Gary Snyder (I)

Després de dos anys sentint a parlar de teismes, monoteismes, monismes, politeismes, diteismes, dualismes, enteismes, panteismes, panenteismes... descobreixo en una conferència del Caixa Madrid el Sr. Gary Snyder, que ens llegeix poemes com aquest:

As the crickets’ soft autumn hum

Is to us,

So we to the trees

As are they

To the rocks ant the hills.

Com el suau brogit autumnal dels grills

és per a nosaltres,

així som nosaltres per als arbres,

com són ells

per a les roques i els turons.

Aleshores, de sobte, totes les categories d'abans s’esfondren. Hi ha la natura i, després, hi ha la natura. 

I el més curiós és que paio, en ple esplet de la generació beat, a sobre va tenir l’ocurrència de fer-se buddhiste. 

Amb Allen Ginsberg a San Francisco, gener 1967

A The practice of the wild, un amic amb dolça mala bava pregunta a Snyder: “i la reencarnació?” El poeta el mira, rumia, s’ho pren en calma: “La reencarnació? Sí. Potser una bella metàfora”.

Rapsodia Barbery: sashimi

La perfección es el regreso. Por eso sólo está al alcance de las civilizaciones decadentes: es Japón, donde el refinamiento ha alcanzado cotas sin igual, en el corazón de una cultura milenaria que ha aportado a la humanidad sus más altas contribuciones, donde ha sido posible el regreso a lo crudo, realización postrera. Es en la vieja Europa, que, como yo, está sumida en una lenta agonía, donde se ha comido, por primera vez desde la prehistoria, carne cruda apenas aliñada con algunos aromas.

Lo crudo. ¡Cuán vano es creer que se resume en devorar sin más un producto no preparado!

Fue un deslumbramiento. Lo que franqueó así la barrera de mis labios no fue materia ni agua, tan sólo una sustancia intermedia que de la primera había conservado la presencia, la consistencia que resiste a la nada, y de la segunda había tomado prestadas la fluidez y la ternura milagrosas. El verdadero sashimi ni cruje bajo los dientes ni se funde en la lengua. Invita a una masticación lenta y flexible, cuyo fin no es cambiar la naturaleza del alimento sino solo saborear su ligerísima blandicie.

Blandicie,sí: pues no se trata de blandura ni de molicie; el sashimi, polvo de terciopelo en los confines de la seda, tiene algo de ambas y, en la alquimia extraordinaria de su esencia vaporosa, conserva una densidad lechosa que ya querrían para si las nubes.

El primer bocado rosa que provocó tal emoción en mi era el salmón, pero aun me quedaba por descubrir la platija, la vieira y el pulpo. El salmón es graso y dulce pese a ser esencialmente magro, el pulpo es estricto y riguroso, tenaz en sus vínculos secretos que tan solo tras una larga resistencia se desgarran por fin bajo el asalto de los dientes. Miré, antes de morderlo, el curioso fragmento dentado, con reflejos rosas y malvas, cómo el nácar, pero casi negro en la punta de sus excrecencias almenadas, lo cogí torpemente con los palillos, en cuyo manejo apenas empezaba a aguerrirme, lo recibí sobre la lengua, impresionada por su compacidad, y me estremecí de placer. Entre ambos, entre el salmón y el pulpo, hallé toda la paleta de sensaciones del gusto, pero conservando siempre esa fluidez compacta que es gloria pura en el paladar y hace inútil todo licor adicional, ya sea agua, cerveza japonesa o sake caliente. En cuanto a la vieira, se eclipsa nada mas tocar la lengua, de tan ligera y evanescente como es, pero largo tiempo después, las mejillas recuerdan su roce profundo; y la platija, por último, injustamente considerada el pescado mas tosco, es una delicadeza con aroma de limón cuya constitución excepcional se afirma bajo las muelas con plenitud pasmosa.

