Vengo aquí a...

-       Professor (mig simulant una empipamenta de dimensions còsmiques, mostrant cap enfora una indignació supina, tot i que cap endins ja fa temps que aprofita l’avorrida rutina de les bronques per ocupar la seva ment a repassar la llista de la compra): ¡Qué se supone que estás haciendo?

  
      -  Alumne:  Nada.

-       Professor: y, ¿piensas hacer algo en lo que queda de clase?

L’alumne contesta des de la mudesa, amb un ganyota que voldria dir la veritat és que no ho sé, però tot sembla indicar que no, que continuaré sense fotre re de res.

 -   y, ¿qué te parecería si por un día, y sólo por variar, hicieras algo?. ¿Sabes? Trabajar un poquito. Por probar algo nuevo y diferente. Podría ser toda una experiencia para ti.

El  galifardeu es limita a fer un gest amb el cap, del tipus no sé: no m’acaba de convèncer això que em proposes. I si deixem les coses com estan? (és l’últim dia de classe; tampoc és moment per ennavegar-se en aventures rares).

.

 El professor varia la performance. Bandeja el cabreig i adopta un to com més pedagògic: amb un repuntet irònic, però clar i contundent: ¿Sabes qué ocurre, O.?, que el hecho de que tú estés aquí, calentando una silla sin más, a mí me cuesta dinero.

-       Els altres alumnes es queden una mica estorats per l'inusual argument. L’O no s’immuta gaire, cas que hagi entès el que diu el plasta a qui ara li ha donat per alliçonar-lo.

-       - Me cuesta dinero a mí, a los padres de todos tus compañeros, e incluso al tuyo. A ti te parecerá que todo esto es gratis, pero a mí no me acaba de gustar que entre todos estemos subvencionando tu vagancia un día tras otro.

-       Cap senyal per part de l’acusat. Algun dels companys fa una cara estranya: sembla que alguna cosa ha començat a remenar pel seu magí, una mica.

-        - Pues vamos a hacer una cosa. Hoy vas a trabajar un poquito. Ya verás. I escriu a la pissarra

- Venga. Coge una hoja en blanco y ponte a copiar esta frase. Nunca pensé que tuviera que hacer esto en secundaria, pero, en fin... tratamiento a la diversidad. Nos lo podemos tomar como una pequeña adaptación curricular. Fart. En el fons, molt fart.

 

 Prossegueix la classe.

 - Profe, ¿cuantas veces lo copio?

- ¿Unas cuantas? Tú ve copiando, que yo ya te diré.

Continua la classe.

 - Profe, que ya llevo trenta.

- Pues continúa, continúa.

Un quartet d’hora després.

- Profe, ¡que ya llevo cien!

- ¡Pues muy bien, O.! Pero sigue, que quedan cinco minutitos de clase. ¡Aprovéchalos hasta el final, venga!

I, quan la classe acaba, l’O, amb un punt d’orgull, porta els tres fulls que ha copiat. "Profe, ciento trenta y cinco veces", ho diu amb aires de proesa. Si és que el xaval, en el fons del fons, tampoc té gaire mala fe, només alguns molts mals hàbits a hores d'ara ja bastant inredreçables.

- Pues muy bien, O. A ver si otra vez, en lugar de perder el tiempo copiando una frase, te dedicas a hacer lo que te toca y así vamos trabajando de verdad y aprendiendo cosas, que es para eso que estás aquí.

- Pero ciento trenta y cinco está bien, ¿no?

El noi demana un petit premi, un just reconeixement.

- Sí, O. Está bien, está bien. Que pases unas buenas vacaciones.

- Gracias profe. Tú también.

I el profe es posa a recollir els seus trastos. Un curs més que s’acaba. Un altre primer d’ESO. Recorda l’últim examen del trimestre, en què va preguntar als alumnes, després d’haver-ho estudiat a classe amb calma i detall, els sons que fan els diversos animals. Va descobrir aquell dia que 

la gallina cocorea.  

Los pájaros, en su mayoría, piulan
(otros piolaban, y los más ingeniosos directamente cantaban)
Hubo incluso algún perro que bordaba

y un gato que maulaba  
mientras a alguna manada de toros le dio por mullir 
y todo un ejército de sapos roaban y roaban.  

"Sois conscientes de que lo que os he preguntado en el examen, sería lo que se debe enseñar a un chino en un primer curso de castellano para extranjeros. ¿Qué es exactamente lo que habláis en casa?” 

Però res. Un altre curs passat; no cal ser catastrofista: alguna cosa sempre hauran après. Ara, de cap al Departament, que queda una classe. Recull llibres i carpetes per marxar, i recull el full d’O, com ell mateix, encara palplantat al davant del profe, li ho recorda.

- La hoja, profe

 

El professor la pren i, mig d'esma i per inèrcia, li fa un cop d'ull

 

I això repetit cent trenta-cinc vegades, totes convenientment numeradetes. Mirada l'O., mirada al full de nou... Santa paciència. Som-hi: a seguir picant pedra. 

Però sempre 

curull d'il·lusió, esclar!

