VA-DE-BADADES, Vadevadeduúúúú

Surts de casa i veus passar l'autobús. Com és diumenge, et poses a córrer, perquè si el perds, t'hauràs d'esperar un quart d'hora a l'intempèrie. Finalment aconseguiexes pujar al bus, piques la targeta i just aleshores t'adones que, amb la carrera, t'has oblidat de les escombraries que portaves des de casa per llençar, i que ara t'emportes de passeig fins a Plaça Catalunya :-O

i una LLIÇÓ "SUREÑA"

Se’n diu propina lingüística i la cosa va així: esteu a València i decidiu deixar un euro de propina en tot establiment on parleu en català i/o valencià i no us contestin bé amb un so gutural afonològic, bé amb cara de “¡No’ntiendo! ¡Habla en cristiano, leche!" 

Mai de la vida havia estalviat tant en propines. 

(PS: de debò que tant costa entendre que "aigua" vol dir "agua"?)

LLIÇONS ÀTIQUES (3)

“Aquí los alemanes no son muy bien vistos. ¿Cómo se les ocurre sugerir que, para que Grecia liquide su deuda, venda una isla? ¡Por favor! El problema es que los griegos no pueden cobrar un impuesto por cada una de sus palabras que todo el mundo usa”.

Somrius i penses que sí,
que l’impost aquest no estaria malament.
Hummmm…


Val que ens tocaria pagar als grecs cada vegada que uséssim el mot “euro”;


d’altra banda, però,
quants calés podríem haver guanyat els catalans
per totes les vegades que els espanyols van utilitzar la nostra peceta?!?!

LLIÇONS ÀTIQUES (2)

 Vas voltant pel món i constates, una vegada i una altra, que ara mateix no hi ha nacionalitat tan útil ni respectada com la culé.

LLIÇONS ÀTIQUES (1)

Gens aconsellable fer "la peineta" a un conductor atenès, si no és que et fa moltíssima il·lusió morir al volant.

de Joans & Isidors (1): DISPUTAR

Del llatí sputare, "escopir". I és que sembla que, temps era temps, els fills de Ròmul solien iniciar les seves disputes projectant una loquaç escopinada sobre l'ull dret d'aquell a qui volien desafiar.

Entre alguns gladiatores bàrbars, una romanalla d'aquesta pràctica podria ser encara vigent.

khaos in grigio

- Vamos a ir recogiendo, aunque queden aún cinco segundos de clase.

- hehehehehe

- ¡"Cinco segundos", ha dicho!

- Vale. Todo el mundo me ha entendido. Quedan cinco minutos para que suene el timbre. Vamos recogiendo con calma, guardad los libros y subid las mesas en las sillas.

Y, ¿no fui yo quien una vez dijo en clase que el desorden externo refleja el caos interno?

Pues eso.

Mircea i Maitreyi

“Cuando tengo algo urgente que hacer, descubro siempre a mi alrededor libros que me gustaría volver a leer, papeles que tendría que revisar, revistas que tendría que leer de cabo a rabo. Cuando más urgente y necesario es el trabajo que tengo que empezar, más me empujan mis tentaciones a cosas sin ningún sentido […] En ese incidente se resume toda la esterilidad de mi vida; toda su humanidad.”

Leo en las páginas 108-109 de Diario Íntimo de la India de Mircea Eliade, un libro que me compré  aún en pesetas, que leí hará unos doce años y al que ayer volví mientras me esperan, en la mesa de mi despacho, un par de manuales sobre antropología de la religión que debería leer y unos cuantos centenares de exámenes que ya debería tener corregidos (como regalitos de Papa Noel estarán esperándolos mis alumnos, siempre tan ansiosos por recoger los frutos chungos de su desangelada  vagancia – y que conste que, al decir  mis alumnos,  me refiero apenas a su inmensa mayoría).

 

Servidor, sin embargo, y quizá por su desgracia sólo en esto, parece seguir los pasos del  joven Mircea, de modo que muy a menudo prefiere perder su tiempo con lo no urgente pero apetecible. 

Pero hay más aún. Ya se sabe que, para el hombre flaco de voluntad, el pozo de las tentaciones nunca tiene fondo: 

“Viene también D., vestido esta vez a la europea (el traje no le sienta nada bien, le da un aire de músico de pueblo), y me presenta a su hija; M.”