Eso es el sashimi-un fragmento cósmico al alcance de nuestros corazones…

Muriel Barbery, Rapsodia Gourmet (lo crudo)

un escorpí

Més o menys, explico la faula com em ve a la ment. L’escorpí es troba a la vora d’un riu, mirant-se les aigües (no consta si un tal Noè aleshores voltava per la zona) i pensant com redimonis podria creuar-lo. I vet aquí que apareix un bitxo, em sembla que un gripau, el qual tot feliç es disposa a passar a l’altra part del riu... o ves que no fos un aiguamoll? o potser una bassa?..., cosa d’altra banda gens rellevant per a la moral de la història. Tant se val! La cosa és que l’escorpí li demana al gripau (o a algun altre amfibi més o menys batràcic) que el porti sobre la seva esquena fins a l’altra banda del riu, aiguamoll o basseta. El gripau (deixem-ho així, per simplificar), que no tenia un pèl de tonto (i tampoc gaire de llest – era un gripau normal, perquè el relat  - com he dit - és una faula de les de tota la vida, i no cap text apocalíptic ni un elenc de tòpics adynata), li respon immediatament que nanai! Que si quieres arroz, catalina, bo i afegint que de cap manera el deixarà pujar-se a sobre seu, perquè és un escorpí i el picaria. L’escorpí, però,  li replica: “Gripau babau!, no veus que si et pico enmig del trajecte tu moriràs i jo m’ofegaré amb tu?” El gripau troba prou assenyat el que li diu l’escorpí i s’avé a fer-li de barqueta.  Ara bé: quan tots dos ja estan al bell mig del riu, llac, oceà, bassal o el que fos, el gripau de sobte sent una picada sobre la seva esquena lliscosa i verdota. El seu estupor és supí: “Però què has fet? No veus que ara morirem tots dos!”. A la qual cosa l’escorpí no pot sinó respondre-li: “Si, ja ho sé. Però, què volies que fes? Sóc un escorpí, i la meva natura és picar”.

Esop, el presumpte autor d’aquesta faula, devia de ser un determinista radical, un descregut de tot i, sobretot,  un tros de cabró!

Jo, ara i aquí,

des del meu més profund cabreig,

i amb un nus gorgià a l'estómac,

vull donar un vot de fe per l’escorpí.

I aviam...

HAIKU: Baishô

Haiku de invierno de Bashô: la palabra pista (kigo) es frío. Y lo que se asocia al invierno, es obvio.

En la pescadería

hasta los dientes del besugo en sal

dan frío

Hajin. Antología del haiku (trad. Ricardo de la Fuente & Yutaka Kawamoto), ed. Hiperión.

HAIKUS: Mario Benedetti (poema 123)

Al pòrtic del seu llibre Rincón de Haikus, M. Benedetti recorda uns mots del mestre entre els mestres del haiku clàssic japonès, Matsuo Bashô: "No sigas la huella de los antiguos / busca lo que ellos buscaron".

hijo sé atento

préstale una toalla

al pez mojado

HAIKUS: Issa Kobayashi

La primera vegada que llegeixes un haiku, senzillament no entens un borrall.

Estoy viendo flores caídas

Que retornan a la rama?

¡Es una mariposa!

(Moritake *)

S’hi percep bellesa i un lirisme molt potent. Però entendre entendre...

Aleshores, és quan et poses xulo i vols arribar si més no a besllumar que s’amaga dins d’aquelles paraules.

Pots recórrer a la diverses fonts bibliogràfiques i introduccions de llibres que t’expliquen, per exemple, la relació entre el haiku i el tanka (objectiu-subjectiu, simplificant molt);

fins i tot pots afigurar-te el que suposarà per a un japonès llegir un d’aquests poemes que és alhora una obra d’art visual (cal•ligràfica) – que al capdavall, i no només per la cal•ligrafia, els haikus són autèntics poemes-quadre, poemes-foto inclús: instantànies d’un sentiment o una emoció evocades per un detall de la natura;

i, encara més, pots trobar alguna bona edició en què l’editor sigui un mestre de l’autòpsia textual i t’ajudi a penetrar en la simbologia que guarda en la cultura la granota, la papallona, els joncs, el bambú, la lluna, la neu o cadascuna de les estacions de l’any...

