Els justos

Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.
El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada.
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.

Jorge Luis Borges, "Los justos"

D'adéus i ataràxies

EL SUÏCIDI D’ATZESSIVÀ, DEIXEBLE DEL BUDDHA

Irreprotxablement va agafar el ganivet

Atzessivà, i fou l’ànima seva

En l’hora aquella un blanquíssim colom.

I així com rodola des del lloc més sagrat

dels cels, enmig de la nit, un estel,

o com cau la flor del pomer per un oreig suau,

talment del pit se li envolà l’alè.

No són debades unes morts tals,

Perquè només aquells que s’estimen

La vida en el seu primer valor secret,

Poden també segar tot sols

Llur existència, la gran espiga

Que ja es vincla, amb divina serenor.

(Anguelos Sikelianós, 1968)

TEXT GREC:

Ἀνεπίληπτα ἐπῆρε τὸ μαχαίρι

ὁ Ἀτζεσιβάνο. K᾿ ἤτανε ἡ ψυχή του

τὴν ὥρα ἐκείνη ὁλάσπρο περιστέρι.

Κι ὅπως κυλᾶ, ἀπὸ τ᾿ ἄδυτα τοῦ ἀδύτου

τῶν οὐρανῶν, μὲς στὴ νυχτιὰ ἕν᾿ ἀστέρι,

ἤ, ὡς πέφτει ἀνθὸς μηλιᾶς μὲ πρᾷο ἀγέρι,

ἔτσι ἀπ᾿ τὰ στήθη πέταξε ἡ πνοή του.

Χαμένοι τέτοιοι θάνατοι δὲν πᾶνε.

Γιατί μονάχα ἐκεῖνοι π᾿ ἀγαπᾶνε

τὴ ζωὴ στὴ μυστική της πρώτη ἀξία,

μποροῦν καὶ νὰ θερίσουνε μονάχοι

τῆς ὕπαρξής τους τὸ μεγάλο ἀστάχυ,

ποὺ γέρνει πιά, μὲ θείαν ἀταραξία!

Toma este vals...

Amb el cor trencat per un naufragi amorós, F. Garcia Lorca va marxar als EUA l'any 1929 per passar-hi una temporada i mirar de ventilar-se l'ànima. Però, en lloc d'ajudar-lo a superar el carregament de tristesa que portava d'equipatge, el que va veure a Amèrica el va deprimir més encara: la meca de la modernitat i la prosperitat li va semblar un desert d'humanitat. La cosa es va arreglar una miqueta quan va tenir l'encert de fugir tres mesos a Cuba, on va reconnectar-se amb una vida que s'acostava més a la que ell va voler viure.

Amb tot, d'aquell viatge en va sortir el que podria ser el llibre més trencador i brillant de la poesia espanyola moderna: Poeta en Nueva York. Era un geni prenent nous camins, truncats tres anys després per una colla de subnormals que van decidir netejar Espanya d'un altre degenerat.

El poema"Pequeño vals vienés" és realment immens: encara arrossega la visió pessimista que domina en el llibre, però alhora ja s'albiren desitjos, esperances...llum.

La versió musicada de L. Cohen és una altra meravella: un vals elegantíssim en què Lorca queda traduït en Cohen. Prodigiós. 

Pel que fa a les versions musicades del poema en espanyol que he escoltat (inclosa la d'Enrique Morente), sempre m'ha semblat que en alguna cosa fallaven. Llavors apareix la Silvia Pérez Cruz i s'inventa aixó:

Recorda, cos...

Cos, recorda no només quant vas ser estimat,
no tan sols els llits on t’ajagueres,
sinó també aquells desitjos que per tu
resplendien dins els ulls tan clarament,
i tremolaven a la veu – i algun
fortuït obstacle els va frustrar.
Ara que tot és ja dins el passat,
sembla quasi com si a aquells desitjos
tu també t’hi haguessis lliurat – com resplendien,
recorda, dins els ulls que t’esguardaven;
com tremolaven a la veu, per tu, recorda, cos.

K. Kavafis (1918), «Recorda, cos...» (θυμήσου, σώμα...)

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,

όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,

αλλά κ’ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα

γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,

κ’ ετρέμανε μες στην φωνή —  και κάποιο

τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.

Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,

μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες

εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,

θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·

πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα. 

L'altra riba de Houellebecq

Bram van Velde, Sense títol, ca. 1969

La meva antiga obsessió i el meu fervor novell

fremiu dins meu per un nou desig,

paradoxal, lleuger com un somrís llunyà

i tanmateix pregon com l’ombra essencial.

(L’espai entre les pells,

quan es pot reduir,

obre un món tan bell

com un esclat de rialla).

Michel Houellebecq, dins Configuració de l’última riba (2013)

« Mon ancien obsession et ma ferveur nouvelle,

Vous frémissez en moi pour un nouveau désir

Paradoxal, léger comme un lointain sourire

Et cependant profond comme l’ombre essentielle. »

(L’espace entre les peaux

Quand il peut se réduire

Ouvre un monde aussi beau

Qu’un grand éclat de rire.) »

Tornarem a veure'ns

 M. Chagall, "Cavall de circ".

Volveremos a vernos donde siempre es de día
y los feos son guapos y eternamente jóvenes,
donde los poderosos no abusan de los débiles
y cuelgan de los árboles juguetes y tebeos.

En ese hogar de luz que no hiere los ojos
volveremos tú y yo a decirnos bobadas
cogidos de la mano, viendo morir las olas
sin agobios ni prisas, donde el sol no se pone.

Y viviré en tus labios el amor que la Tierra
sintiera por el Cielo cuando el mundo era un niño,
y el tiempo dejará de salmodiar su lúgubre
canción de despedida mientras nos abrazamos.

Luis Alberto de Cuenca

darrere les ombres....

μετὰ τὴν σκιὰν τάχιστα γηράσκει χρόνος

Perseguint l'ombra, el temps envelleix massa de pressa.

(fragment atribuït al filòsof Critias)

Quan seràs molt vella

Henri Toulouse-Lautrec

Cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
descubrirás una tarde las horas
especiales
el aroma de los soles ponientes
lo profundo oscuro del aire
anochecido en las calles sin retorno

vagarás eternamente en busca del espejo
que devuelve instantes felices
—de azul el mar
en nuestra carne sol y deseo—

ante la muerte del tiempo en el cristal
oirás las músicas que nos drogaron
los ruidos cotidianos que nos resucitaban
deslices
de aguas de jabón hacia simas
terribles
cajas de música postales cerebrales
y en el espejo fijo el spot de nuestra vida
con dentaduras blancas y pieles doradas
jóvenes antiguos felices invencibles

mas no dejes que oscurezcan tus ojos
y el espejo extinga su realidad y tu deseo
porque te verías vieja y solitaria
con los ojos dormidos por la angustia
el viento
que se lleva las hojas de un otoño horroroso
cuando seas muy vieja
y yo me haya muerto
rompe espejos retratos recuerdos
ponte bragas de corista diadema de acanto
sal desnuda al balcón y méate en el mundo
antes que te fusilen las ventanas cerradas.

Manolo Vázquez Montalbán, "Quand vous serez bien vieille", del poemari A la sombra de las muchachas sin flor (1973)

Et deixo aquí, agraït, el record

Amadeo Modigliani

Els pits menuts, la boca i els ulls grans,
llargues les cuixes fluvials, indòmites.
[...]
Aquelles nits, la fosca de l’hivern,
la soledat gran de la Malva-rosa,
el monument de Sorolla malmès,
dispersos blocs de pedra on fèiem cau,
fèiem l’amor i fèiem tantes coses,
prop el camí que anomenen de Vera.
[...]
sorgien dents invictes, ferocíssimes,
i crits també, d’aquella boca gran,
amb manaments i brusques exigències,
severs dictats de reiterades còpules.
[...]
Aquelles dents que jamés perdonaren,
aquell amor de foscos manaments,
d’ungles, d’arraps, i després el silenci,
mentre ens cobria la remor de la mar...

El teu record, després, m’ha perseguit
com pels cantons, els carrers i les places:
sols ha bastat que et recordàs de sobte.

