TAWHID (2)

Un cuenco, por ejemplo:

en él vemos

que dos piedras, si son grandes,

no caben en un mismo espacio;

pero dos perfumes, sí.

Dos cosmovisiones, no;

dos poemas, sí.

TAWHID (10/03/10)

metller en flor (març 2010)

  
El professor, que mira de descabdellar-nos els fils essencials de la mística sufí:

"Una persona és la llengua que parla, que és la llengua en què pensa. L’àrab no coneix el verb ésser, no coneix verbs inerts, estàtics; és una llengua en què els verbs són acció, que en tot cas concep la idea d’allò que va sent, el fer-se de les coses.

Déu, doncs, per Mahoma, no és un Ésser, sinó que en tot cas És el que va Sent.

I d’aquí aboquem a la intuïció espiritual fonamental de Mahoma: el Tawhid, la unificació de l’existència, la unicitat de totes les coses. La intuïció fonamental de Jesús va ser 'Déu és amor', la de Mahoma, 'Tot és U'. I aquest 'Tot és U', entès sempre com un procés dinàmic d’existència, és el que ell anomena Allah.

Tawhid vol dir saber que la realitat no està esqueixada (Jo i la Resta) ni tampoc és una existència estàtica.

Tawhid és la mirada unificada.

En termes laics, parlant de Tawhid, parlant d’Allah, Mahoma estaria parlant de... la Vida...

la Vida que passa a través d’un, però no li pertany.

La vida que, en la mesura que 'va essent', passa per tot i és un Tot. Allah és aquest Tot viu que es manifesta en tot."

- algú: "Panteisme, vaja".

"No és panteisme".

- algú altre: "Potser més aviat panenteisme".

[silenci]

"Panteisme, panenteisme... [un segon de silenci] Anem a allò essencial [mig segon de silenci “sufí” trencador i, en un to lleugerament líric, el profe etziba]:

Ya ha llegado la primavera.
Los almendros y las mimosas están en flor.
La primavera son los almendros y las mimosas en flor, y a la vez no es eso, no sólo eso.

Allah, la existencia activa unificada, habita los almendros, las mimosas y la misma primavera; es eso, pero es algo más, pues en ellos no se agota. "

fi de la classe -

i jo
que miro el profe,
els companys
i molt resoltament
penso
que aquest cap de setmana necessito una cervesa
o dues.

IBN AL FARIB: Qassida báquica (fragmento)

Bebimos hasta embriagarnos

cuando aún la viña estaba por crear.

Si no fuese por lo intenso de su perfume,

a su taberna no me hubiera encaminado,

y si no fuese por su resplandor,

mi imaginación no lo hubiera concebido.

De él no conservo el tiempo

sino su última bocanada,

como si al evaporarse se hubiera escondido

en el seno de la mente.

ÈxtasiS

UNA IMATGE. Marbre viu, pedra que quasi sospira i batega. El rostre de Santa Teresa en Èxtasi. Èxtasi místic, almenys aquest era l’encàrrec fet a Bernini.

De debò que místic? S’explica una simpàtica boutade d’un viatge francès del s. XVIIII que, quan es va trobar a l’església romana de Santa Maria della Vittoria amb l’escultura de Santa Teresa, després de reparar en l’expressió del rostre de la santa (ulls perduts, llavis entreoberts, coll abatut), va dir una cosa com: “si això és amor diví, jo en sóc un expert!”.

Teresita de Ávila, quan li donava la vena prosaica, explicava així la seva experiència estàtica:

"Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios."

I el crític modern no deixa de fer notar que la fletxa, en el conjunt de Bernini, no apunta precisament al cor.

Amor místic? Sí, és clar, també.

“Amunt l’ànima, ben amunt, que el cos se’m sap una drecera”. Potser pensaria Bernini, amb un somriure al llavis, mentre cavil•lava com donar forma al goig en la figura de Teresa. De fons, se sentirien al taller del mestre escultor ritmes negres espirituals cantant una cosa com “Sursum omnia!, oh yeah!"

* * * * * *

I com el meu deliri ha arribat avui a aquest port? En primer lloc, per avorriment: escanejar pa`gines i més pàgines per fer un dossier de grec és una de les activitats més tedioses amb què l’ésser humà pot ser castigat. En segon lloc, l’oci nefast, que fa unes setmanetes m’ha portat a rellegir Marina Tsvetàieva, poeta russa que va intentar sobreviure en la foscor de la prosa estalinista, dona intensa i desbridada en molts aspectes, pura sensibilitat desfermada i autora d’aquest dos versos magnífics:

I és que el cel és tan llunyà.

Tan a prop uns llavis tendres.