En nota, el editor aclara que M. es Maitreyi, una muchacha con quien el joven Mircea, durante sus años de estudio en Calcuta, compartió una apasionada historia de amor que luego plasmó, levemente literaturalizada, en su novela Maitreyi. La noche bengalí (1933).  La chica, cuarenta años más tarde y cuando ya era una “notable poetisa en lengua bengalí”, a su turno escribió una réplica al libro de Eliade, donde explica el romance desde su óptica y memoria: It does not die (1976).

Y aquí estoy yo, llenando mi cesta on-line de la librería La Central con sendos ejemplares de ambos libros, que espero recoger el lunes, cuando ya haya acabado de leer el Diario y los exámenes hayan aprendido a corregirse solitos.

En fin: ahora sólo me queda cavilar cómo explico a mis alumnos eso de lo imposible que me resulta el escapar a la dictadura de mi esterilísima humanidad.

¿Ónde 'ta Egipto?

Si algú s'ensumava que, arran de la revolta popular, Egipte podria fer un gir cap a l'islamisme, que sàpiga que la Fox News molt valentament se'ns ha avançat a tots: ho veuen tant i tant clar, que ja han decidit desplaçar aquell país al bell mig del cistell dels ous trencats sionisto-gihadís.

Sobre la nuesa perduda

   Durant els 60 i els 70, abans que els filòsofs hodierns encunyessin el terme hiperrealitat, Pasolini  ja explicava que la historia s’havia acabat, per donar pas a una altra era que ell anomenava la posthistòria (dopostoria, en deia).  

La fi de la història comportava la liquidació de la cultura popular, aquella que durant segles i segles havia fornit a les gents del poble (les “classes subalternes” raimonianes) d’un suport ideològic fonamental que, com un riu fet corrent dins del mar, sobrevivia a tota imposició de la cultura dels elevats. 

En la seva visió un tant idealitzada de les gents populars (la gent senzilla del camp friülès de la seva infantesa, però també els noiets de riallada franca i esdentegada dels suburbis romans), Pasolini entenia que aquesta cultura primordial es manifestava en coses tan bàsiques i alhora poderoses com el menjar (recordo la voracitat pícara dels protagonistes perdularis de Mamma Roma), el sexe i el gaudi del propi cos. Deia una cosa com que al pobre, quan ja tot li han pres, li queda el cos; la seva nuesa rude i sense recats és, per a ells, un darrer espai de llibertat. 

“¿Per què estic per la desesperada llibertat de representació de gestos i actes sexuals, fins  (...) a la representació, en detall i primer pla, del sexe? Tinc una explicació, que em convé i em sembla justa, i és aquesta. En un moment de profunda crisi cultural (els darrers anys seixanta), que ha fet (i fa) pensar sense embuts en el final de la cultura (...), em va semblar que l’única realitat preservada era la del cos. És a dir, pràcticament, la cultura em va semblar que es reduïa a una cultura del passat popular i humanístic; en la qual, precisament, la realitat física era protagonista, en la mesura que encara pertany del tot a l’home.”

“A finals dels anys seixanta – va escriure cap al 1973-, Itàlia ha passat a l’època del Consumisme i de la Subcultura, perdent així tota realitat, la qual ha sobreviscut gairebé només en els cossos i precisament en els cossos de les classes obreres.”

Però a aquell darrer reducte cultural, aquella arcàdia del sexe-natura i del cos exposat sense més, tampoc no li augurava ja un gran futur. Al mateix text parla dels temps que aleshores corrien i, anticipant a Braudillard i companyia, assevera que mai a la història “cap poder ha tingut tanta possibilitat i capacitat de crear models humans i imposar-los com aquest que no té rostre ni nom”. És així que, per a ell, “el darrer lloc on habitava la realitat, és a dir el cos, o sigui el cos popular”, també havia desaparegut; aquell immens poder homogeneïtzador, cosificador i imbecilitzador, brandint l’implacable adreçador de la cultura moderna, l’havia anorreat. 

“Si volgués continuar amb pel·lícules com El Decameró, no podria fer-les, perquè ja no trobaria a Itàlia –especialment entre els joves- la realitat física (l’estendard de la qual és el sexe amb la seva glòria) que és el contingut d’aquelles pel·lícules”.

Ja no queden cossos si no estan cosificats i, així, desnaturalitzats, pensava més o menys Pasolini. 

