Vèiem el documental de M. Gonçalves Mendes sobre l’últim any de vida de José Saramago (José y Pilar) i cadascú per la seva banda va pensar el mateix ¿Quina necessitat hi ha, quan et dius Saramago i fregues la norantena, de portar aquella vida frenètica d’avions, promocions i homenatges que acabaria amb les forces fins d’una estrella del rock postpúber? La impressió compartida és que ELL no ho necessita. Amb tot, pres d’un molt personal estoïcisme, el José va aguantant i va fent, deixant-se remenar d’aquí cap allà, callant bastant i parlant molt amb algunes mirades, petites però nitidíssimes, fins que l’avi enèrgic dels inicis dels “bolos” acaba convertit en un vell esgotat, dient quatre mots al públic des d’una cadira de rodes i amb un filet de veu ofegada.
De debò que el sol fet de visionar la pel·lícula i aquella bogeria d’anar i venir i consumir-se la salut com qui esprem una llimona, a mi em va deixar exhaust, i també un pèl indignat. No calia. ¿Serà que l’amor porta a fer-se propis itineraris i desitjos que en el fons no són sinó concessions a l’altre que un s’estima? Quem sabe!
Tot i això, però, hi ha un moment del documental en què Saramago treu el caràcter. Sembla que la cosa li resulta suficientment important com per, en un esclat d’ell mateix, treure cap enfora alguna cosa prou profunda de la seva ànima (una idea que sent tan certa que resulta indignant contemporitzar amb ella) i contradir enèrgicament la Pilar: és quan arrenca a parlar de la responsabilitat de cada persona a no cercar excuses “conjecturals” per als actes indignes ni dels altres ni d’un mateix. A banda del fet que la H. Clinton li caurà millor o pitjor, Saramago alça la veu i diu, sense admetre concessions, i per un cop notòriament emprenyat, que cadascú és en darrera instància l’únic responsable de la seves pròpies indignitats. I s’haurà d'entendre, de retop, que de la pròpia dignitat, també.