Alguna nit, a deshora, he tornat.
He trepitjat amb pas greu els indrets
d’aquell amor al·lucinat, salvatge,
i he recordat aquells fets amb respecte
i m’he assegut, molt absurd, en un còdol.
Guaitava, en va, el llum d’un cert balcó.
Sortosament mai no el vaig veure encès.
Tot ha passat, tot ho ha esborrat la mar,
com els senyals d’aquell amor, uns cossos.

Et deixe ací, agraït, el record.
[...]

V. Andrés i Estelles, Les acaballes de Catul, II (fragments).

Estigueu junts, apreneu les flor, aneu lleugers...

Els turons que s’enlairen, els pendents
de les estadístiques
estan al nostre davant.
L’ascens costerut
de tot, pujant,
cap amunt, mentre tots nosaltres
anem cap avall.

En el proper segle
o en el que després vindrà,
diuen,
hi haurà valls, pastures,
ens podrem trobar allí en pau
si hi arribem.

Per pujar aquests cims que vindran
un mot per a tu, per a
tu i els teus fills:

estigueu junts
apreneu les flors
aneu lleugers.



Gary Snyder, "per als nens", Illa tortuga, 1974.

FOR THE CHILDREN

The rising hills, the slopes,

of statistics

lie before us,

the steep climb

of everything, going up,

up, as we all

go down.

In the next century

or the one beyond that,

they say,

are valleys, pastures,

we can meet there in peace

if we make it.

To climb these coming crests

one word to you, to

you and your children:

stay together

learn the flowers

go light

Pavese: serà un dia tranquil de llum freda

escultura de Nathan Sawaya

Serà un dia tranquil, de llum freda
com el sol que neix o que mor, i el vidre
tancarà l’aire brut fora del cel.

Ens despertem un matí, d’una vegada per sempre,
dins la tebior del darrer somni: l’ombra
serà com la tebior. Omplirà la cambra
a través del gran finestral un cel més gran.
De l’escala pujada d’una vegada per sempre
no vindran més veus, ni rostres morts.

No caldrà deixar el llit.
Només l’alba entrarà dins la cambra buida.
Prou n’hi haurà amb la finestra per vestir cada cosa
d’una claror tranquil•la, quasi una llum.
Es posarà una ombra escardalenca sobre el rostre boca amunt.
Els records seran grumolls d’ombra
arraulits com brasa vella
dins la llar de foc. El record serà la flamarada
que encara ahir mossegava en els ulls apagats.

Cesare Pavese, "El paradís sobre les teulades" (1940)

TEXT EN ITALIÀ:

Sarà un giorno tranquillo, di luce fredda

come il sole che nasce o che muore, e il vetro

chiuderà l'aria sudicia fuori del cielo.

Ci si sveglia un mattino, una volta per sempre,

nel tepore dell'ultimo sonno: l'ombra

sarà come il tepore. Empirà la stanza

per la grande finestra un cielo più grande.

Dalla scala salita un giorno per sempre

non verranno più voci, né visi morti.

Non sarà necessario lasciare il letto.

Solo l'alba entrerà nella stanza vuota.

Basterà la finestra a vestire ogni cosa

di un chiarore tranquillo, quasi una luce.

Poserà un'ombra scarna sul volto supino.

I ricordi saranno dei grumi d'ombra

appiattati così come vecchia brace

nel camino. Il ricordo sarà la vampa

che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.

C. Pavese, Il paradiso sui i tetti (1940)

AVUI

M. Chagall, Nu sobre Vitebsk (1933)

AVUI
A vosaltres homes tristos
que algun cop vau veure
el meu somriure
us dic
avui
en aixecar-se
la llum
del sol blau
que si el meu poder 
fos llarg
m'afanyaria
a arrancar-vos la visió
que va tacar la meva alegria
que res té a veure
amb el món fosc
en què morireu
emprenyats
contents
de la vostra serietat
espina seca
que neix en una carn rosada.

Roberto González-Quevedo González, Güei
(dins Poesías ya hestorias na nuesa tsingua, 1980)

Text en asturià:

GÜEI

A vos homes tristes

que alguna vez vistiis

la mía sonrisa

digu-vus

güei

al tsevantá-se

la tsuz

del sol azul

que si el mieu poder

fuera tsargu

prestaría-me

arrincá-vus la visión

que manchóu la mía alegría

que nada tien que vere

cunu mundu escuru

nu que murrireis

amurniáus

cuntentus

de la vuesa seriedá

espinu secu

que naz nuna carne rosa.

