Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PÀTRIES IMPOSSIBLES. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PÀTRIES IMPOSSIBLES. Mostrar tots els missatges
dimecres, 31 d’agost del 2011
diumenge, 9 de gener del 2011
"Qui portarà la pluja a escola"
Ja vorem com m'alce demà,
però hui com que me txite un poc reivindicatiu...
però hui com que me txite un poc reivindicatiu...
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
Raimon (1983)
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
ODYSSEAS ELYTIS (3): He parlat de tu...
 |
| Andrew Wyeth |
Avui la cosa anirà de jardineria lírica.
Agafes un poema, el podes per aquí,
l'esporgues per allà,
i d'una branca se'n fa un bonsai.
He hablado de ti en antiguos tiempos
Con sabias nodrizas y rebeldes veteranos
De por qué tienes la tristeza del animal salvaje
La reverberación del agua temblorosa en el rostro
Y de por qué, dice alguien, debo ir a tu lado
Si yo no quiero amor sino el aire
El galope de un mar erguido y sin disfraz
Nadie ha oído hablar de ti
De ti ni el fresno ni el hongo
Nada de ti en la parte alta de Creta
De ti sólo Dios quiso que tu mano me condujese
Aquí, allá, atento a la curva
De la playa, el rostro, los senos, los cabellos
Ondeando en la colina de la izquierda
Tu cuerpo en la postura del pino solitario
Ojos de orgullo y trasparente
Abismo, dentro de la casa con la antigua cómoda
Los encajes amarillos y la madera de ciprés
Espero solo dónde te mostrarás
En el desván o atrás de las losas del patio
Nadie ha visto ni oído
Nada en las soledades de casas arruinadas
De ti, ni la anciana con todas sus hierbas
De ti sólo yo, quizás, y la música
Que persigo dentro de mí y se vuelve más poderosa.
El brot, extret de la quarta peça de Monograma (trad. J. A. Moreno Jurado).
dissabte, 25 de setembre del 2010
BERNARDO ATXAGA
Dues cosetes d'ell, que poden esbossar un bon retrat del personatge.
De Bernardo Atxaga, ja fa uns anys que porto gravat, entre la retina i la memòria, el seu caparràs i les seves paraules al final de La pilota basca, quan explica com se sentiran tots els bascos el dia que s’acabi el conflicte etarra i tot el dolor i misèria que l'acompanya; aquell dia en què la gent, en comptes de caminar sobre el terra, de sobte notarà que està levitant. Aquest és el fragment de la película:
i un poema sobre el dret a existir de les coses pressumptament petites i, a veu i esgarrips d'alguns, inútils i obsoletes.
EL ERIZO
El erizo despierta al fin en su nido de hojas secas,
y acuden a su memoria todas las palabras de su lengua,
que, contando los verbos, son poco más o menos veintisiete
Luego piensa: El invierno ha terminado,
soy un erizo, Dos águilas vuelan sobre mí;
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
¿En qué parte de la montaña os escondéis?
Ahí está el río, Es mi territorio, Tengo hambre.
Y vuelve a pensar: Es mi territorio, Tengo hambre,
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
¿En qué parte de la montaña os escondéis?
Sin embargo, permanece quieto, como una hoja seca más,
porque aún es mediodía, y una antigua ley
le prohíbe las águilas, el sol y los cielos azules.
Pero anochece, desaparecen las águilas, y el erizo,
Rana, Caracol, Araña, Gusano, Insecto,
Desecha el río y sube por la falda de la montaña,
tan seguro de sus púas como pudo estarlo
un guerrero de su escudo, en Esparta o en Corinto;
Y de pronto atraviesa el límite, la línea
que separa la tierra y la hierba de la nueva carretera,
de un solo paso entra en tu tiempo y el mío;
Y como su diccionario universal
no ha sido corregido ni aumentado
en estos últimos siete mil años,
no reconoce las luces de nuestro automóvil,
y ni siquiera se da cuenta de que va a morir.
TRIKUARENA (trad. al castellà del propi autor)
dimarts, 17 d’agost del 2010
DICITENCELLO VUJE
Va la lletra primer en napolità, després en traducció al català.
DICITENCELLO VUJE
Dicitencello a 'sta cumpagna vosta
ch'aggio perduto 'o suonno e 'a fantasia...
ch''a penzo sempe, ch'è tutt''a vita mia...
I' nce 'o vulesse dicere, ma nun ce 'o ssaccio dí...
'A voglio bene...'A voglio bene assaje!
Dicitencello vuje ca nun mm''a scordo maje.
E' na passione, cchiù forte 'e na catena,
ca mme turmenta ll'anema.
e nun mme fa campá!
Dicitencello ch'è na rosa 'e maggio,
ch'è assaje cchiù bella 'e na jurnata 'e sole.
Da 'a vocca soja, cchiù fresca d''e vviole,
i' giá vulesse sèntere ch'è 'nnammurata 'e me!
'A voglio bene...
Na lácrema lucente v'è caduta...
dicíteme nu poco: a che penzate?!
Cu st'uocchie doce, vuje sola mme guardate...
Levámmoce 'sta maschera, dicimmo 'a veritá...
Te voglio bene... Te voglio bene assaje...
Si' tu chesta catena ca nun se spezza maje!
Suonno gentile, suspiro mio carnale...
Te cerco comm'a ll'aria:
Te voglio pe' campá!...
DIGUES-LI
Digues-li a la teva amiga
que he perdut la son i l’alegria,
que hi penso sempre, que és tota la meva vida.
jo ja voldria dir-li-ho, però no li ho sé dir!
L’estimo tant... L’estimo moltíssim!
Digues-li tu que no l’oblido mai.