I amb el vague record d’aquestes reflexions pierpaolianes al cap es va sorprendre, un dia, un professor qualsevol que vigilava un examen de llatí, quan inesperadament va trobar, sobre la taula del seu escriptori, el tríptic de propaganda d’un tenderete de depilació situat just al costat de l’escola, baldadíssim ell davant de tanta i tan variada oferta de jardineria púbica.

[El text de P. P. Pasolini de què parlo es titula "Tetis", i està publicat en castellà a V. Boarini, Erotismo y destrucción, un llibret que recull les aportacions d'un congrés sobre la nuesa perduda que va tenir lloc a Bolonya l'any 1973]

2010 en paper

Vaig començar el 2010 amb la idea que volia recordar tots els llibres que llegiria durant aquell any. Així vaig iniciar una llista en la qual només s’escrivien títols i autors de llibres llegits sencers i fins al final (afortunadament, cada cop n'hi ha més que enceto i deixo penjats – la vida és massa curta per perdre el temps amb llibres que no t’atrapen, no?).

L’objectiu de la llista era (òbviament) força narcisista - d’un narcisme, però, amb un deix galaico-morrinyós:  vaig pensar que algun dia podria retornar a aquella llista i recordar els llibres que havia conegut durant els dies del 2010.

L’any, que va començar una mica prosaic, ha acabat amb un devessall de poesia i amb el descobriment d’allò que ara li diuen (m’encanta aquest anacolut - és tant fluid!!!) novel·la gràfica i que no és sinó una reedició en adult i enriquida dels còmic d’infància i adolescència.

Heus ací la llisteta:

NARRATIVA i BIOGRAFIES:

G.Orwell, 1984  S. Zweig, El món d’ahir  I. Welsh,  Porno  A. Huxley, Un món feliç  A. Gavalda, Ensemble, cèst tout  Ch. Roche, Zonas húmedas  T. Leary, Flashback. LSD  H. Kawakami, El cielo es azul, la tierra blanca   C. Cipolla, allegro ma non troppo   L. Etxebarria, Lo verdadero es un momento de lo falso M. Barbery, L’elegància de l’eriçò  P. Alibert, Arrels nòmades  H. Murakami, L’amant perillosa  J. Eugenides, Middlesex   M. Barbery, Rapsodia Gourmet A. Casas Ros, Enigma  Chimo, Lila dit ça R. Carver, De qué hablamos cuando de amor J. Saramago, Caim  (tot descobrint un portuguès, delicios!!!)  F. Sagan, Tóxica

ASSAIG ET CAETERA (alguns)

Cano & Espinoza, Historia y cultura del pueblo judío H. Bloom,  Jesús y Yahvé. Los nombres divinos           A. Piñero, Guía de lectura del Nuevo Testamento  A. Piñero, El año 1     D. Bramon, Introducción al islam    Paolucci &   Eid, Cien preguntas sobre el Islam. Entrevista a Samir Khalil Samir  E. Fromm, L’art d’estimar  J. Baudrillard, El crimen perfecto  W. Schuller, Cleopatra                 F. Diez de Velasco, Breve historia de las religiones  M. Eliade, Lo sagrado y lo profano  La fotografía del siglo XX (Taschen)      I. Jeffrey, Cómo leer la fotografía i quasi m'atreviria a dir VV.AA., La Bíblia (tot i que m'he deixat bons trossos!)

RARESES:

Feliu & Millet (trad.) El poema de Gilgamesh  J. Samartín (trad.) Epopeya de Glgameš, rey de Uruk  F. Lara Peinado (trad.), Enuma Elish. Poema babilónico de la creación

POESIA:

E. A. Poe, Poesía completa (Hiperion)  H. Nordbrandt, Nuestro amor es como Bizancio (Debolsillo)  L. Cohen, Libro del anhelo (Lumen)  L. Cohen,  Book of longing (Penguin)  P. P. Pasolini, La religión de mi tiempo (Icaria)  J. Brodsky, No vendrà el diluvio tras nosotros (Circulo de lectores)  C. Marzal, El corazón perplejo  W. Szymborska, El gran número. Fin y principio y otros poemas (Hiperion) R. Carver, Todos nosotros (Bartleby Editores)  C. Pavese, Poesías completas (Visor)  W. Whitman, Canto a mí mismo (Akal)  Y. Amijai, Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (Señor Hidalgo) Adonis, Árbol de oriente (Visor)  Y. Amijai, Gran tranquilidad: preguntas y respuestas (Cátedra)  I. Amikhai, clavats a la carn del món (Proa)  H. Hesse, Escrito en la arena (Visor)

