Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ps. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ps. Mostrar tots els missatges

dijous, 19 de gener del 2012

RABINDRANATH TAGORE


"Quan la meva veu calli amb la mort,
el meu cor seguirà parlant-te"


dimarts, 8 de febrer del 2011

- dotze -

Passejant

Li agrada caminar sol pels carrers,
amb les mans a l'esquena, sense pressa,
entre la gent i els cotxes del matí.
Complidor, aquell nen
ha estat obedient tota la vida.
Ara surt del darrere
del que, tants anys, va disfressar-lo d'home.
Hi ha algunes coses que no han canviat,
coses breus i suaus, com les absències
que les primeres llums encenen al crepuscle.
Recorda quan al nen que ara ha tornat
li explicaven que els morts eren al cel.
Aquest cel que a vegades és tan blau,
que és tan fred quan s'allunya de la terra,
tan negre quan s'hi encenen les estrelles.
El nen torna i l'agafa de la mà.
Tots dos van allunyant-se
fins a ser un punt al cel. Ocells de pas.

Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010)

diumenge, 30 de gener del 2011

- onze - (vine!)

(Montjuïc, gener 2011)


Mira, ha entrado mayo,
Ha extendido su párpado azul sobre el puerto.
Ven, hace tiempo que no sé de ti,
Se te ve tembloroso, como esos gatitos que ahogamos siendo niños.
Ven, y hablaremos de las cosas de siempre,
Del valor que tiene ser amable,
De la necesidad de arreglárselas con las dudas,
De cómo llenar los huecos que tenemos dentro.
Ven, siente en tu rostro la mañana,
Cuando estamos tristes, todo nos parece oscuro;
Cuando estamos fuertes, el mundo se desmigaja.
Cada uno de nosotros guarda algo desconocido de las vidas ajenas,
Sea un secreto, un error o un gesto.
Ven y pondremos verdes a los vencedores,
Saltaremos desde el puente riéndonos de nosotros mismos.
Contemplaremos en silencio las grúas del puerto,
Porque estar juntos en silencio es
La mejor prueba de la amistad.
Vente conmigo, quiero cambiar de país,
Dejar este cuerpo mío a un lado
Y meterme contigo en una concha,
Con nuestra pequeñez, como los bígaros.
Ven, te espero,
Continuaremos la historia interrumpida hace un año,
Como si no tuvieran un círculo más
los abedules blancos de la rivera. 

K. Uribe, "Maiatza" ("Mayo"),  Bitartean heldu eskutik (Mientras tanto cógeme la mano), 2001. [trad. de K. Uribe, G. Markuleta & A. Arreti]

diumenge, 9 de gener del 2011

WAHE (-deu-)


Such a color field (Sitges '11)

Luna que devasta mi cuerpo con su dulce misterio.
Luna que inunda todas mis células. Sin daño ni error.
Luna, gota de agua pura.
Luna mía, manantial de fertilidad.
Luna, ni de dios
ni del diablo.
Luna de misericordia: útero horro.
Luna entre mis pechos, en mis labios, entre mi túnica,
en mis pasos.
Luna bajo mi piel.
En la luna nueva me refugio, en su halo,
a ella me uno, con ella me reconcilio.
Luna herida
que un día se convertirá en ángel.
Luna de pedra
donde descifra el amor
el rostro de la humanidad.
Luna de la feminidad, del sexo, del ardor del celo,
de la pasión adolescente.
Luna, ni de la tierra
ni del ciel: luna de la vida

Adonis, "Mujer", Augurios del cielo (2008, trad. F. Arbós)

dijous, 30 de desembre del 2010

- nou -


Pierre-Narcisse Guérin

Τὴ θάλασσα τὴ θάλασσα, ποιὸς θὰ μπορέσει νὰ τὴν ἐξαντλήσει;
La mar, la mar, qui podrà exhaurir-la?
(G. Seferis, Mithistòrima, XX)

Quantes vegades hem escoltat l'estupidesa aquella sobre la diversa manera d'estimar d'homes i dones? I aquella altra que contraposa genèricament les ambicions elevades dels homes amb els anhel mundanals i emocionaloides de les fèmines? Els homes estan naturalment cridats per a les grans empreses, ennavegar-se en gestes memorables i terribles guerres, mentre que l'esperit de la dona tendeix a la gestió prudent, a la recerca de la seguretat i de la pau, que són base i garants de l'estabilitat domèstica i blablablà blablablà. Macroeconomia per als homes, microeconomia familar per a les dones, han explicat alguns, traslladant l'equació a terrenys psicoeconòmics. Collonades ja molt passadetes de moda! o, com a mínim, una generalització inútil i una immensa fal·làcia.