 

DE COLORIBVS

 Alumne indignadíssim, a punt de sortir per la porta:

    - Profe. Me expulsas porque soy negro!
   
     (.....)
 
  - ¿Sabes? Si fueras verde
     te expulsaría igual.

khaos in grigio

- Vamos a ir recogiendo, aunque queden aún cinco segundos de clase.

- hehehehehe

- ¡"Cinco segundos", ha dicho!

- Vale. Todo el mundo me ha entendido. Quedan cinco minutos para que suene el timbre. Vamos recogiendo con calma, guardad los libros y subid las mesas en las sillas.

Y, ¿no fui yo quien una vez dijo en clase que el desorden externo refleja el caos interno?

Pues eso.

CVM DVOBVS OVIS

i bla bla bla bla bla, perquè aquí teniu els teniu tots, al voltat del llit d'Afrodita i Ares. El de l'aliga és Zeus; al seu costat, amb la diademà; pel trident es reconeix....

¿Cómo se llamaba el pavo ese del casco con alas?

No és cap “pavo”, és un déu, i es diu Hermes.

Ah!!!!!!! Pues eso!

i bla bla bla bla bla bla bla bla bla, i el déu que porta com una aura daurada damunt del cap? és una divinitat solar. L'acabem de veure no fer res, portant-li a Hefest la notícia del seu adulture. De qui es tracta? fixeu-vos que...

Profeeeee, ¿cuándo vamos a ver una película?

Más o menos
Cuando me salga (d)e los huevos...
día arriba día abajo.

i bla bla bla bla bla…..I és que, al capdavall, qui no es fa entendre pels alumnes, és perquè no vol. Vejam, que tots som gent culta, amb un bon ventall de registres lingüístics per expresssar-nos,
encara que eventualment sigui en detriment de l’"adequació" i el llenguatge políticament correcte, oi?

Si ja ho va dir l'ínclit Ortega y Gasset: “la claridad es la cortesía del sabio”. Pues marchando dos huevos asín de grandes de sabiduría pa’l personal….

Ea!!!

i demà, Sant Tornem-hi

PEQUEÑA ANTOLOGÍA DE DISPARATES DISCENTES (1): ¡camada! ¡La respuesta era "CAMADA"!

Examen de lengua castellana. Ejercicio de léxico: el profe da una la definición y el alumno dice a qué palabra (de una lista de previamente presentada, estudiada y repasada) corresponde.

a) Conjunto de las crías de ciertos animales nacidas en el mismo parto....
   Respuesta del alumno: MAMADA

Veamos. Podría ser, si los animales fueran los bichitos de la imágen infra.

Sigo corrigiendo, ¡que esto es muy muy divertido!

PS: que yo mucho reírme, pero el error es más que comprensible. El chiquillo, alma cándida que este año empieza a cursar primero de ESO, hasta que yo no la escribí en la pizarra, en su vida habría oído la palabra "camada". En cambio, "mamada"... de algo le debía de sonar.

blablabla



metàfora visual del deliciós Wonderland of  Catalonian Education

Quins avantatges creus que aporta al centre l’elaboració del projecte de convivència?

A hores d’ara ningú dubta que l’escola ha de ser no només un espai de trobada de persones, sinó també un lloc i un mitjà perquè les persones que allí s’hi troben (educadors, alumnat, etc.) aprenguin a conviure en un clima tolerant i tan positiu i enriquidor per a tots com sigui possible. A l’escola també (i, de vegades, sobretot) el que cal ensenyar i aprendre és a conviure.

Això dóna sentit a l’elaboració i al seguiment d’un projecte de convivència (PdC) que, partint d’una acurada anàlisi del context convivencial i d’interrelacions de la comunitat educativa, respongui a les necessitats d’entesa de totes les parts que interactuen dins el centre i que, talment, tinguin una projecció més enllà del que es pròpiament la vida al centre, bo i consolidant en l’alumnat unes fermes bases per regir la seves pautes de conducte en altres àmbits (família, amics, barri, etc.) sempre en atenció als valors de la tolerància i la bona convivència.


DIOS.
VAYA PANTOMIMA por la que nos obligan a pasar!
PERÒ, Ja ESTÀ....
FET, ENVIAT, CURSET ACABAT i "PRUEBA SUPERADA"
I FINS A LA PROPERA!

I ÉS QUE AHIR, QUAN VAIG SENTIR AL FUTUR PRESIDENT DE LA REGIÓ DIR QUE ELS MESTRES I METGES CATALANS AL QUE S'HAN DE DEDICAR ÉS ESSENCIALMENT ALS SEUS ALUMNES I PACIENTS, I NO PERDRE HORES I HORES PRODUINT PAPERASSA BUROCRÀTICA ABSURDA I INÚTIL... MIRA... PER PRIMERA VEGADA, DES DEL 1993 VAIG ESTAR D'ACORD AMB UN CONVERGENT. VEJAM QUAN DURA EL MIRATGE!

DE XADORIVS

 Recuerdo irreal de algo que nunca pasó en una tutoría de un insti inexistente. Semana anterior al Carnaval, pongamos de 2010 (por decir un año que no fue, vamos!)