CÒMICS i NOVEL·LA GRÀFICA:

N. Bertozzi, El salón  A. Zapico, Café Budapest  M. Satrapi, Persépolis  A. Bechdel, Fun Home  G. Maconi, El caso Pasolini. Crónica de un asesinato D. Buzzati, Poema en viñetas E. Gorey, La colla mata-degolla  VV.AA. Primeras veces  Catel & Bocquet, Kiki de Montparnasse  G. Crepax, Valentina 1 i 2   F. Peeters & P.  Levy, Castillos de arena   Jodorowsky & Moebius, El incal  David B., Los buscadores de tesoros 1  David B., El jardín armado  David B. Epiléptico   Ch. Burns, Agujero Negro        D. Horrocks, Hicksville   J. De Isusi, Los viajes de Juan sin Tierra 1: La pipa de Marcos  J. De Isusi, Los viajes de Juan sin Tierra 4: En la tierra de los Sin Tierra  P. Simmonds, Gemma Bovery  Y. Ttsumi, Mujeres  Boillet & Peeters, Tokio es mi jardín  F. Boillet, Ellas  VV.AA. Japón visto por 17 autores          Catel, Cuarteto  J. Brown, Any easy intimacy  B. Vivès, Amistad estrecha   J. Rodríguez, Paraíso. Punk rock bar  Aurélia Aurita, Fresa y chocolate 1 i 2  J. Sáez, El arte. Conversaciones imaginarias con mi madre  P. Simmonds, Tamara Drewe  A. Spiegelman, Maus    Mariel & A. Martí, Contactos     A. Altarriba, El arte de volar  P. Karasik & D. Mazzucchelli, P. Auster. Ciudad de cristal  D. Mazzucchelli Asterios Polyp

bye bye 2010 (a ritme shakirero)

pero mira "com' on babe"... (by montt)

SVRSVM CORDA and so on

La Conxa del Barri Xino (BCN)

Fa un any, el profe de religió xinesa ens parlava del Daodejin tot traient ferro i pes a l’embalum filosòfic que se li intueix i pressuposa.

 "Tampoc diu coses tan brillants, però no per això gens poc importants. És com quan tens un fill, i li dius 'una petita passa avui ajuda a fer un llarg camí'. Això pot ser una obvietat – cap gran filòsof signaria una frase com aquesta-, però és veritat, i cal dir-ho al teu fill”.

Aquest era un dels mèrits senzills que l’home havia descobert darrera una cosa tan pretesament sofisticada com el Daodejin taoista, i  més o menys així ens ho va explicar, quan feia comptades setmanes o mesos que se li havia mort el fill – jo (homo empanatus forever) no ho vaig saber fins a fi de curs.

I sembla que precisament per aquests viaranys és que va circulant la vida.

De vegades, no calen grans discursos, sinó que se’t recordin les obvietats fonamentals, com ara “som mortals per aprendre a valorar la vida: si compto el que em queda i miro on estic, aleshores ho veig clar i tiro tiro tiro”, o  "mira tota aquesta gent jove ballant i imagina-te’ls de nadons buscant pits, llet i escalforeta  de la mamà, o ja de vells removent les llengües a la recerca de les dents perdudes”, i tot seguit, després, a ballar una mica, en una pista mig buida, pel plaer de sentir-se vius i acompanyats, que no és poc!, que aquesta nit això hem decidit que és el que toca, “pac amunt, coi!”... i ara, mira!, només per jugar, tria tria tria un no-res, mira per aquí i per allà, que la tria, ja ho sabem, en part està més que feta... però ara és un joc i prou, val? tria -serch, man!-, balla i amunt ben amunt.... que aquest vespre tocava això... te'n recordes?

i la versió irreverent (que, per cert, com rejoveneix!)



C's

2006. Ciutadans es presenta per primera vegada a unes eleccions, amb el seu candidat nuet nuet.

2010. Al cartell de presentació de la candidatura de Ciutadans, l'apuesto candidato surt decentment trajat i convenientment descorbatat; ara són un estol d'anònims votants/acòlits del Partit els qui exhibexen els seus cossos nusos - símbol de puresa i desprotecció alhora?