És una passió més fort que una cadena
que m’estreny l’ànima
i no em deixa viure feliç.
Digues-li que és una rosa de maig,
que és molt més bonica que un dia de sol.
De la seva boca, més fresca que les violetes,
ja voldria sentir jo que està enamorada de mi!
L’estimo tant... L’estimo moltíssim!...
Una llàgrima lluent se t’ha caigut...
Digues-me només: en què pensaves?
Amb aquests ulls dolços només tu em mires.
Traiem-nos aquesta màscara, diguem la veritat
T’estimo tant... T’estimo moltíssim!
Tu ets aquesta cadena que no es trenca mai!
Somni amable, el meu sospir carnal...
Et busco com a l’aire:
Et vull per viure feliç!...
N'hi ha mil versions. Recordo una de fil musical (espantosa!), que se sent en una pel•li de Woody Allen, mentre el protagonista fa fúting per Venècia. La versió clàssica és la d’Alberto Murolo, el Gardel de la música napolitana. Una de nostrada, la de l’Ester Formosa (al disc M’Aclame a Tu, fet en colaboració amb Toti Soler). Una altra que m’encanta, interpretada per la veu rocallosa d’Amália Rodrígues (un fado napolità, sí señor!). I, finalment, aquí va la gravació de la versió de Francesco Pellegrino: veu, guitarra arpegiada i un just posat melodramàtic molt meridional… ea!
HERTZAINAK (2): Herrimina
BI MINUTUERO
Quai de la gare geltokiaren
gainetik iragaiten diren altzeiru
bortitzak
ortzaiz mugatutzat jo ditzazkezunean,
bihotza tinkatzen zaizu
hegoko itsasoriano tren bat doala pentsatzen
hasten baldin ba zara
bi minutuero
herrimina.
Karrika zurpail desolatuetan haizea altxatzean
abenidetako hosto gabeko arbolen puntak makur
eraziz, txori trakesen gisara udaberri hilean
molekuletan hilargiraino airatzeko gogoa hatzen
hasten baldin bazara
bi minutuero
herrimina.
Larru lehortua euriak umilki bustitzen dizunean
zauri zabalaren ziztak piskat jabalduz, etxera eta
lagunei telefonatuko duzula
bietan zin dagizunean gelo beldurrak
kurutzefukaturik kabinan ikaratzen
hasten baldin bazara
bi minutuero
herrimina.
Izaizko lau taulen artean betiko etzana pausatzen
imaginatzen zarenean, gutizia oro jaten dizun
xangre maltzurra zeluletan barna
hedatzen balitzaizuke behintzat zoriontsu izango
zinatekela asmatzen
hasten baldin bazara
minutuero bi
herrimina.
CADA DOS MINUTS
Quan pots observar que els salvatges entramats d'acer sobre l'estació de Quai de la Gare són com horitzons limitats, et dóna un bot el cor i comences a pensar en un tren que va al mar del Sud cada dos minuts: nostàlgia de la terra.
Quan s'aixeca el vent doblegant les nues copes dels arbres de les avingudes, si comences a alimentar el desig mol·lecular de volar fins a la lluna en la morta primavera com els maldestres ocellets cada dos minuts: nostàlgia de la terra.
Quan la pluja mulla lleument la pell resseca alleugerint un xic les punxades de la teva gran ferida, si comences a tremolar dins la cabina, crucificat de por per haver promès dos cops trucar a casa i als amics cada dos minuts: nostàlgia de la terra.
Quan et veus jaient per sempre més entre quatre fustes de pi, seràs almenys feliç si t'imagines un càncer maligne que s'estén per les teves cèl•lules devorant tot desig: cada dos minuts, nostàlgia de la terra.
HERTZAINAK (1): 564
 |
| Claude Monet |
Hotz amaigabe bat baino latzago
ta urteak egun baino gehio
564 ohe huts
samina zabaltzen.
Batzuen ustez ordaintzen
dagokien zigorra.
Maite dutenentzat berriz
askatasun haizea.
Baina horri nork ulertarazi
etxean zai bakarrik denari,
564 taupada
gehiago gure bihotzian.
Més durs que el fred etern
i més que de dies en té l’any,
hi ha 564 llits buits
escampant amargor.
Segons alguns, paguen
el càstig que mereixen,
per als que els estimen, en canvi,
són vents de llibertat.
Però com fer entendre això
a qui espera tot sol a casa?
són 564 batecs més
en el nostre cor.
THE SADDEST SONG OF THE WORLD
[Este poema, "Negra Sombra" , converteuse nunha das máis emblemáticas cancións da música galega, porque o músico Xoán Montés Capón (Lugo 1840-1899) uniu estas letras cun alalá recollido na Cruz do Incio. Foi presentado por primeira vez no Gran Teatro da Habana no ano 1892.
Considérase un dos cantos máis fermosos e elementais de Galicia, e as súas letras fúndense co trazo melódico de modo que xa non se conciben separadamente.]
****************************************
Cando penso que te fuches,
Negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.
Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.
Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.
En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me deixarás ti nunca,
sombra que sempre me asombras.
************************************************
EN CASTELLANO:
Cuando pienso que te has ido,
negra sombra que me asombra,
al pie de mi cabezal
vuelves haciéndome mofa.
Cuando me imagino que te has ido
en el mismo sol te me muestras,
y eres la estrella que brilla
y eres el viento que sopla.
Si cantan eres tú quien canta,
si lloran eres tú que lloras,
y eres el murmullo del río
y eres la noche y eres la aurora.
En todo estás y tú eres todo.
Para mí y en mí misma moras.
Y no me abandonarás nunca
Sombra que siempre me asombras.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)