 -  A ver. Hablemos ahora del Carnaval.
  - ………………….
  - Podríamos disfrazarnos toda la clase de lo mismo.
  - ¡Futbolistas!
  - ¡Pijos y tiraos!
  - Y ¿quién de nosotros se viste de pijo?
  - ………
  - ¿!¿!¿!Piratas del Caribe?!?!?!
  - ……….
  - Humm!!! De Piratas no, porque tendríamos que ponernos un pañuelo en la
    cabeza, y la Aisha ya lo lleva cada día. Para ella no tiene ninguna gracia ese
    disfraz.
    
Aisha es la niña musulmana que, ciertamente, cada día calza un chador en su cabeza.

Y su compañero no pretende tomarle el pelo: acababa de bajar de su riquísimo mundo interior y sólo dice algo que a él, y solamente a él, le parece absolutamente razonable.
   
Sus compañeros, con un raro silencio, dan a entender que ese comentario, ellos, no lo consideran tan  tan normal.

Y en cuanto a su compañero autor del comentario, -en su silencio se lee-, muy muy normal… pues tampoco
 lo ven!

Yo, sencillamente, me parto

     De verdad:
     cuando los conoces
     son
           todos
     un auténtico encanto!!!

    (Hasta te entran ganas de disfrazarte también de pirata musulmán)

DE MANDVCIS DIVINIS DELITIOSISQVE

...i el destí, de nou, prediu que el déu dels déus (en aquest cas Zeus) serà destronat per un descendent seu. En aquest cas, el vaticini és el següent: si Metis i Zeus tenen una filla i aquesta després té un fill, aquest nét, quan es faci gran, acabarà destronat Zeus.

Doncs bé: com Zeus ja tenia uns mals precedents familiars, no fa com l'avi - no deixar que la muller parís-, ni com el pare -que s'anava menjant els fills a mesura que la dona els hi paria. Zeus s'empesca una altra solució: directament es menja la dona embarassada.

ALUMNA 1: ¿es menja Metis?

Sí. Sencereta.

ALUMNA 1: Però, ¿no se l'estimava?

Sí... potser... no ho sé. Podria ser que se la mengés amb amor.... per què, a tu [¿mai no se t'han m.... amb am..?]...

però, per un cop, m'he sabut callar a temps, enviant l'última frase al llimb dels pensaments que no s'han d'adreçar mai en una classe a una alumna jovenzella.

¿LO CUÁLO?

I  és que, al final, un ja no sap què ensenya a classe....
i, molt menys, què hauria d’intentar ensenyar.

Parafrassejant al petit filòsof  David, un no pot sinó preguntar-se "Is this real life? Pos sí que ho és!

Amb tot, literaturalitzem una mica el fet, per treure ferro a l'assumpte.

Cas ABSOLUTAMENT fictici, doncs, del que podria passar en una classe de Llengua castellana, 2n ESO, en un institut qualsevol de la perifèria barcelonina, quan es treballen, posem per cas, els gentilicis:

PROFE: ¿Panamá?

ALUMNE 1: Panamero.

PROFE: No. Panameño. [...] Panamá es un estado de América.

ALUMNA 2: ¡América? ¿Eso es donde los negros?

PROFE (després de meditar mig segon): ¿Qué quieres decir con “donde los negros”?

ALUMNA 2: Sí. Los negros….

PROFE (que s’acaba d’adonar que l’alumna 2, en la seva escolarització, no ha desenvolupat una competència tan ferma en geografia com en el tema dels colors): Veamos… (fa un dibuix absolutament esquemàtic i rústec del continent americà): "Esto sería América. América del Norte y América del Sur. En medio, Centroamérica, y Panamá está justo aquí. De hecho, Panamá es conocido porque se construyó un canal (hummm: abaixem nivell!!!) un….. “agujero”… aquí, en la tierra, para que los barcos puedan pasar de este océano al otro sin tener que rodear todo el continente. Se le llama el Canal de Panamá.

PROFE (¡Listos los yanquis! – pensa i calla, per no liar-la més!).

ALUMNA 2 (atribolada, encara): pero… y los negros…. ¿De dónde son?

PROFE: (bufffff) ¿De dónde son o dónde están?

ALUMNA 2: Sí... Eso... ¿Dónde?

PROFE (re-bufff, mentre dibuixa, tan malament com sap, dues taques que representarien Europa i Amèrica): Originariamente los negro eran de aquí (assenyala l’Àfrica) y los europeos, que dominaban América, los trajeron desde aquí (África) hasta aquí (Amèrica) para que trabajasen como esclavos.

ALUMNA 2 (que paga amb la cara, com dient: “Vale, pero… ¿los negros?")

PROFE (Pensa. On haurà vist negres l’alumne aquest, fora de pel carrer -ço és: el seu barri- i al pati de l'escola? A veure: a la tele? Potser en resums de partits de l'NBA?): A ver, los negros llegaron a América desde África y viven por casi toda América…. Claro… no hay que confundir América, que es un continente (i el marca amb un gran cercle de guix) con Los Estados Unidos de América, que a veces también se le llama solamente “América” (en ratlla el territori amb guix).