Pavese

Lev Tchistovsky

ESTIU 

Hi ha un jardí clar, entre murs baixos,
d’herba eixuta i de llum, que cou lentament
la seva terra. És una llum que sap a mar.
Tu respires aquella herba. Toques els cabells
i en sacseges el record.

He vist caure
molts fruits, dolços, sobre una herba que conec,
amb un cop sec. Així t’estremeixes també tu
amb el sobresalt de la sang. Tu bellugues el cap
com si al voltant s’esdevingués un prodigi d’aire
i el prodigi ets tu. Hi ha un sabor idèntic
als teus ulls i en el càlid record.

Escoltes.
Les paraules que escoltes a penes et toquen.
Tens al rostre tranquil un pensament clar
que t’emula a les espatlles la llum del mar.
Tens al rostre un silenci que estreny el cor
amb un cop sec i en destil·la una pena antiga
com el suc dels fruits caiguts aleshores.

 C. Pavese, l'Estate, dins Lavorare stanca.

TEXT ITALIÀ:

C'è un giardino chiaro, fra mura basse, 

di erba secca e di luce, che cuoce adagio 

la sua terra. È una luce che sa di mare. 

Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli 

e ne scuoti il ricordo. 

Ho veduto cadere 

molti frutti, dolci, su un'erba che so, 

con un tonfo. Così trasalisci tu pure 

al sussulto del sangue. Tu muovi il capo 

come intorno accadesse un prodigio d'aria 

e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale 

nei tuoi occhi e nel caldo ricordo. 

Ascolti. 

Le parole che ascolti ti toccano appena. 

Hai nel viso calmo un pensiero chiaro 

che ti finge alle spalle la luce del mare. 

Hai nel viso un silenzio che preme il cuore 

con un tonfo, e ne stilla una pena antica 

come il succo dei frutti caduti allora.

Σκιᾶς ὄναρ (el somni d'una ombra)

CASTELLANO:
Seres efímeros: ¿qué es uno?, ¿qué no es?
el sueño de una sombra, es el hombre.
Pero cuando los alcanza el destello divino,
sobre los hombres se posa un fulgurante resplandor
y un vivir de miel.

CATALÂ:
Éssers efímers: què és algú? què no és?
el somni d’una ombra, és l’home.
Però quan els ateny el llambreig diví,
sobre els homes es posa una fulgent resplendor
i un viure de mel.

GREC:
ἐπάμεροι τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ
ἄνθρωπος, αλλ' ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθη,
λαμπρόν φέγγος έπεστιν ανδρῶν καὶ μείλιχος αἰών

Píndar, Pítica 8.

LA VERITAT DE G. SNYDER

NIT DE VERITAT

Un edredó de son en la fosca de la nit:
Des de fora d’aquest úter de somni
Arriba un renou 
Arriba un renou
I finalment la ment s’alça i fa cap a un fet
Com un peix cap a un ham
Un ós rentador dins la cuina!
Un daltabaix de bols de metall,
la xocadissa de flascons,
l’allau de plats!
Ressuscito per a aquest ritual
Em llevo trontollant, em trobo els peus,
Prenc el bastó, m’abraono cap a la foscor - 
Sóc un immens dimoni esbatussador
Que rugeix als óssos rentadors -
S’esmunyen per la cantonada,
Un so d’urpes que graten em diu
que han pujat en un arbre.

I jo em quedo a sota
Dos de ben joves s’aferren 
Als extrems de dues branques mortes i
Guaiten cap abaix des d’ambdós costats del tronc.
Rugir, rugir, jo us rugeixo
a vosaltres, terribles óssets que em desvetlleu
de nit i ens destrosseu
la cuina

Mentre romanc allí en silenci
El fred de l’aire sobre la meva nuesa
Comença a castigar-me la pell 
Estic despert a la nit.
Els peus descalços donant forma a la grava
Bastó a la mà, per sempre més.

Un llarg traç de núvol deixa pas
A una tènue llum làctia 
Darrere la branca d’un pi fosc,
La lluna encara és plena,
Turons de pins, tots
Xiuxiuejant; grills encara cantant
Suaument entre les fredes badies de la foscor.

