Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DE FEMINIS VIRISQVE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DE FEMINIS VIRISQVE. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 d’abril del 2011

José i Pilar

Vèiem el documental de M. Gonçalves Mendes sobre l’últim any de vida de José Saramago (José y Pilar) i cadascú per la seva banda va pensar el mateix ¿Quina necessitat hi ha, quan et dius Saramago i fregues la norantena, de portar aquella vida frenètica d’avions, promocions i homenatges que acabaria amb les forces fins d’una estrella del rock postpúber? La impressió compartida és que ELL no ho necessita.  Amb tot, pres d’un molt personal estoïcisme, el José va aguantant i va fent, deixant-se remenar d’aquí cap allà, callant bastant i parlant molt amb algunes mirades, petites però nitidíssimes, fins que l’avi enèrgic dels inicis dels “bolos” acaba convertit en un vell esgotat, dient quatre mots al públic des d’una cadira de rodes i amb un filet de veu ofegada.

De debò que el sol fet de visionar la pel·lícula i aquella bogeria d’anar i venir i consumir-se la salut com qui esprem una llimona, a mi em va deixar exhaust, i també un pèl indignat. No calia. ¿Serà que l’amor porta a fer-se propis itineraris i desitjos que en el fons no són sinó concessions a l’altre que un s’estima?  Quem sabe!


Tot i això, però, hi ha un moment del documental en què Saramago treu el caràcter. Sembla que la cosa li resulta suficientment important com per, en un esclat d’ell mateix, treure cap enfora alguna cosa prou profunda de la seva ànima (una idea que sent  tan certa que resulta indignant contemporitzar amb ella) i contradir enèrgicament la Pilar: és quan arrenca a parlar de la responsabilitat de cada persona a no cercar excuses “conjecturals” per als actes indignes ni dels altres ni d’un mateix. A banda del fet que la H. Clinton li caurà millor o pitjor, Saramago alça la veu i diu, sense admetre concessions, i per un cop notòriament emprenyat, que cadascú és en darrera instància l’únic responsable de la seves pròpies indignitats. I s’haurà d'entendre, de retop, que de la pròpia dignitat, també.


dimarts, 17 d’agost del 2010

CAMILLE CLAUDEL

Camille Claudel segons Camille Claudel, l'Edat Madura
    Auguste Rodin s’excusava així: “Camille no es va tornar boja per culpa meva, ja ho estava el primer cop que la vaig veure”.

Podria ser. La pròpia família també parla del caràcter elèctric de la petita Camille, que un dia decideix anar-se’n a París i aprendre del gran mestre Rodin. Aquest l’acull com a únic deixeble, i ella tallarà per ell algunes de les peces del gran escultor - perquè l’Immens Rodin no fonia (normal), però tampoc tallava; les seves mans les consagrava només a l’elaboració de preciosíssimes maquetes.

Camille sí que s’embrutava amb la pols de la pedra. És fàcil imaginar-la donant cop enèrgics de martell, forçant la matèria fins que en sortia la forma. En aquells dies d’art i amor compartit al taller de Rodin, també va esculpir peces seves, bones escultures que sempre quedaren a l’ombra de les del Gran Home. Entre elles, l’Edat Madura, un bronze senzillament devastador, pel que explica i per com ho expressa.

Als cinquanta anys Camille és reclosa a un sanatori. Ja no esculpirà res més. Els seus últims trenta anys de vida en reclusió els passa escrivint cartes a la seva família, demanant que la traguessin del sanatori, explicant també la seva vida.

Volta per casa un llibre d’Anne Delbée sobre Camille Claudel, escrit a partir de les seves cartes de reclusió. D’un altre llibre, aquest escrit crec que per una neboda de Camille, se’n va fer una pel•li, en què Isabelle Adjani era l’escultora amant de l’Escultor.

Per acabar,
els ulls de la Camille
a la seva arribada a París / al sanatori mental, poc abans de morir