En el cas del poema del Brodsky, però, almenys la fal·làcia va servir per fer un bellíssim poema i per bastir-ne aquells dos versos genials que contraposen la vastedad acústica del mar de la caracola d'Eneas amb l'amor de Dido, aigua d'horitzó plar, quiet i retingut dins una copa de cristall.

DIDO Y ENEAS


El hombre principal miraba a la ventana
mas para la mujer el mundo entero acababa
en el extremo de la ancha túnica helena de aquél,
por su sinfín de pliegues semejantes
a un mar detenido.
                             En cambio él
miraba a la ventana y su mirada estaba
tan lejos entonces del lugar que de sus quietos labios
se diría que eran como una caracola
donde el rumor se oculta; el horizonte de la copa
se hallaba inmóvil.
                            El amor de ella,
no era más que un pez tal vez capaz
de arrojarse al mar tras el navío
y de darle alcance, quizá,
hendiendo el agua con su ágil cuerpo... pero él,
él en su mente pisaba ya tierra.
Y el mar se trransmutó en mar de lágrimas.
Mas como es sabido, en el preciso instante
de la desesperanza es cuando sopla el viento
favorable. Y el hombre principal
abandonó Cartago.
                              Ella se erguía
ante la hoguera que habían encendido
a extramuros de la urbe los soldados
y divisaba cómo en el resplandor,
temblando tras el fuego y el humo,
Cartago se derrumbaba muda


mucho antes del augurio de Catón.

Joseph Brodsky, No vendrá el diluvio tras nosotros. Antología poética (1960-1996) (edició i traducció de R. San Vicente)

dimecres, 22 de desembre del 2010

- vuit -

Tras otro ejercicio intencionado de poda poética…

Todos en Navidad somos un poco Magos.
Hay fango en los negocios y se pelea la gente.
Turbas enteras cargadas de paquetes
son capaces de asediar mostradores
por algunos turrones al café.
Cada uno es para sí Rey y camello.

Mallas, bolsas, redes, cestas,
gorros caídos y corbatas torcidas.
Olor a vodka, a pino, a bacalao,
a mandarinas, a canela y manzanas.
Un caos de rostros. Torbellinos de nieve
 ocultan el sendero que conduce a Belén.

Y los portadores de esos modestos dones
saltan a los buses, suben a la fuerza,
desaparecen en los fosos de los patios
aun sabiendo que está vacía la gruta:
que allí no hay animales ni pesebre,
que tampoco está ella con su aureola dorada.

Joseph Brodsky, No vendrá el diluvio tras nosotros. Antología poética (1960-1996), "24 de diciembre de 1971" (trad. R. San Vicente)

diumenge, 19 de desembre del 2010

- set - (bis)

Καὶ ψυχὴ
εἰ μέλλει γνώσεσθαι αὐτὴν
εἰς ψυχὴν
αὐτὴ βλεπτέον:
τὸν ξένο καὶ τὸν ἐχθρὸ τὸν εἴδαμε στὸν καθρέφτη.

(Γιώργος Σεφέρης, Μυθιστόρημα, αργοναυτες)


i una ànima
si el que vol és conèixer-se a ella mateixa
en una altra ànima
ha de veure's:
l'estranger i l'enemic els hem vist al mirall.

Iorgos Seferis, Mithistòrima, poema IV [fragment]

i si la traducció fos un puntet lliure, no seria perquè sí.

- set -


                    [........................................................]

M'he despertat amb aquest cap de marbre a les mans
que m'esgota els colzes i no trobo on recolzar-lo.
Entrava en el somni just quan jo sortia del somni.
Així s'uniren les nostres vides i serà ben difícil de separar-les.

Li miro els ulls: ni oberts ni tancats
li parlo a la boca que intenta tota ella parlar
li premo els pòmuls que han foradat la pell.
Ja no tinc més força:

les meves mans se'm perden i em retornen
mutilades.

Iorgos Seferis, Mithistòrima,  poema III (trad. C. Miralles)

Me'n recordo del bany
on em vaig assassinant...

dilluns, 6 de desembre del 2010

- sis -

VIDA AL INSTANTE
Vida al instante.
Función sin ensayo.
Cuerpo sin prueba.
Cabeza sin reflexión.