ALUMNA 2: Ahhhhhhhhh.
El profe no les té totes sobre si l'explicació ha quedat clara, però, un cop més, s’ha fet el que s’ha pogut. Fi del parèntesi geo-històrico-etnogràfic. Retornem als gentilicis…

ALUMNE 4 (tota la classe és conscient que el xaval és una mica llunàtic, i potser no van del tot foraviats - per què enganyar-nos?!  Però el caparró del noi, al capdavall, tampoc funciona de manera gaire diferent que els de la resta del grup: li ha passat una idea pel cap – això sovint els succeeix: es tracta d’una mena de reacció fisiològica imprevista i d’origen desconegut per la ciència neurològica actual, normalment provocada per una associació verbal escarransida: sentir “negre” i recordar que algun cop va navegar pel seu cervellet alguna cosa en relació als negres. És tal qual: Els revé una idea com a qui li revé el gust del pebrot de la pizza menjada fa dues hores, i aleshores alguna força desconeguda els emmena a expressar-la immediatament. Val a dir que el temps de vida de l’idea sol ser un xic inferior al que es triga a verbalitzar-la): Pues yo oí que los negros son más negros porque están más horas al sol.

LA RESTA DELS ALUMNES: jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajaja (entengui’s: el burro ja ha tornat a dir una altra burrada!)

I el professor, en un atac de professionalitat, medita que alguna cosa molt bàsica es podria explicar sobre la melanina i el concepte darwinià de l’adaptació de les espècies al medi.

Després medita si no seria més pràctic posar-se a explicar acudits, fer que tots s’abracessin per reforçar la seva afectivitat mancada, repartir-los caramels, tal volta algun cacauet...

Mira l’hora al mòbil.
És tard i el timbre vol sonar.
Deixem-ho estar per avui.

 Demà, però, alguna cosa s’haurà de dir sobre el perquè d'els negres són més negres per estar més hores al sol", en rescat de l’alumne 4, i de la resta d’alumnes, car en el fons (pensa el professor amb un punt més de tristesa que no de resignació), ben mirat, ells tampoc en tenen la culpa de res.

i sona el timbre
com una treva
i marxa a casa
somniant amb el proper curs,
quan aquesta meravellosa lliçó,
si l’ha de repetir,
per fi la podrà fer sobre una pissarra digital
-  i això sí que ja serà tota una altra cosa!

DE VACCIS NON LACTOSIS

... Veieu al quadre els personatges de la història. A dalt a l’esquerra, Hera, que arriba amb el seu carro tirat per paons i mira estranyada l’escena, com demanant-se: “Què dimonis fa el meu marit amb una vaca?!”. Teniu a Io ja convertida en vaca, Eros mig dissimulant, participant de la conxorxa, i al costat d'Io, Zeus...
Alumne: i com sabem que és Zeus, si no hi ha cap àliga al seu costat?

Perquè es pressuposa que, qui veu el quadre, coneix el mite. L’home que abraça la vaca ha de ser Zeus.

Alumne: per què?

Per què? Coneixes molta gent que abraci vaques? N’has abraçat mai alguna?

Alumne: Claro. A mi hermana.

DE CAQVITABVS DIVINIS

... aleshores Zeus, convertit en coper dels déus, llança a la beguda de Cronos un vomitiu. Per què?

ALUMNE 1: perquè vomiti els seus gemans?

Exacte!!!

ALUMNE 2 a ALUMNE 3: pspspspspspspspsss....

L’ALUMNE 3 somriu

I jo a l’ALUMNE 2: què passa?

ALUMNE 2: no, na’

ALUMNE 3: No, si tienes razón!  No los había cagao antes?

¿Cagado? ¡Qué dices! ¡Pero si los dioses no cagan! Vamos a ver:  ellos beben néctar y comen ambrosía, que en sí no son alimentos, son sustancias deliciosas que ingieren por puro placer, no para alimentarse. Los hombres, en cambio, necesitan el vino y la carne, alimentos de verdad, para obtener de ellos su vigor. Los dioses el vigor vital lo traen de serie e inagotable. Piénsalo bien: ¿Qué es lo que los hombres defecan? Los restos de los alimentos una vez  les han extraído aquello que necesita su organismo para poder funcionar. Los dioses no necesitan este tipo de alimentos, comen cosas sutiles que no dejan nada para defecar.

ALUMNES ¿!?!?!?!?!?!??!?!

ALUMNE  3: eso es verdad?

Pues… no lo sé: me lo acabo de inventar.

[Silenci raro]

Aunque podría ser un buen tema para un Treball de recerca.

ALUMNE 3: ¿sííí´? ¿podría?

Por supuesto que no.

O sí?...

DE PLASTIQUILLIBUS

... Però, per als grecs, per sobre dels déus hi ha una força, una potència superior, que és el Destí, al qual ni els mateixos immortals poden escapar. Doncs bé: el Destí prediu a Urà que, si té fills amb Gea, un d’ells el destronarà. Aleshores, què us imagineu que va fer Urà?