    Però, enmig de tot aquest univers brillant i distant, un dia ensopegues amb un haiku que va dibuixar el poeta japonès Issa Kobayashi (s. XVII). El va composar quan se li havia mort el fill (**).

La vida és rosada;

certament que ho és.

Però, tanmateix...

Formalment, ja és un poema un punt estrany, amb un final en suspens com molt poc japonés (a mi, sempre m’ha semblat molt “grec”, com un d’aquells versos trencats de Safo). Però el seu to i missatge encara resona molt més “grec”, molt i molt “occidental”, “europeu”, com s’hagi de dir.

Mort el fill, Isa sembla adonar-se que de poc ja li serveix la més lluminosa de les coartades orientals, aquella en què desemboquen buddhismes, taosime i el moll més subtil de l’espiritualitat xinesa i japonesa. Aleshores parla, gairebé sense paraules, del gran dolor, aquell que anul•la tota metafísica per retornar-nos a la tragèdia essencial de la nostra humanitat: La vida será poca cosa, a penes rosada sobre la fulla en un matí, ho sé, però això… a qui consola?


(*) Fernando Rodríguez-Izquierdo, El haiku japonés. Historia y traducción, ed. Hiperión.
(**) Issa Kobayashi, Cincuenta haikus (trad. Ricardo de la Fuente & Shinjiro Hirosaki), ed. Hiperión.

IEHUDA AMIKHAI (3): Com el fotògraf

Com el fotògraf que retrata el mar o el desert fins a la línea de l’horitzó
I fa aparèixer a la fotografia alguna cosa de prop més gran,
La branca d’un arbre, una cadira, la cantonada d’una casa,
Una roca, per fer sentir bé l’infinit tot oblidant el mar
I el desert, així t’estimo jo, la teva mà,
El teu rostre, els teus cabells, la teva veu propera,
I oblido l’eternitat del lluny i els límits dels infinits.

I quan morirem, tornarà a haver-hi només el mar, i el desert
I Déu,
Tot el que tant ens agradava de contemplar de la finestra estant.
Adéu adéu a tot allò llunyà i proper, adéu al veritable Déu.

Iehuda Amikhai, Obert tancat obert (1998)

TOMAS: Nesnesitelná lehkost bytí (Evangelium secundum Kundera)

Edvard Munch

"Pienso en Tomás desde hace años, pero no había logrado verlo con claridad hasta que me lo iluminó esta reflexión. Lo vi de pie junto a la ventana de su piso, mirando a través del patio hacia la pared del edificio de enfrente, sin saber qué debe hacer.

Se encontró por primera vez a Teresa hace unas tres semanas en una pequeña ciudad checa. Pasaron juntos apenas una hora. Lo acompañó a la estación y esperó junto a él hasta que tomó el tren. Diez días más tarde vino a verle a Praga. Hicieron el amor ese mismo día. Por la noche le dio fiebre y se quedó toda una semana con gripe en su casa.

Ella se durmió. El se arrodilló a su lado. Su respiración afiebrada se aceleró y se oyó un débil gemido. Apretó su cara contra la de ella y le susurró mientras dormía palabras tranquilizadoras. Al cabo de un rato sintió que su respiración se serenaba y que la cara de ella ascendía instintivamente hacia la suya. Sintió en su boca el suave olor de la fiebre y lo aspiró como si quisiera llenarse de las intimidades de su cuerpo. Y en ese momento se imaginó que ya llevaba muchos años en su casa y que se estaba muriendo. De pronto tuvo la clara sensación de que no podría sobrevivir a la muerte de ella. Se acostaría a su lado y querría morir con ella. Conmovido por esa imagen hundió en ese momento la cara en la almohada junto a la cabeza de ella y permaneció así durante mucho tiempo.