Em giro i camino a poc a poc
De tornada al sender dels llits
Amb la pell de gallina i, a l’aire, el cabell esbullat
Dins la nit de lleu brillantor dels núvols
Sota la claror lletosa de la llum lunar
I de negre cruixit de pins
Em sento com una flor de dent de lleó
Curulla de llavors
A punt de volar lluny i arreu
O una anemone marina oberta, bressolada per 
l’aigua fresca color de perla.

Cinquanta anys d’edat.
Continuo passant el temps
ajustant rosques en cargols.

Dins l’estany de les ombres
els nens estan dormint.
I una amant amb qui he viscut durant anys,
Nit de veritat.
Un no pot estar massa temps despert
Enmig d’aquesta foscor.

Peus empolsegats, cabell enredat,
M’ajupo i llisco de nou dins 
L’edredó, per al son que encara necessito,
Per al despertar que arriba
Cada dia

Amb l’alba. 


Gary Snyder, «True Night», Axe handles (1983)

TRUE NIGHT

Sheath of sleep in the black of the bed:

From outside this dream womb

Comes a clatter

Comes a clatter

And finally the mind rises up to a fact

Like a fish to a hook

A raccoon at the kitchen!

A falling of metal bowls,

the clashing of jars,

the avalanche of plates

I snap alive to the ritual

Rise unsteady, find my feet,

Grab the stick, dash in the dark -

I'm a huge pounding demon

That roars at raccoons -

They whip around the corner,

A scratching sound tells me

they’ve gone up a tree.

I stand at the base

Two young ones that perch on

Two dead stub limbs and

Peer down from both sides of the trunk:

Roar, roar, I roar

you awful raccoons, you wake me

up nights, you ravage

our kitchen

As I stay there then silent

The chill of the air on my nakedness

Starts off the skin

I am all alive to the night.

Bare foot shaping on gravel

Stick in the hand, forever.

Long streak of cloud giving way

To a milky thin light

Back of black pine bough,

The moon is still full,

Hillsides of Pine trees all

Whispering; crickets still cricketting

Faint in cold coves in the dark

I turn and walk back slow

Back the path to the beds

With goosebumps and lose waving hair

In the night of milk-moonlit thin cloud glow

And black rustling pines

I feel like a dandelion head

Gone to seed

About to be blown away

Or a sea anemone open and waving in

cool pearly water.

Fifty years old.

I still spend my time

Screwing nuts down on bolts.

At the shadow pool,

Children are sleeping,

And a lover I've lived with for years,

True night.

One cannot stay too long awake

In this dark

Dusty feet, hair tangling,

I stoop and slip back to the

Sheath, for the sleep I still need,

For the waking that comes

Every day

With the dawn.

Després de tot...

Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l'abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
Perquè el secret és que no hi ha secret
i els ritmes i les pauses són la cara
potser oculta del temps que no hem viscut
mentre fèiem projectes i ens jugàvem
el passat i el futur en inefables
futilitats amb posat circumspecte.
I ara què ens queda fora del recel
i les mancances? Què compartirem
amb la gent que estimem i que ens estima?
La fosca complaença dels secrets
o la riquesa absurda del misteri?
Res d'això i tot això, perquè el subtil
mirall discret que ens encén la mirada
és el no-res que sempre descobrim
sense voler, tossuts i agosarats,
després de tot, després de cada cosa.

Miquel Martí i Pol

missió

Andrew Salgado

"Missió teva -va dir - aquest món

que escrit a les teves entranyes està;

llegeix i esmerça-t'hi,

i lluita", va dir

"Cadascú amb les seves armes", va dir

I els braços va allargar

com un jove Déu novell que crea alhora patiment i l'alegria.

TEXT EN GREC:
"Εντολή σου, είπε, αυτός ο κόσμος
και γραμμένος μες στα σπλάχνα σου είναι
Διάβασε και προσπάθησε
και πολέμησε" είπε
"Ο καθείς και τα όπλα του" είπε
Και τα χέρια του άπλωσε όπως κάνει
νέος δόκιμος Θεός για να πλάσει μαζί αλγηδόνα κι ευφροσύνη.

Odysseas Elytis, "Dignum est" (fragment), 1959.