A: ¿Usar condón?

Esclar que sí! Olé y olé! Perquè després diguem que totes les xerrades sobre sexualitat i contracepció que se’ls fa als nanos a l’ESO, un any sí i el següent també, no serveixen per a re!

DE GANCHIBUS INFERNALIS

... i finalment el Tàrtar, que seria, més o menys, l’equivalent de l’Infern cristià. És el lloc de càstig…

AlumXY(1): ...Tàrtar ve de tortura.....

... Més aviat no, però sí que allí eren castigats els que cometien alguna falta greu contra els déus. Com us deia, una mena d’ infern....

AlumXX (1): L’infern! El meu pare diu que..... Mi padre dice que, si eres (amb veu baixeta i controlada) puta...

¿Si eres qué?

AlumXX (1): puta

Ah, val!

AlumXX (1): que si eres puta, en el infierno, te cuelgan con un gancho del chirri.

(Oh my God!) Sí. En fi. Moltes cultures pressuposen que a l’infern la persona rep un càstig que té a veure amb la falta comesa. Per exemple, un golafre pot ser condemnat a estar envoltat de fruits que, quan intenta agafar-los amb la mà, se li escapen tot sols...

AlumXX (1): y también dice mi padre que, si eres malo, en el infierno te meten en aceite hirviendo.

AlumXY (1): ¡ya ves con tu padre! ¡Vaya historias cuenta!

AlumXX (1): ¡ya ves! Qué daño que te cuelguen con un gancho del chirri...

Y que te escalden con aceite también, ¿no?

AlumXX (1): ¡¡¡¡¡puffff!!!!

Pues nada: ¡todos a ser buenos!

Canvi de diapositiva. Acabo amb Hades i l’Inframon dels grecs.

D’acord. La propera divinitat: la deessa Atena. Té un naixement curiós. El destí prediu a Zeus que, si té una filla amb Metis i aquesta filla té després un fill mascle, el net el destronarà. Així que Zeus, vista l’experiència del seu avi i del seu pare, ni força l’esposa a no parir ni es menja el fills, sinó que decideix... cruspir-se la seva muller quan està embarassada....

AlumXY (2): ... ¡cómo se les va la bola!...

... Ara bé. Passats nous mesos, Zeus pateix un mal de cap terrible, de fet té dolors de part al cap. Aleshores demana a Hefest que li obri el cap d’un cop de destral. Li ho fa i, del cap de Zeus, neix la deessa Atena. Tot i que una mica rústega, és la primera cesària coneguda de la història de la mitologia.

Poso la diapo.

Aquí veieu Hefest...

AlumXY(3): ¡parece una tía!

Pues para ser una tía, tiene demasiada barba. En fin... aquí teniu Hefest amb la destral. Aquí Zeus amb el llamp a la mà i assegut al....

AlumXY (1):... al tron...

(Bé. El nano recorda el que vaig explicar sobre la diferència entre tro i tron. Un punt per mi) Sí: al tron. I aquesta que li surt del cap és Atena...

AlumXX(2): lleva casco.

... que certament neix amb casc, llança, armadura i.... (pausa dramàtica d’aquestes que fan els profes i els iaios quan expliquen contes)... amb el ferm propòsit de restar verge per tota la vida.

AlumXX(3): com s’escriu “verge”?

Així: amb V baixa.

AlumXY (4): Entonces, profe, como es virgen, no tendrá un hijo y no se cumplirá lo del Destino.

Ajá!

AlumXY(1): Virgen... Bueno: por lo menos, a ésta no la colgarán del chirri.

........................................................................

¿Qui pot dir que aquesta feina no és divertida?

Això sí: definitivament, treballo als móns de Pasolini

SOBRE INEFABLES

 Un dimarts qualsevol de novembre, a la classe de Religons de la Xina. Explica el profe:

… i el primer capítol del Daodejing… bé: millor copio els dos primers versos a la pissarra, en xinès. I el Bon Mestre es posa a dibuixar dotze ideogrames, de dat a baix i de dreta a esquerra, sis aquí sin a l’altra filera, pesant en les paraules i així completant els traços. L’escriptura xinesa, potser per incomprensible, traspua alguna cosa de màgica i molt i molt sàvia.

Com veieu els dos versos tenen una clara estructura paral•lelística: el segon, el quart i el cinquè idiograma són iguals.. D’alta banda, el primer i el tercer ideograma de cada vers són la mateixa “paraula”.

Observo. Cert. El que fa un segon només eren traços reunits en dibuixos, comença a besllumar-se com un sistema organitzat.

El primer ideograma és “tao”. La traducció de “tao”? Ja n’hem parlat. “Camí” és el sentit primari. D’aquí, “manera de fer o de ser”, “llei o norma”, també fins i tot “disciplina” o “doctrina”, i per als taoistes“Principi bàsic”. Cal recordar que per alguns taoistes el Tao fins i tot arriba a ser quasi “divinitzat”.

El següent ideograma és “poder”. El verb, perquè l’ordre dels elements de l’oració xinesa és Subjecte – Verb- Complements del Predicat. Per tant “el tao pot”, “el Camí pot...”