Ahora estaba junto a la ventana e invocaba ese momento. ¿Qué podía ser sino el amor que había llegado de ese modo para que él lo reconociese?

Pero ¿era amor? La sensación de que quería morir junto a ella era evidentemente desproporcionada: ¡era la segunda vez que la veía en la vida! ¿No se trataba más bien de la histeria de un hombre que en lo más profundo de su alma ha tomado conciencia de su incapacidad d e amar y que por eso mismo empieza a fingir amor ante sí mismo? ¡Y su subconsciente era tan cobarde que había elegido para esa comedia precisamente a una pobre camarera de una ciudad perdida, que no tenía prácticamente la menor posibilidad de entrar a formar parte de su vida!

Miraba a través del patio la sucia pared y se daba cuenta de que no sabía si se trataba de histeria o de amor.

Y le dio pena que, en una situación como aquélla, en la que un hombre de verdad sería capaz de tomar inmediatamente una decisión, él dudase, privando así de su significado al momento más hermoso que había vivido jamás (estaba arrodillado junto a su cama y pensaba que no podría sobrevivir a su muerte).

Se enfadó consigo mismo, pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera qué quería:

El hombre nunca puede saber qué debe querer, porque vive sólo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores.¿Es mejor estar con Teresa o quedarse solo? No existe posibilidad alguna de comprobar cuál de las decisiones es la mejor, porque no existe comparación alguna. El hombre lo vive todo a la primera y sin preparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. Pero ¿qué valor puede tener la vida si el primer ensayo para vivir es ya la vida misma? Por eso la vida parece un boceto. Pero ni siquiera boceto es la palabra precisa, porque un boceto es siempre un borrador de algo, la preparación para un cuadro, mientras que el boceto que es nuestra vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro."

Milan Kundera, La insoportable levedad del ser

IEHUDA AMIKHAI (3): Poema d'amor i dolor

Tot el temps que vam estar junts

fórem com unes bones i útils tisores.

Després de separar-nos vam tornar

a ser dos esmolats ganivets

clavats a la carn del món

cadascú al seu lloc.

IEHUDA AMIKHAI (2): Jerusalem

Iehuda Amikhai va nèixer a Alemanya, l'any 1924, en una família jueva. El 1935, emigra amb la família a Jerusalem, on viurà fins a la seva mort, l'any 2000. Copio un poema traduït per Manuel Forcano (ed. Proa).

TURISTES

Vénen a visitar-nos com qui ve a donar el condol,
Van al Museu de l’Holocaust, i amb posat greu
S’arriben al Mur de les Lamentacions,
Però per entre cortines feixugues d’habitacions d’hotel
riuen.

Es fan fotos amb els morts importants
A la tomba de Raquel, a la tomba de Herzl,
I als indrets on van haver-hi les batalles més difícils.
Ploren l’heroisme dels nostres joves
I envegen la duresa de les nostres joves.
Però pengen la seva roba interior
Perquè s’assequi ràpid
En banys frescos enrajolats de blau.

Un cop, seia a les escales de la porta de la Fortalesa de David amb dos cistells feixucs al meu costat. Més enllà hi havia un grup de turistes al voltant del guia i jo els servia de punt de referència: “Veieu aquell home dels cistells? A la seva dreta per sobre del seu cap s’hi veu un arc de l’època romana, a la dreta del seu cap.” Però ara es mou, es mou! I em vaig dir a mi mateix: la redempció vindrà només quan se’ls digui: Veieu allà aquell arc de l’època romana?, doncs no és important, en canvi al seu costat, una mica a l’esquerra i al seu dessota, hi seu un home que ha anat a comprar fruita i verdura per a casa seva.

ÈxtasiS

UNA IMATGE. Marbre viu, pedra que quasi sospira i batega. El rostre de Santa Teresa en Èxtasi. Èxtasi místic, almenys aquest era l’encàrrec fet a Bernini.