Des d'aquí i ara mateix prometo que si a les properes eleccions els paios simpàtics aquests de Ciutadans aconsegueixen fer un cartell amb els caps de l'oposició i tots els expresidents de la Generalitat en pilotetes, per ma mare que jo els voto!!!!

un escorpí

Més o menys, explico la faula com em ve a la ment. L’escorpí es troba a la vora d’un riu, mirant-se les aigües (no consta si un tal Noè aleshores voltava per la zona) i pensant com redimonis podria creuar-lo. I vet aquí que apareix un bitxo, em sembla que un gripau, el qual tot feliç es disposa a passar a l’altra part del riu... o ves que no fos un aiguamoll? o potser una bassa?..., cosa d’altra banda gens rellevant per a la moral de la història. Tant se val! La cosa és que l’escorpí li demana al gripau (o a algun altre amfibi més o menys batràcic) que el porti sobre la seva esquena fins a l’altra banda del riu, aiguamoll o basseta. El gripau (deixem-ho així, per simplificar), que no tenia un pèl de tonto (i tampoc gaire de llest – era un gripau normal, perquè el relat  - com he dit - és una faula de les de tota la vida, i no cap text apocalíptic ni un elenc de tòpics adynata), li respon immediatament que nanai! Que si quieres arroz, catalina, bo i afegint que de cap manera el deixarà pujar-se a sobre seu, perquè és un escorpí i el picaria. L’escorpí, però,  li replica: “Gripau babau!, no veus que si et pico enmig del trajecte tu moriràs i jo m’ofegaré amb tu?” El gripau troba prou assenyat el que li diu l’escorpí i s’avé a fer-li de barqueta.  Ara bé: quan tots dos ja estan al bell mig del riu, llac, oceà, bassal o el que fos, el gripau de sobte sent una picada sobre la seva esquena lliscosa i verdota. El seu estupor és supí: “Però què has fet? No veus que ara morirem tots dos!”. A la qual cosa l’escorpí no pot sinó respondre-li: “Si, ja ho sé. Però, què volies que fes? Sóc un escorpí, i la meva natura és picar”.

Esop, el presumpte autor d’aquesta faula, devia de ser un determinista radical, un descregut de tot i, sobretot,  un tros de cabró!

Jo, ara i aquí,

des del meu més profund cabreig,

i amb un nus gorgià a l'estómac,

vull donar un vot de fe per l’escorpí.

I aviam...

LINIERS LO PROFETA

y
a media tarde
en las siestas
más de lo mismo...

Al final,
¿uno se tendrá que poner el disfraz de Freud,
gafitas de Jung,
y autoanalizarse?

ATENSSSSSSIóÓóÓNNNNN!!!!!!! (Lo signe dels temps, 1)

Quina gran pensada
que a la sortida de la facultat de Filologia
hi pengi, no un,
sinó dos rètols ben grans on posi:

"SORTIDA"

 no fos cas que algú,
veient dues portes de vidre
i el carrer a l'altra banda,
no acabés d'entendre que per allí se surt al carrer.

De fet, encara no comprenc com un idiota espacial reconegut i irrecuperable com servidor, s'ho feia abans per sortir tot sol per aquella porta.

Però és que les coses milloren, sí senyor: hi ha gent amabilíssima trencant-se cap i banyes, i esmerçant tota la seva bona voluntat i part dels nostres calés, per fer-nos la vida més fàcil.
Gent admirable
                        que algun dia
                                  modestament
potser tractaré d'emular:

si veieu mai als lavabos de Filologia, davant dels pixaderos, un rètol amb caligrafia desgavardota on posi "recorda: abans de pixar, treu-te-la!", ja sabreu a qui li heu de donar les gràcies quan no us pixeu a dins de dels pantalons.

DE PLASTIQUILLIBUS

... Però, per als grecs, per sobre dels déus hi ha una força, una potència superior, que és el Destí, al qual ni els mateixos immortals poden escapar. Doncs bé: el Destí prediu a Urà que, si té fills amb Gea, un d’ells el destronarà. Aleshores, què us imagineu que va fer Urà?

A: ¿Usar condón?

Esclar que sí! Olé y olé! Perquè després diguem que totes les xerrades sobre sexualitat i contracepció que se’ls fa als nanos a l’ESO, un any sí i el següent també, no serveixen per a re!

70 Million by Hold Your Horses!

Un recorregut simpàtic i enginyós per la història de l'art....