Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART CONTEMPORANI. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART CONTEMPORANI. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de gener del 2011

Juanjo Sáez parlant (amb la mama) sobre l'Art


Juanjo Sáez, l’autor d’Arròs Covat, ha omplert un àlbum amb dibuixos i converses fictícies amb la seva mare. En elles li va explicant cosetes diverses sobre l’art, com ara què dimonis volia dir Magritte quan va pintar una pipa i just a sota va esciure que “allò no és pas una pipa”, o com creu que l’encant dels mòbils de Calders pot raure en el fet que ens retrauen a les primeres joguines que ens penjaven del bressol quan érem nadons, o per què en les escultures de Chillida l’important no és la seva matèria poderosa i pesada sinó al buit que les envolten, emplenen i delimiten, o si no serà precisament pel seu virtuosisme tècnic i el dibuix ortodox i acadèmic que els quadres de Dalí, per estranys que puguin ser, solen agradar a força gent amb la vista poc avesada i poc donada al rupturisme formal propi de l’art modern (“Dalí, a los mayores les gusta”, es titula aquest capítol).
I així, com qui no vol la cosa, aprofitant el recurs de les converses imaginàries (parèntesi: i ja va bé saber que hi ha més gent que comparteix un costum així de raret), el Juanjo va repassant idees i reflexions sobre els artistes i l’art. S’ha de dir que el paio deu tenir bon gust - en la mesura que s’atansa el meu, esclar! Per exemple,  es confessa admirador de Joseph Beuys, aquell artista que va ser d’ell mateix (o del seu personatge) i de la seva vida la seva autèntica obra d’art.
Una darrera nota que em va encantar. Al capítol “El arte y la vida”, tot parlant de action art, Juanjo aprofita per presentar-nos (a la mama no, que ja el coneix de fa anys) algú qui ell considera un artista de cap a peus, el seu amic Rafa, que un dia el va acompanyant fins al metro menjant-se pel camí un plat d’arròs amb salsitxes, no per res, no, ni tan sols per cridar gaire l’atenció, sinó perquè l‘acabava de cuinar, tenia gana, també volia acompanyar el seu amic fins a la parada i no va ni parar-se a pensar que allò que feia no es fa.





dilluns, 16 d’agost del 2010

PLEASE, DON'T TOUCH MY EGGS!


Pensava que entrava en una fruiteria qualsevol del barri de Gràcia, gestionada i atesa per un fruiter qualsevol però... no!... aquell home no era un simple fruiter, sinó tot un filòsof, un poeta, fins i tot un artista.

I vet aquí el seu poema visual: estètica minimalista i d'art bruta pop al servei d’un missatge esfereïdor que podria a resumir l’essència del pensament antropològic des de Sòcrates fins a la postmodernitat.

Ànimes sensibles que trepitgeu aquest blog,
no deixeu de visitar l’obra original
i, sisplau, feu com jo
i compreu-li algun plàtan al fruiter
que
en aquest tercer mil•leni
ni de la lírica ni de la filosofia
ningú no hi menja

dimecres, 11 d’agost del 2010

VEURE


--1 --
Llegeixo Espejos d’Eduardo Galiano, un assaig atípic (entre reivindicatiu i poètic) d’història universal. Mai abans havia sentit parlar de Colman. Copio el fragment:

“Darwin solía citar los apuntes de viaje de James Colman.
Nadie describió mejor que él la fauna del océano índico,
El cielo del Vesubio en llamas,
El fulgor de las noches de Arabia,
El color del calor de Zanzíbar,
El aire de Ceilán, que es de canela,
Las sombras del invierno de Edimburgo
Y la grisura de las cárceles rusas.

Precedido por su blanco bastón, Colman dio la vuelta al mundo, de punta a punta.
Este viajero, que tanto nos ayudó a ver, era ciego.

–Yo veo con los pies – decía.

* * * * * * * * * * * * * * * * * *
--2 --
Sophie Calle. Fotògrafa i artista conceptual. L’any 1986 presenta la instal•lació Les aveugles (“els cecs”). Durant dos anys, pregunta a cecs quina és la cosa més bella que han vist, i després fa per a cada interrogat un tríptic fotogràfic: tres fotos emmarcades amb la cara de la persona, la seva resposta escrita i una foto del seu exemple de bellesa. Algunes de les respostes dels cecs: una estàtua del Louvre (l’hauria tocat?), el mar en un dia solejat (l’haurien tocat, el mar i el sol a ell?)…

* * * * * * * * * * * * * * * * * *
Històries imantades.
Mots i visions ara emersos al magnetisme
d’altres imatges i paraules fa poc vistes i escoltades
“al eco de tus ojos oceánicos” (P. Neruda, o quasi).