De debò que místic? S’explica una simpàtica boutade d’un viatge francès del s. XVIIII que, quan es va trobar a l’església romana de Santa Maria della Vittoria amb l’escultura de Santa Teresa, després de reparar en l’expressió del rostre de la santa (ulls perduts, llavis entreoberts, coll abatut), va dir una cosa com: “si això és amor diví, jo en sóc un expert!”.

Teresita de Ávila, quan li donava la vena prosaica, explicava així la seva experiència estàtica:

"Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces, y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios."

I el crític modern no deixa de fer notar que la fletxa, en el conjunt de Bernini, no apunta precisament al cor.

Amor místic? Sí, és clar, també.

“Amunt l’ànima, ben amunt, que el cos se’m sap una drecera”. Potser pensaria Bernini, amb un somriure al llavis, mentre cavil•lava com donar forma al goig en la figura de Teresa. De fons, se sentirien al taller del mestre escultor ritmes negres espirituals cantant una cosa com “Sursum omnia!, oh yeah!"

* * * * * *

I com el meu deliri ha arribat avui a aquest port? En primer lloc, per avorriment: escanejar pa`gines i més pàgines per fer un dossier de grec és una de les activitats més tedioses amb què l’ésser humà pot ser castigat. En segon lloc, l’oci nefast, que fa unes setmanetes m’ha portat a rellegir Marina Tsvetàieva, poeta russa que va intentar sobreviure en la foscor de la prosa estalinista, dona intensa i desbridada en molts aspectes, pura sensibilitat desfermada i autora d’aquest dos versos magnífics:

I és que el cel és tan llunyà.

Tan a prop uns llavis tendres.

De fons, entre música de balalaica i harmònica, es torna a sentir un “Oh yeah”, ara entonat per maese Bernini i la Tereseta transposada.

Ufff!

a descansar una mica

que la desbarrada començar a ser massa!

THE SADDEST SONG OF THE WORLD

Rosalia de Castro, "Negra Sombra", de Folhas Novas (1880)

[Este poema, "Negra Sombra" , converteuse nunha das máis emblemáticas cancións da música galega, porque o músico Xoán Montés Capón (Lugo 1840-1899) uniu estas letras cun alalá recollido na Cruz do Incio. Foi presentado por primeira vez no Gran Teatro da Habana no ano 1892.

Considérase un dos cantos máis fermosos e elementais de Galicia, e as súas letras fúndense co trazo melódico de modo que xa non se conciben separadamente.]

****************************************

Cando penso que te fuches,
Negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me deixarás ti nunca,
sombra que sempre me asombras.



************************************************
EN CASTELLANO:

Cuando pienso que te has ido,
negra sombra que me asombra,
al pie de mi cabezal
vuelves haciéndome mofa.

Cuando me imagino que te has ido
en el mismo sol te me muestras,
y eres la estrella que brilla
y eres el viento que sopla.

Si cantan eres tú quien canta,
si lloran eres tú que lloras,
y eres el murmullo del río
y eres la noche y eres la aurora.

En todo estás y tú eres todo.
Para mí y en mí misma moras.
Y no me abandonarás nunca
Sombra que siempre me asombras.

RINRI(s) & AMÉLIE(s)

Quan li pregunten com va suportar viure a Tòquio un any sencer immersa en l'infern del món laboral nipon (tortures que narra amb molta retranca a Estupor i Tremolors), l'Amélie Nothomb explica que va ser, en bona part, perquè durant aquell temps va viure també una bonica història amb un japonès.

A Ni d'Eva ni d'Adam, l'Amélie hi parla d'aquesta història. Rinri, es deia el noi toquiota. I això és el que pensa (i escriu) ella l'endemà d'haver passat la primera nit amb ell:

"Un cop sola, vaig sentir una gran alegria. Vaig recordar els esdeveniments amb una barreja d'hilaritat i estupefacció. El que em sorprenia més, en definitiva, no eren les excentricitats d'en Rinri, sinó l'excentricitat suprema: m'havia embolicat amb algú agradable i encantador. En cap moment m'havia ferit ni en acte ni de paraula. No sabia que existís, això."