L’ideograma següent és de nou “tao”. Que aquí hauria de fer de verb, el complement de “poder”. En xinès, les paraules no tenen una categoria gramatical fixa: una mateixa paraula pot ser substantiu, verb, adjectiu...

Tindríem, doncs, de moment: “el Camí pot caminar”... si Tao com a verb vol dir “caminar”. Perquè també pot significar “dirigir”, i fins i tot “dir” (dirigir un pensament i projectar-lo per mijà de la veu). En xinès modern, encara s’usa “tao” amb el sentit de “dir”... en textos literaris; no en la parla col•loquial.

El quart ideograma, “fei”, és el verb “no-ésser”. El xinès té verbs negatius: “no-ésser”, “no-fer”, etc...

El cinqué vol dir “etern”. Vejam: no vol dir “etern”, perquè eterna és una cosa sense principi ni fi, i “chang” indica la qualitat de durar molt de temps, sense coincidir en el sentit recte de l’adjectiu “etern”, tal com s’entén a Occident quan s’aplica al déu cristià. Seria “etern” com quan diem, “la classe avui se m’ha fet eterna”. Millor traduir-lo com constant, permanent...

I l’últim ideograma torna a ser “tao”.

Si us fixeu, en el segon vers, només canvia l’ideograma de “tao” per l’ideograma de “ming”, que vol dir “nom”. Davant del verb "poder" serà substantiu i significarà “nom”; quan torna a aparèixer després del verb "poder", serà llavors el verb que complementa a poder, per tant, “anomenar”, “tenir nom” potser..

Per tant:

“el tao pot tao, no és tao constant”

A partir d’aquí, cal recordar que el xinès literari és una llengua que tendeix a les elipsis, a ometre elements de l’oració que es poden sobreentendre, tot i que de vegades no resulti cosa tan fàcil:

“el tao que pot tao... que pot “taoitzar”... perquè no, com se sol traduir, “que es pot dir”? aquest tao o Camí no és un camí constant;

i el nom que es pot anomenar, no és un nom constant”.

I s’inicia un brevíssim debat a classe quan algú pregunta exactament això què vol dir, i el profe explicar que vol dir exactament el que diu.

Ara miro la traducció del Daodejing que viu a casa i que sempre he llegit cercant aquella manera de dir tan pròpia de la literatura mística (San Juan de la Cruz, Ibn al Farib...), en què la contraposició de conceptes contraris o d’asseveracions antitètiques sembla que vulgui produir-te tal curtcircuit al cervell que, després de la foscor, havent ja renunciat a cercar la racionalitat a la cosa, t’irrompi en la consciència una idea inefable, més intuïda que compresa.

Però resulta que aquesta tampoc ha de ser l’única lectura possible dels dos primers versos del Daodejing. El profe s’aventura: no sembla que parli de dos taos? D’un d’etern, que és l’inefable, i d’un que si pot ser dit i aquest no és el “Constant”? I tao, no vol dir també “doctrina"? No pot ser que el Tao Vertader siguin les doctrines “taoistes”, mentre que l’altre tao, el que es pot dir, i tan sovint es deia, fes referència a la competència, a les doctrines confucianes amb què el primitiu taoisme, sobretot al Daodejing, polemitza i rivalitza?

I llavors sí

Plooofff:

El meu caparró va fer

plooofff

tot mirant aquells dibuixots, feia uns segons inintel•ligibles, i ara comprensibles d’una manera remota i emboirada, més o menys com vaig entenent la noció del “tao” a mesura que em faig gran i una mica més xino.

Però el millor de tot això és que només feia set hores, aquell mateix matí, jo m’escarrassava mirant d’explicar als meus alumnets de segon d’ESO com podien trobar el verb en una oració tan complexa com ara “mi abuelo va por el camino”.

I alguns... que no ho van acabar d’entendre.

Sent benèvol, diré que la morfosintaxi del castellà, per a la majoria d’ells, és xinès!!!!

PLOOFFFFFF

TEACHERS JUST WAN TO HAVE FUN (2)

Per qui digui que aquesta feina no deteriora!


Imatge: un divendres qualsevol a les 7.45 del matí, en alguna sala de professors d'algun col•legi.

DE UN "GÉNESIS" APÓCRIFO

El Señor le dijo a la mujer: "Tantas haré tus fatigas cuantos sean tus embarazos: con dolor parirás los hijos. Hacia tu marido irá tu apetencia, y él te dominará”.

Al hombre le dijo: "Por haber escuchado la voz de tu mujer y comido del árbol del que yo te había prohibido comer, maldito sea el suelo por tu causa: con fatiga sacarás de él el alimento todos los días de tu vida. Espinas y abrojos te producirá, y comerás la hierba del campo. Con el sudor de tu rostro comerás el pan, hasta que vuelvas al suelo, pues de él fuiste tomado. Porque eres polvo y al polvo tornarás."

El hombre miró a la mujer

La mujer miró al hombre

Y ambos miraron al Señor:

- “y !!!!”

- “y …?”

 “y eso es todo?!”