TREPITJAPAPERS DE PRÍAP - Man Ray (1920)


Dissabte 5 de juliol de 2008, cap a les 19:20 de la tarda. Exposició temporal al MNAC (Duchamp, Picabia i Man Ray). Jo davant una vitrina, fent d'un cop d'ull a aquesta escultura tontaina de Man Ray. No té gaire interès. Em disposo a passar a la pròxima peça quan arriba una mare d'uns treinta-i-bastant anys, motivadíssima, arrossegant la seva filla (entre sis o set anyets) cap a la vitrina.

Sembla voler instruir-la i sembla, a més, que ho farà en veu alta. L'empenta amb què porta a la nena, em fa preveure que alguna cosa curiosa hi passarà; em quedo uns segonets més davant la peça del trepitjapapers fàl·lic.

- Mare (amb un somriure): Mira carinyo, que és això?
- Nena ?????
- Mare (somrient més): a veure, què et sembla que és?
- Nena (escrutadora): Hummmm
- Mare (que es diverteix amb la situació): mira-ho bé
- Nena (que s'il·lumina): UN GOS!!!!!!!!!!!
- Mare (més engrescada encara): no carinyo, no! mira-t'ho bé.
- Nena: ?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!?!
- Mare (Xiuxiuejant una mica): és una part del coosssss.
- Nena (ja ho té!!!): dos ulls i un cap.
- Mare (somrient més encara, encara en veu més baixeta): nooooo... (assenyalant, molt còmplice i enrotllada ella) són dos ous i una tita!
- Nena (que no devia de trobar-hi la gràcia) ...........

Redéu: i si la nena veu un gos, serà que hi ha un gos, no????? Quina mania a malmetre -i pervertir- les capacitats perceptives de les pobres criaturetes. Quin fàstig de cultura la nostra! Com en pot ser de castradora i manipuladora! És que aquesta història tots ens la coneixem de sobra: es comença per aquí i s'acaben trobant símbols fàl·lics fins en els fideus de la sopa.

Cassu'n Freud i els seus inconscients seguidors!!!

Vale, nena, jo també hi veig un gos!!!!!!! Amb dos collons!!!!

MONSTRES I GURÚS (1): JOSEPH BEUYS


Una d'aquelles biografies que no saps si creure-te-les dels tot (com a bon artista, J. Beuys entendria que l'obra comença per un mateix): Pilot alemany de l'exèrcit nazi, el seu avió s'estavella a Crimea, on una tribu tàrtara el recull i amb remeis "tradicionals" (greix de foca, herbes, roba de feltre per escalfar-lo) el retorna de la mort.
Aquest fet, deia, li va canviar la vida. Passa una temporada a presó, una altra treballant de peó en una granja, i una de més llarga estudiant art a Düsseldorf. Es convertirà en un dels més brillants actors de performance dels anys 60.

Una de les seves obres: "I like America, and America likes me"! Es passa una tarda tancat en una habitació amb un coiot del qual només es defensa amb un bastó i amb un tros de roba de feltre: després d'unes horetes, el gladiador ecologista i la bestiola s'esgoten de lluita i decideixen confraternitzar.

Una altra (la de la foto), diàlegs d'art i cultura occidental amb una llebra morta. Asseguren que la llebre va acabar entent-lo!

I tot això uns cinc anys abans que jo naixés, quan a Epanya (penso ara) la performance es podria haver realitzant substituint una llebre per un "gris" tricorniat.

Joseph Beuys: un altre monstre encantador del que només tindré coneixement per via indirecta (ai sèneques, quina vida més curteta!). Per què, Herr Beuys, per on pares? al cel, potser, passant-s'ho pipa, jugant a cartes amb Llull, Marx (Groucho, és clar!) i la llebre dissecada.

LÍMITS



Només un "simpàtic" apropament a l'antropologia de l'home contemporani i la seva dèria per cercar els límits físics i psíquics de la bestiola que és. Sempre els límits. En aquest cas un arqueòleg parlaria del "terminus ante quem". El terme "post quem" el deixo per algú més saberut, o senzillament que en sàpiga.

Marina Abramovic, brillant artista sèrbia de performances. De vegades una mica bèstia; però -cony... és que és eslava!!!! Cap a mitjans dels 70 coneix l'alemany Uwe Laysiepen, qui es fa dir Ulay, un altre artista que experimentava amb els límits humans a partir del propi cos. Art conceptual de performance dels 70: que lluny queda del fruïment egoista del risc ofert pels nostres esports extrems postmoderns!


"Death self". Una obra de Marina i Ulay, quan eren parella artística i per a la resta de coses. Ajunten els seus llavis en un petó profund, l'un inspira l'aire expel•lit per l'altre fins a esgotar tot l'oxigen disponible. Exactament 17 minuts després de l'inici de la performance, tots dos cauen a terra inconscients, amb els pulmons plens (intoxicats!) del diòxid de carboni del company...