VICENTE GALLEGO: PROFESIÓN DE FE

Quizá debiera hoy felicitarme,

dejarme ya de versos tristes,

recibir mi cordial enhorabuena

por tantos equilibrios, por estar

aquí, sencillamente,

sencillamente pero nada fácil

habitar esta tarde, haberla conquistado

a través de batallas,

caídas, días grises, desamores, olvidos,

pequeños triunfos, muertes

muy pequeñas también,

pero también muy grandes.

Haber llegado aquí, hasta esta luz

que anoto para luego,

para acordarme luego, cuando sea difícil

admitir la existencia de esta tarde

a la que llego solo, disponible,

sano, joven aún, y decidido incluso

a olvidar el cansancio, la experiencia,

convencido de nuevo de que sí,

de que a partir de hoy, quizá, aún, todo

lo que tanto he soñado, todavía,

pudiera sucederme.

DE OTIO FUSTERIANO (2): CÒMPLICE

Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou.

J. Fuster, Diccionari per a ociosos

BILHANA

Explica la llegenda que, quan a Europa vivíem el segle XI després de Jesús, un rei de l'Índia va contractar el famós poeta caxmir Bilhana perquè eduqués la seva filla. Però la princesa i el mestre, entre llibres i poemes, es van enamorar l'un de l'altre, primer calladament, i poc després de manera incendiosa, des que un dia uns versos d'amor els va encendre el desig d'abraçar-se, esgarrapar-se i mossegar-se fins a la gota de sang. En fi: una variació kamasutriana de la història d'Abelard i Eloïsa.


Com segueix la llegenda és cosa fàcil d'intuir. Ja sé sap que tota història d'amor indegut acaba esgarrada per la maldat envejosa d'algun gris malvolent, que van amb la brama al marit injuriat o al pare rabiós. El rei, en assabentar-se del que estava succeint al palau, va arrabassar el poeta del llit i dels braços de la filla i va sentenciar el traïdor a mort.

Explica la llegenda que Bilhana, mentre pujava cadascun dels cinquanta esglaons de l'escala que li portaven al cadafal, s'hi deturava uns segons i recitava un poema que celebrava l'amor sincer i alhora bullent de passió que sentia per la princesa. El rei, després de sentir el cinquantè poema, va rendir-se a l'evidència de la veracitat dels sentiments del poeta i va permutar-li la pena capital per la gràcia del matrimoni.

La llegenda no explica si Bilhana, després de ser casat amb la princesa, va tornar mai a escriure versos tan frapants i ignífics com aquells del camí del cadalf.

Conyes a banda, aquest matí, com que era dilluns i jo tinc certa tirada a perdre el temps de les meves vacances remenant records i llebreries, m'he trobat llegint els Cinquanta Poemes de l'Amor Furtiu de Bilhana, i m'ha vingut en gana copiar-ne aquí el primer d'ells:

Aún hoy recuerdo
la línea de su vello
que desemboca en su ombligo,
su cara de loto desplegado
y a ella luminosa
como una guirnalda
de doradas flores de Champaka.
La recuerdo
levantada de su sueño,
indolente tras la turbulencia del amor
como la sabiduría entregada al delirio.

KAMALA & SIDHARTA

"Muchas cosas le enseñó la boca encarnada de la cortesana. Mucho le enseñó su mano tierna y delicada. Siddhartha aún era un chiquillo en cuestiones de amor y tendía a precipitarse ciegamente en el placer como en un abismo sin fondo. Pero Kamala le enseñó que no se puede recibir placer sin devolverlo, y que cada gesto, cada caricia, cada contacto, cada mirada y cada parte del cuerpo, por pequeña que sea, tienen su propio misterio, cuyo desciframiento produce felicidad al que lo descubre. Le enseñó asimismo que, tras la celebración de un ritual amoroso, los amantes no debieran separarse sin antes haberse admirado mutuamente, sin sentirse al mismo tiempo vencedores y vencidos, de suerte que en ninguno de ambos surja una sensación de hastío o abandono, ni la desagradable impresión de haber abusado o haber sido víctima de un abuso. Horas maravillosas pasó Siddhartha con la hermosa y hábil cortesana, convirtiéndose a la vez en su discípulo, en su amante y en su amigo..."