La mujer regaló una leve sonrisa al hombre: “Cierto es que duro me será parir”

y el hombre le guiñó un ojo a la mujer: “Y a mí me lacera el alma consumir mis días entre trabajo y fatigas.... pero... la Manzana...hummmmm..... ese mordisquito, Eva, valió la pena, sí Señor!”.

- Yeaaahhhhhhh!!!

Y el Señor, que ya disponía a las puertas del Edén una legión de querubines y la llama de espada vibrante para guardar el camino del árbol de la vida, tornó su rostro airado hacía el hombre y la mujer, y con voz altitronante les dijo:

- "Bien. Os parece poco castigo. ¡Pues más habrá! Además de trabajar y parir y sudar la gota gorda y no acabar de llevar nunca a fin de mes, algunos de vosotros seréis profesores y tendréis que hacer programaciones y unidades didácticas (primer, segundo y tercer nivel de concreción) y registros de clase y desviaciones sobre la programación prevista y mira que se me está ocurriendo algo sobre ordenadores en las aulas que no sé yo.”

Y fue.

PS: todo será aprovechar esta noche que apunta insomnio para ir rematando el dossier de Griego, 1º de Bachillerato. Que por si la pena no fuera poca, hay a quienes nos va el flagelo extra autoinfligido.

TEACHERS JUST WANT TO HAVE FUN (1)

Una sala de professors.
Ordinador malaltó.
Al paper, escrit: "No funciona. Té tot tipus de virus menys el de la grip A ".
Al costat, torre de PC construïda amb capsa de fulls de fotocòpia.

I algun/a company/a despistat/da, que encara va comprovar si estava ben connectada la impressora a l'ordinador de cartró!!!

PERFUVDET OMNIA STVLTISSIMA TENEBRA

PREGUNTA:
Què és la Pedra Rosseta? Per a què va servir?

RESPOSTA:
És una pedra on estàn escrits en grec i egipci, símbols, que una persona, Luis Fonsi (crec que es diu així), va traduir. A partir de la pedra, es va poder dexifrar, altres codis trobats.


* * * * * * * * * *
Senyores i senyors,

Tinc el plaer de presentar-vos
Meusieur Luis Fonsi!!!!!!!!!!!!!!!

Jean- François Champollion (1790-1832)

Ai, no, perdó!!!
Ara sí:
Heus ací
el retratu de l'autèntic i genuí desxifrador dels jeroglífics egipcis...

RAE, butaca V

Un dia laborable de setembre del curs passat.

Malalt. Fart de llit i només llit, obro la tele i retornen a mi uns dibuixos animats de quan tenia com a molt cinc o sis anys. "Vicky el vikingo". L'oci i la curiositat m'enganxen. Miro i escolto:





- Esto ya toma otro cariz.


- Pero mover un barco así no es ninguna bagatela.


- Vicky, el cómo, el cuándo y el porqué carecen de importancia para nosotros.

Ups! pero si és un viatge a una altra galàxia lingüística, molt i molt llunyana!

Algú s'imagina els teletubbies, Arale o en Xin Txan fent servir paraules com ara "cariz" o "bagatela"?

i la gran qüestió: ja compreníem nosaltres, nens renens, com parlaven aquells víkings presumptament garruloides? Ningú no va entendre i denunciar que aquelles expressions no eren les adequades per a un públic infantil?

En fi: vam sobreviure. I, ves per on, potser fins i tot ens va anar bé.

Infants del país, vinga, tots a veure "Vicky el Vikingo", que potser alguna cosa queda!
(i parlo del dibuixos animats de la TV. La pel·li, no l'he vista, però molt em temo que que els doblatge deu tenir un altre aire)

AVUI HE INVENTAT UNA DINÀMICA DE GRUP: "el primer que respiri....!!!!"

Fas una carrera i durant cinc anys t’expliquen qüestions tan interessants per a la teva vocació filològica com ara la tipologia de l’ablatiu de circumstàncies concomitants, les petges del patró antropològic del “pharmakós” en la figura d’Èdip i d’altres subtileses de l’especialitat que t’omplen l’ànima de joia i el cap d’alguns sabers.

Després et fas gran i resulta que t’has de guanyar la vida. Et toca fer-ho dins una escola, entre adolescents i preadolescents, i la feina no et disgusta, però el cert és que no estàs gaire preparat.

Ningú mai m’ha ensenyat com tractar aquestes cries humanes en ple i bulliciós procés de formació del que serà el seu caràcter i personalitat adulta, o de la seva manca. (D’altra banda, m’alegro que mai, durant la carrera, ningú procurés ensenyar-me tals coses. Preferia aleshores, i prefereixo ara ja a “toro pasado”, haver perdut el temps amb més Píndar, batalla de Salamina i Claude Levi-Strauss que no pas empassant-me les inútils obvietats que sovint t’acaben explicant quan algú intenta ensenyar-te com s’ha d’ensenyar. De la teoria que s’ensenya a la pràctica amb què un es troba, hi ha un autèntic oceà, i per creuar-lo, tal com van avui els cursets de natació ad hoc, no se m’acut millor sistema que llançar-se a l’aigua: qui no s’ofega, és que ha après a nedar. Sona xungo, però la cosa ben sovint va així).