Ignoro el papel que hago.
Sólo sé que es mío, no es intercambiable.

De qué va la obra,
debo adivinarlo sobre el escenario.

Malamente preparada para el honor de la vida,
Soporto a duras penas el compás impuesto de la acción.
Improviso, aunque aborrezco la improvisación.
Tropiezo a cada paso con el desconocimiento de causa.
Mi modo de vivir huela a aldea.
Mis instintos son de aprendiz.
La vergüenza, al excusarme, tanto más me humilla.
Siento las circunstancias atenuantes como crueles.

Palabras y gestos irrevocables,
estrellas no contadas,
el carácter, como un abrigo abrochado, en marcha,
he aquí el penoso fruto de este apremio.

¡Si al menos pudiera un miércoles ensayar primero,
o al menos un jueves repetir una vez más!

¿Acaso está bien? –pregunto
(con voz ronca,
pues ni me han dejado aclararla tras los bastidores).

Es vano pensar que no es más que un examen somero
hecho en un lugar provisorio. No.
Me hallo entre los decorados y veo cuán sólidos son.
Me choca la precisión de cualquier atrezzo.
El equipo giratorio funciona desde hace largo rato.
Las nebulosas más lejanas ya han sido encendidas.
Ah, no me cabe duda de que esto es el estreno.
Y lo que haga
se tornará siempre en lo que hice.

(Wisława Szymborska, El gran número, 1976 - trad. Elźbieta Bortkiewicz, ed. Hiperión)

diumenge, 28 de novembre del 2010

- cinc -

Jikan / que se les donava / de ser un poeta / trenca la seva ploma

FINS I TOT ARA (Even now)

No sabia
com eres de senzilla
i generosa
vaig voler atraure't
amb rimes
i insinuacions
eròtiques

Fins i tot ara
badalles
        dins el meu cor
avorrida i sola
untant ungüents
per tot el teu cos
i acariciant-te
mentre jo m'entretinc.

Leonard Cohen, Llibre de l'anhel

- cinc (bis) -

Egon Schiele, Autoretrat


Ese sudor
que chorrea de mis manos, de mis miradas,
no es lágrima de amor ni de tristeza.
Es tinta que escribe la canción de las encrucijadas.

Adonis, poema VIII, El Libro (1995)
(trad. Federico Arbós)

dilluns, 22 de novembre del 2010

- quatre -


Cuando nos encontremos     dondequiera que nuestros
pasos se reúnan
ciudades o campos      deja que el silencio       penetre
en tu herida: habla.


¿Quieres para mi amor un rostro que ilumine el espacio?
   Entonces, haz de tus ojos un hogar para mi rostro.
   Tómame y habla.
No siento el ritmo de mi cuerpo entre tus manos, en tus ojos,

si no me hablas.

Adonis, poema 11, Principio del cuerpo, fin del mar (2003)
(trad. Federico Arbós, Árbol de Oriente. Antología poética, 1957-2007)

diumenge, 14 de novembre del 2010

- tres -

Raymond Carver. Per a mi, essencialment l’autor de De què parlem quan parlem d’amor. Un llibre de relats crus, cínics i un punt despietats. Obra mestra del realisme brut, es diu. I aquesta imatge portava jo al damunt quan vaig trobar ja fa setmanes a La Central una antologia bilingüe de la seva obra poètica. Carver poeta? Doncs sí. Penso en  Roger Wolfe . Agafo el llibre i prou, a casa ja me’l miraré.

Carver poeta. A la contracoberta s’esplica que i tant, Carver no escribe poesía de manera circunstancial entre relato y relato, más bien al revés: la poesía es para él un cauce espiritual del que se desvía para escribir sus relatos, i la reflexió són paraules de la seva vídua, ella també poeta. Primera sorpresa.

Segona sorpresa: perquè coi me’l vaig afigurar com un Roger Wolfe a l’americana?! Cert que hi ha poemes durs  i descarnats, plens d’aquell dolor i humiliació que, en un dels poemes de l’antologia (“El projectil”), H. Murakami diu trobar pertot en l’obra narrativa de Carver. Però són només alguns. D'altres traspuen un no sé què dolç, potser melancòlic, però també amb un regust esperançat. Carver allí es mima, s’allunya del seu món de grisors, s’enlaira, gosa volar.