Herman Hesse, Sidharta

M'HE COMPRAT UN IAIO (3/09/2009)

M’he comprat un iaio

i m’ha costat només vint-i-cinc euracos. Un iaio dels d’abans, d’aquells que expliquen històries, les seves històries, amb moltes paraules i gestos de savi experimentat. Com que a voltes sóc una mica snob, m’he comprat un iaio guiri - guiri centroeuropeu, això sí, que la cosa té com més pedigrí: va néixer a finals del segle XIX en un país que, quan va morir l’any 1942, ja feia temps que no existia.

El iaio que m’he comprat em parla cada nit des de la seva memòria d’una vida llarga i serpentina.

Abans d’ahir garlava sobre l’escola de quan ell anava a escola i els alumnes eren aplicats i treballadors i tot era eficiència i inoculació de coneixements, però hi havia massa fredor a les aules. “No recordo el nom de cap dels meus professors” – Em va explicar amb ulls de record agre, i jo vaig pensar “que diferent al que passa ara, que en tot cas ens queixem que els nostres alumnes no saben fer l’alfa amb un canuto, però si hi ha alguna cosa que sobra a les aules és contacte. Una escola molt menys (potser massa menys) sàvia i potser molt més (massa?) viva?”.

Anit el iaio xerrameca em deia no sé què de les modes de vestir del seu segle XIX i aquí se li’n va anar l’olla i m’engegà les seves reflexions sobre la condemna que suposava aleshores néixer dona i veure’s abocada, mentre durés la solteria, a una existència fada que només exigia semblar, dia i nit, per dins i sobretot per fora, una nina de porcellana i bla bla bla.

Què més dir? Que m’encanta el iaio que vaig anar a buscar fa dues setmanetes en una prestatgeria del Fnac i que finalment em vaig comprar en edició de butxaca. Ara, a les nits, abans de dormir, en comptes d’escoltar la tele o imaginar-me els caretos de les veus que parlen per la ràdio, em dedico a escoltar les seves batalletes: sé que avui toca desvariejar sobre el desvetllament de la seva sexualitat adolescent i així anirem fent fins arribar a Hitler, l’horror i les llambregades somortes d’esperança dels anys quaranta, poc abans que el iaio decidís suïcidar-se.

El iaio, que té molt per explicar.

I a mi, que afortunadament em sobra el temps.

DE OTIO FUSTERIANO (1): CONVICCIÓ

Havia quedat amb algú no molt puntual, i a sobre (cosa tampoc gens habitual en mi) jo “feia d’hora”. Així que vaig aprofitar per apropar-me al CCCB, fer un cop d’ull al tinglado que tenen muntat amb les Gandules, i, per acabar de farcir el temps que sobrava, em va donar per entrar a la Laie de la facultat d’Història i Filosofia.

Feia dies que buscava un llibre de l’Eric Fromm, una mena d’història de la felicitat. Vaig apropar-me al prestatge de Filosofia Contemporània i, al costat de l’Art d’Estimar del Fromm, hi trobo el Diccionari per a ociosos del Joan Fuster.

Primer em va sobtar: Joan Fuster entre les patums de la filosofia contemporània?! Filosofia, el Diccionari per a ociosos?!

I tant que sí.

Em va venir a la ment una entrada d’aquest diccionari sobre els principis o les conviccions personals. El recordava curtet curtet, d’a penes tres frases. Ara, a casa, que he rebuscat en el llibre, m’adono que no era un article tan breu: és que jo només recordava la part del text que més em va agradar i se’m va quedar impresa en la memòria com si allò fos tot.

El copio sencer:

CONVICCIÓ

Tota convicció – convicció seriosa – se us convertirà en prejudici per a conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel•lectual, si aspireu a conservar la “disponibilitat permanent” que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable.