9.30 del matí. Estic de Guàrdia. Toca substitució a 1r d’ESO, en hora de tutoria. Els primers tenen certa mala fama a l’insti (a molts instituts: el primer d’ESO sovint és l’espai on s’executa una claudicació que s’allargarà, a poc estirar, durant els propers quatre anys. Què hi farem? –se sol explicar- Ja ens vénen de primària absolutament assilvestrats!).

Entro i tot el que preveia és realitat. Classe caòtica, taules juntes, alumnes fent els sòmines com “en Pere per sa casa”. No m’agrada. Ho dec expressar amb algun gest de la meva cara, que m’és contestada per una ganyota enjogassada i tirant a bobalicona d’un alumne, que sembla dir-me sense paraules: “què esperaves? Això és primer i toca tutoria”.

Mai agrairé prou a Maristes el que, després de dos anys de patiments i malsons, vaig arribar a aprendre pel que fa a les tècniques de supervivència dins l’aula. Gest seriós. No s’ha de cridar: només parlar rotund, amb autoritat, i mirada de no ser capaç de compadir-me ni pel meu gos.

- Tothom assegut al seu lloc. O "assentat". M’és igual. Però ningú no està dret. Tothom treballa o fa com si treballés. Ningú no parla; no s’ha de dir res a ningú. No sé vosaltres, però jo tinc feina (mentida, però vull aprofitar per llegir, que ben mirat és una part molt important de la meva feina). Jo faré la meva feina. Si sento parlar, aixeco la mirada i, el primer que vegi parlant, aquest pringa”.

Un marrec pregunta: "Què és pringar?"

Merda. I jo que pensava que emprar un mot en argot els faria la meva sentència com més clara i contundent.

- "¿Que la ha cagao?", pregunta un altre a qui li sona haver sentit algun cop l’expressió.

- Això mateix. I ara, ja tots sabem el que hem de fer. A treballar.

La cosa va bé. Només tres avisos, prou espaiats, adreçats a un parell d’alumnes que han volgut xiuxiuejar alguna cosa a algun company. Jo continuo amb rostre dur, però gens nerviós. Si ells perceben que tens la situació controlada, i si no hi ha cap “zumbat” entre l’auditori, en principi mai no ha de passar gaire re.

Deu minuts pel final de la classe. Ho sé: hem arribat a un punt crític! D’algunes aules comença a arribar ja massa xivarri. En la meva, és el moment d’una certa relaxació. Els que han treballat, van fent. Els altres, comencen a avorrir-se i sentir-se més còmodes en la situació, s’han fet ja a la tensió que he imposat. Saben que no la “liaran” grossa, però poden intentar (han d’intentar) algun petit atemptat contra el meu ordre, deixar la seva empremta, mostrar al grup que Ells encara són Ells. Tussen.

De primer, ni m’adono.

Un estossec.

Després un altre.

Un tercer.

El quart veig d’on prové i m’adono del gest un punt rialler de la nena que l’ha proferit. Cada cop, menys distància entre estossec i estossec.

Situació fumuda. És hivern i tots estem una mica enrefredats i/o emmocosits. A més, estem en l’any de la Grip A.

I ara que faig?

Res?

O un pas més per refermar la meva “autoritat”? (No és un caprici: si aguanto bé aquest primer assalt, tindré pocs problemes en successives guàrdies, i potser no només d’aquest grup).

Miro el rellotge (deu minuts clavats per l’hora) i decideixo actuar:

- “Si sento estossegar a dues persones més, ens quedem tots a classe durant el patí i ens ho passarem la mar de bé estossegant tots plegats. S’ha entès?”

Em miren com a un marciano. Quina amenaça més rara? No estossegar! I ara, els que de debò hagin d’estornudar, que coi se suposa que han de fer?! Jo recordo les sabiüdes paraules que un dia vaig sentir dir al Joselu: “hay que tener cuidado con las amenazas. Si sacas el revolver, igual te toca disparar.” Uffff: m’hauré passat?

Sóc conscient que he forçat la situació. No és gaire normal castigar trenta nanos sense bocata perquè tussin. Però ja ho he fet. El revòlver està desenfundat. Ara només queda ser conseqüent. Rellotge: vuit minuts. El temps, com la xifra de dos estossecs tolerables, em dóna cert marge de maniobra. Sé que tot d’una els minuts començaran a passar molt més lents, però ningú ha de notar que els estic mesurant. Deixo el llibre de La vida cotidiana en Grecia en el siglo de Pericles i agafo, com buscant un cert refugi moral en la literatura que carretejo amb mi, la Petita crònica d’un professor a secundària, del Toni Sala.

Cinc minuts, tres, dos... i ningú tus.

- “Quina classe teniu ara?
- Alternativa...
- Ho feu en una altra aula?
- Sííííííí
- Doncs comenceu a recollir.

Salvat.
Me l’he jugada i m’ha sortit bé

Cofoi,
Vaig a regalar-me una xocolata ben calentona.