Un vespre

Mentre ell escriu, sense mirar el mar,
sent que la punta de la ploma comença a tremolar.
La marea està pujant fins als còdols.
Però no és això. No,
és perquè en aquest moment ella ha triat
entrar en la cambra sense roba a sobre.
Endormiscada, no gaire segura d’on és
per un instant. Retira els cabells del seu front.
S’asseu al vàter amb els ulls clucs,
El cap caigut. Les cames lasses i separades. Ell l’observa
a través  de l’obertura de la porta. Potser
ella s’està recordant del que ha passat aquell matí.
Poc després, obre un ull i el mira.
I somriu dolçament.
 
(R. Carver, Ultramarine, 1986)

diumenge, 7 de novembre del 2010

- dos (bis) -



Però aparta'm 
perquè jo pugui veure més bé
aquella estimada extensió
de gespa
per on ella
va passejar, o
hauria
de dir,
va flotar,
sí, flotar
sota la
solellada
vela del seu parasol

Leonard Cohen, Llibre de l'anhel.

dissabte, 6 de novembre del 2010

- dos -


Safo (fos qui fos i com fos) diu no voler cantar la bellesa de la batalla, els carros i les armes fulgents. Tot això el gran Homer ja ho havia fet. Safo, als seus poemes, s’hi posa a parlar de coses noves

i sembla que s’inventa l’espai de l’amor i d’un plaer dolç, on invoca la deessa Afrodita i la convida a gaudir de l’esclat suau de totes les esplendors sensorials

¡Sal de Creta y ven a este templo
sagrado, en donde por ti esperan
un huerto riente de manzanos
y altares que huelen a incienso,

y donde el agua fresca arrulla
entre las ramas, y sombrean
rosales el lugar, y cae
sopor de las hojas que tiemblan;

y donde un prado en el que pacen
caballos, da flores del tiempo
de primavera, y donde el aire
sopla con dulzura [...]

ven aquí, Cipria, [...]
y en estas copas de oro vierte,
graciosamente, adicionándolo
a nuestro festival, el néctar!

(Fr. 2 P, trad. J. Ferraté)  

i explica què és per a ella la bellesa, o més ben dit, qui és per a ella la persona realment bella

Perquè qui és bell, és bell només quan se’l contempla;
Però qui també és bo, també serà bell per sempre més.
(Fr. 37 P)


i descriu, en quatre mots comptats,  com “ara” viu el turment del seu enamorament

“...i et trobo a faltar i et desitjo amb bogeria...” (Fr. 36 P)

i, amb altres dos versos, la tempesta del seu desig

Eros (el desig) em sacseja l’enteniment i el cor
Com el vent que a la muntanya
s‘abat contra els arbres.
(Fr. 12 P)

Bocinets de Safo, doncs.
Això és tot!

diumenge, 31 d’octubre del 2010

- u -



Cesare Pavese, "Estate" (Lavorare Stanca) 

C'è un giardino chiaro, fra mura basse,
di erba secca e di luce, che cuoce adagio
la sua terra. È una luce che sa di mare.
Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli
e ne scuoti il ricordo.

Ho veduto cadere
molti frutti, dolci, su un'erba che so,
con un tonfo. Così trasalisci tu pure
al sussulto del sangue. Tu muovi il capo
come intorno accadesse un prodigio d'aria
e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale
nei tuoi occhi e nel caldo ricordo.

Ascolti.
Le parole che ascolti ti toccano appena.
Hai nel viso calmo un pensiero chiaro
che ti finge alle spalle la luce del mare.
Hai nel viso un silenzio che preme il cuore
con un tonfo, e ne stilla una pena antica
come il succo dei frutti caduti allora.


ESTIU

Hi ha un jardí clar, entre  murs baixos,
d’herba eixuta i de llum, que cou lentament
la seva terra. És una llum que sap a mar.
Tu respires aquella herba. Toques els cabells
i en sacseges el record.

He vist caure
molts fruits, dolços, sobre una herba que conec,
amb un cop sec. Així t’estremeixes també tu
amb el sobresalt de la sang. Tu bellugues el cap
com si al voltant s’esdevingués un prodigi d’aire
i el prodigi ets tu.  Hi ha un sabor idèntic
als teus ulls i en el càlid record.

Escoltes.
Les paraules que escoltes a penes et toquen.
Tens al rostre tranquil un pensament clar
que t’emula a les espatlles la llum del mar.
Tens al rostre un silenci que estreny el cor
amb un cop sec i en destil·la una pena antiga
com el suc dels fruits caiguts aleshores.