De fons, entre música de balalaica i harmònica, es torna a sentir un “Oh yeah”, ara entonat per maese Bernini i la Tereseta transposada.

Ufff!

a descansar una mica

que la desbarrada començar a ser massa!

DANTE: "Questo nodo credo ch' i' vidi"

No és descobrir res: Dante és un escriptor més que gran, immens. D’ell, potser per deformació professional, m’encanta la Vita Nova. Ara, quan un pensa en Dante, esclar, el que ve al cap és la seva Commedia.

(Fem un parèntesi? Ja te conya que, fet i fet, ell de primer no volgués immortalitzar-se en aquestes obres menors, escrites en llengua vulgar, sinó per ser una mena de Virgili del seu temps, autor d’un poema èpic sobre les proeses d’Escipió l’Africà, una epopeia en llatí un pèl infumable infumable)

Però torno a la Commedia. És un autèntic banquet! Com a tal, els italians sovint se la cruspeixen, triant-ne els platets més suculents, com ara els versos que canten la història d’amor, literatura i condemna de Paolo i Francesca.

Fins i tot l’histriònic R. Benigni, un dia que es va voler posar solemne, potser no prou empingüinat, va tenir a bé de fer-ne una recitació pública, per a goig d’un auditori, també convenientment endiumenjat, que es fongué en aplaudiments com només a la dolça Ausònia podria passar. Deixo aquí un video:

De tota manera, sens menystenir els passatges àlgids i més celebrats de l’obra, localitzats majoritàriament a l’Infern (la cruïlla vital de l’inici de l’obra, la història d’Ugolino menjant-se els propis fills, els mots encesos de Fracesca...), un dels meus preferits es troba al darrer cant del Paradís, quan Dante demana poder veure - podríem dir “cara a cara”? - la divinitat. I se li ho concedeix.

La cosa potser respon a una perversió literària (i no només literària) meva. Les representacions de Déu a la literatura mística: com descriure allò inefable? com mostrar allò que tot ho comprèn i alhora tot ho supera? El més usual, en tota la tradició literària místic, és recórrer a la paradoxa, l’antítesi, de vegades donant com a fruit (al meu parer) alguns dels versos més deliciosos de la literatura universal.

Dante, però, proposa un altre camí, una descripció més plàstica de la divinitat, fins i tot cinematogràfica.

La seva experiència mística culminant és una visió en zoom. L’home pot resseguir els fils de Déu i copsar-ne fragments, però això l’allunya de la seva totalitat. Aquesta només pot ser aprehensible si (com li va passar a l’arrogant Dante) Ell t’atorga la gràcia de controlar la càmera, obrir camp i veure el conjunt de tota la seva complexitat en un sol pla.

La idea no s’allunya massa del que explicaria Heràclit, Laozi, alguns il•luminats cristians o sufis... Però la manera de presentar-lo als ulls dels oïdors, això sí que és Dante i (si més no quan ell escriu i fins on un arriba a saber) pocs més a banda de Dante.

Oh abbondante grazia ond' io presunsi

     ficcar lo viso per la luce etterna,

     tanto che la veduta vi consunsi!

Nel suo profondo vidi che s'interna,

     legato con amore in un volume,

     ciò che per l'universo si squaderna:

sustanze e accidenti e lor costume
     quasi conflati insieme, per tal modo
     che ciò ch'i' dico è un semplice lume.
La forma universal di questo nodo
     credo ch'i' vidi, perché più di largo,
     dicendo questo, mi sento ch'i' godo.

                               (Paradiso, XXXIII)

“¡Oh abundante gracia, por la cual osé fijar la mirada en la luz eterna hasta que la vista agotó su posibilidad! En sus profundidades vi que se contiene, ligado por el amor en un todo, lo que por el universo va esparcido; sustancias y accidentes y sus cualidades unidos por tal modo, que lo que digo no es más que un débil reflejo. La forma universal de este nudo creo que la vi, porque diciendo eso me siento presa de la mayor satisfacción”.
És una visió de llum, cert!
Però alguna cosa més diu de la seva forma:

Resulta
Que Déu és com un nus celta?

RUMI: "¡Ah... min al-'Eshq!"

A nosotros que, sin copa ni vino,

estamos contentos.

A nosotros que, despreciados o alabados,

estamos contentos.

A nosotros nos preguntan: “¿En qué acabaréis?”.

A nosotros que, sin acabar en nada,

estamos contentos.

Mawlānā Ŷalāl al-Dīn Rūmī, poeta sufí (1207-1273)

(Volia trobar una imatge per a aquest poema i he optat per plagiar una entrada del blog web de l'Institut d'Estudis Sufís de Barcelona, gestionat per Halil Bárcenas: http://instituto-sufi.blogspot.com/2010/06/ushaq-10-anos.html)