La prudència, la virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.

DANTE: "Questo nodo credo ch' i' vidi"

No és descobrir res: Dante és un escriptor més que gran, immens. D’ell, potser per deformació professional, m’encanta la Vita Nova. Ara, quan un pensa en Dante, esclar, el que ve al cap és la seva Commedia.

(Fem un parèntesi? Ja te conya que, fet i fet, ell de primer no volgués immortalitzar-se en aquestes obres menors, escrites en llengua vulgar, sinó per ser una mena de Virgili del seu temps, autor d’un poema èpic sobre les proeses d’Escipió l’Africà, una epopeia en llatí un pèl infumable infumable)

Però torno a la Commedia. És un autèntic banquet! Com a tal, els italians sovint se la cruspeixen, triant-ne els platets més suculents, com ara els versos que canten la història d’amor, literatura i condemna de Paolo i Francesca.

Fins i tot l’histriònic R. Benigni, un dia que es va voler posar solemne, potser no prou empingüinat, va tenir a bé de fer-ne una recitació pública, per a goig d’un auditori, també convenientment endiumenjat, que es fongué en aplaudiments com només a la dolça Ausònia podria passar. Deixo aquí un video:

De tota manera, sens menystenir els passatges àlgids i més celebrats de l’obra, localitzats majoritàriament a l’Infern (la cruïlla vital de l’inici de l’obra, la història d’Ugolino menjant-se els propis fills, els mots encesos de Fracesca...), un dels meus preferits es troba al darrer cant del Paradís, quan Dante demana poder veure - podríem dir “cara a cara”? - la divinitat. I se li ho concedeix.

La cosa potser respon a una perversió literària (i no només literària) meva. Les representacions de Déu a la literatura mística: com descriure allò inefable? com mostrar allò que tot ho comprèn i alhora tot ho supera? El més usual, en tota la tradició literària místic, és recórrer a la paradoxa, l’antítesi, de vegades donant com a fruit (al meu parer) alguns dels versos més deliciosos de la literatura universal.

Dante, però, proposa un altre camí, una descripció més plàstica de la divinitat, fins i tot cinematogràfica.

La seva experiència mística culminant és una visió en zoom. L’home pot resseguir els fils de Déu i copsar-ne fragments, però això l’allunya de la seva totalitat. Aquesta només pot ser aprehensible si (com li va passar a l’arrogant Dante) Ell t’atorga la gràcia de controlar la càmera, obrir camp i veure el conjunt de tota la seva complexitat en un sol pla.

La idea no s’allunya massa del que explicaria Heràclit, Laozi, alguns il•luminats cristians o sufis... Però la manera de presentar-lo als ulls dels oïdors, això sí que és Dante i (si més no quan ell escriu i fins on un arriba a saber) pocs més a banda de Dante.

Oh abbondante grazia ond' io presunsi

     ficcar lo viso per la luce etterna,

     tanto che la veduta vi consunsi!

Nel suo profondo vidi che s'interna,

     legato con amore in un volume,

     ciò che per l'universo si squaderna:

sustanze e accidenti e lor costume
     quasi conflati insieme, per tal modo
     che ciò ch'i' dico è un semplice lume.
La forma universal di questo nodo
     credo ch'i' vidi, perché più di largo,
     dicendo questo, mi sento ch'i' godo.

                               (Paradiso, XXXIII)

“¡Oh abundante gracia, por la cual osé fijar la mirada en la luz eterna hasta que la vista agotó su posibilidad! En sus profundidades vi que se contiene, ligado por el amor en un todo, lo que por el universo va esparcido; sustancias y accidentes y sus cualidades unidos por tal modo, que lo que digo no es más que un débil reflejo. La forma universal de este nudo creo que la vi, porque diciendo eso me siento presa de la mayor satisfacción”.
És una visió de llum, cert!
Però alguna cosa més diu de la seva forma:

Resulta
Que Déu és com un nus celta?