dopostoria, en deia).
La fi de la història comportava la liquidació de la cultura popular, aquella que durant segles i segles havia fornit a les gents del poble (les “classes subalternes” raimonianes) d’un suport ideològic fonamental que, com un riu fet corrent dins del mar, sobrevivia a tota imposició de la cultura dels elevats. En la seva visió un tant idealitzada de les gents populars (la gent senzilla del camp friülès de la seva infantesa, però també els noiets de riallada franca i esdentegada dels suburbis romans), Pasolini entenia que aquesta cultura primordial es manifestava en coses tan bàsiques i alhora poderoses com el menjar (recordo la voracitat pícara dels protagonistes perdularis de Mamma Roma), el sexe i el gaudi del propi cos. Deia una cosa com que al pobre, quan ja tot li han pres, li queda el cos; la seva nuesa rude i sense recats és, per a ells, un darrer espai de llibertat.
“¿Per què estic per la desesperada llibertat de representació de gestos i actes sexuals, fins (...) a la representació, en detall i primer pla, del sexe? Tinc una explicació, que em convé i em sembla justa, i és aquesta. En un moment de profunda crisi cultural (els darrers anys seixanta), que ha fet (i fa) pensar sense embuts en el final de la cultura (...), em va semblar que l’única realitat preservada era la del cos. És a dir, pràcticament, la cultura em va semblar que es reduïa a una cultura del passat popular i humanístic; en la qual, precisament, la realitat física era protagonista, en la mesura que encara pertany del tot a l’home.”
“A finals dels anys seixanta – va escriure cap al 1973-, Itàlia ha passat a l’època del Consumisme i de la Subcultura, perdent així tota realitat, la qual ha sobreviscut gairebé només en els cossos i precisament en els cossos de les classes obreres.”
Però a aquell darrer reducte cultural, aquella arcàdia del sexe-natura i del cos exposat sense més, tampoc no li augurava ja un gran futur. Al mateix text parla dels temps que aleshores corrien i, anticipant a Braudillard i companyia, assevera que mai a la història “cap poder ha tingut tanta possibilitat i capacitat de crear models humans i imposar-los com aquest que no té rostre ni nom”. És així que, per a ell, “el darrer lloc on habitava la realitat, és a dir el cos, o sigui el cos popular”, també havia desaparegut; aquell immens poder homogeneïtzador, cosificador i imbecilitzador, brandint l’implacable adreçador de la cultura moderna, l’havia anorreat.
“Si volgués continuar amb pel·lícules com El Decameró, no podria fer-les, perquè ja no trobaria a Itàlia –especialment entre els joves- la realitat física (l’estendard de la qual és el sexe amb la seva glòria) que és el contingut d’aquelles pel·lícules”.
Ja no queden cossos si no estan cosificats i, així, desnaturalitzats, pensava més o menys Pasolini.
I amb el vague record d’aquestes reflexions pierpaolianes al cap es va sorprendre, un dia, un professor qualsevol que vigilava un examen de llatí, quan inesperadament va trobar, sobre la taula del seu escriptori, el tríptic de propaganda d’un tenderete de depilació situat just al costat de l’escola, baldadíssim ell davant de tanta i tan variada oferta de jardineria púbica.
[El text de P. P. Pasolini de què parlo es titula "Tetis", i està publicat en castellà a V. Boarini, Erotismo y destrucción, un llibret que recull les aportacions d'un congrés sobre la nuesa perduda que va tenir lloc a Bolonya l'any 1973]
