José i Pilar

Vèiem el documental de M. Gonçalves Mendes sobre l’últim any de vida de José Saramago (José y Pilar) i cadascú per la seva banda va pensar el mateix ¿Quina necessitat hi ha, quan et dius Saramago i fregues la norantena, de portar aquella vida frenètica d’avions, promocions i homenatges que acabaria amb les forces fins d’una estrella del rock postpúber? La impressió compartida és que ELL no ho necessita.  Amb tot, pres d’un molt personal estoïcisme, el José va aguantant i va fent, deixant-se remenar d’aquí cap allà, callant bastant i parlant molt amb algunes mirades, petites però nitidíssimes, fins que l’avi enèrgic dels inicis dels “bolos” acaba convertit en un vell esgotat, dient quatre mots al públic des d’una cadira de rodes i amb un filet de veu ofegada.

De debò que el sol fet de visionar la pel·lícula i aquella bogeria d’anar i venir i consumir-se la salut com qui esprem una llimona, a mi em va deixar exhaust, i també un pèl indignat. No calia. ¿Serà que l’amor porta a fer-se propis itineraris i desitjos que en el fons no són sinó concessions a l’altre que un s’estima?  Quem sabe!

Tot i això, però, hi ha un moment del documental en què Saramago treu el caràcter. Sembla que la cosa li resulta suficientment important com per, en un esclat d’ell mateix, treure cap enfora alguna cosa prou profunda de la seva ànima (una idea que sent  tan certa que resulta indignant contemporitzar amb ella) i contradir enèrgicament la Pilar: és quan arrenca a parlar de la responsabilitat de cada persona a no cercar excuses “conjecturals” per als actes indignes ni dels altres ni d’un mateix. A banda del fet que la H. Clinton li caurà millor o pitjor, Saramago alça la veu i diu, sense admetre concessions, i per un cop notòriament emprenyat, que cadascú és en darrera instància l’únic responsable de la seves pròpies indignitats. I s’haurà d'entendre, de retop, que de la pròpia dignitat, també.

Mircea i Maitreyi

“Cuando tengo algo urgente que hacer, descubro siempre a mi alrededor libros que me gustaría volver a leer, papeles que tendría que revisar, revistas que tendría que leer de cabo a rabo. Cuando más urgente y necesario es el trabajo que tengo que empezar, más me empujan mis tentaciones a cosas sin ningún sentido […] En ese incidente se resume toda la esterilidad de mi vida; toda su humanidad.”

Leo en las páginas 108-109 de Diario Íntimo de la India de Mircea Eliade, un libro que me compré  aún en pesetas, que leí hará unos doce años y al que ayer volví mientras me esperan, en la mesa de mi despacho, un par de manuales sobre antropología de la religión que debería leer y unos cuantos centenares de exámenes que ya debería tener corregidos (como regalitos de Papa Noel estarán esperándolos mis alumnos, siempre tan ansiosos por recoger los frutos chungos de su desangelada  vagancia – y que conste que, al decir  mis alumnos,  me refiero apenas a su inmensa mayoría).

 

Servidor, sin embargo, y quizá por su desgracia sólo en esto, parece seguir los pasos del  joven Mircea, de modo que muy a menudo prefiere perder su tiempo con lo no urgente pero apetecible. 

Pero hay más aún. Ya se sabe que, para el hombre flaco de voluntad, el pozo de las tentaciones nunca tiene fondo: 

“Viene también D., vestido esta vez a la europea (el traje no le sienta nada bien, le da un aire de músico de pueblo), y me presenta a su hija; M.”

En nota, el editor aclara que M. es Maitreyi, una muchacha con quien el joven Mircea, durante sus años de estudio en Calcuta, compartió una apasionada historia de amor que luego plasmó, levemente literaturalizada, en su novela Maitreyi. La noche bengalí (1933).  La chica, cuarenta años más tarde y cuando ya era una “notable poetisa en lengua bengalí”, a su turno escribió una réplica al libro de Eliade, donde explica el romance desde su óptica y memoria: It does not die (1976).

Y aquí estoy yo, llenando mi cesta on-line de la librería La Central con sendos ejemplares de ambos libros, que espero recoger el lunes, cuando ya haya acabado de leer el Diario y los exámenes hayan aprendido a corregirse solitos.

En fin: ahora sólo me queda cavilar cómo explico a mis alumnos eso de lo imposible que me resulta el escapar a la dictadura de mi esterilísima humanidad.

Sobre la nuesa perduda

   Durant els 60 i els 70, abans que els filòsofs hodierns encunyessin el terme hiperrealitat, Pasolini  ja explicava que la historia s’havia acabat, per donar pas a una altra era que ell anomenava la posthistòria (dopostoria, en deia).  

La fi de la història comportava la liquidació de la cultura popular, aquella que durant segles i segles havia fornit a les gents del poble (les “classes subalternes” raimonianes) d’un suport ideològic fonamental que, com un riu fet corrent dins del mar, sobrevivia a tota imposició de la cultura dels elevats. 

En la seva visió un tant idealitzada de les gents populars (la gent senzilla del camp friülès de la seva infantesa, però també els noiets de riallada franca i esdentegada dels suburbis romans), Pasolini entenia que aquesta cultura primordial es manifestava en coses tan bàsiques i alhora poderoses com el menjar (recordo la voracitat pícara dels protagonistes perdularis de Mamma Roma), el sexe i el gaudi del propi cos. Deia una cosa com que al pobre, quan ja tot li han pres, li queda el cos; la seva nuesa rude i sense recats és, per a ells, un darrer espai de llibertat. 

“¿Per què estic per la desesperada llibertat de representació de gestos i actes sexuals, fins  (...) a la representació, en detall i primer pla, del sexe? Tinc una explicació, que em convé i em sembla justa, i és aquesta. En un moment de profunda crisi cultural (els darrers anys seixanta), que ha fet (i fa) pensar sense embuts en el final de la cultura (...), em va semblar que l’única realitat preservada era la del cos. És a dir, pràcticament, la cultura em va semblar que es reduïa a una cultura del passat popular i humanístic; en la qual, precisament, la realitat física era protagonista, en la mesura que encara pertany del tot a l’home.”

“A finals dels anys seixanta – va escriure cap al 1973-, Itàlia ha passat a l’època del Consumisme i de la Subcultura, perdent així tota realitat, la qual ha sobreviscut gairebé només en els cossos i precisament en els cossos de les classes obreres.”

Però a aquell darrer reducte cultural, aquella arcàdia del sexe-natura i del cos exposat sense més, tampoc no li augurava ja un gran futur. Al mateix text parla dels temps que aleshores corrien i, anticipant a Braudillard i companyia, assevera que mai a la història “cap poder ha tingut tanta possibilitat i capacitat de crear models humans i imposar-los com aquest que no té rostre ni nom”. És així que, per a ell, “el darrer lloc on habitava la realitat, és a dir el cos, o sigui el cos popular”, també havia desaparegut; aquell immens poder homogeneïtzador, cosificador i imbecilitzador, brandint l’implacable adreçador de la cultura moderna, l’havia anorreat. 

“Si volgués continuar amb pel·lícules com El Decameró, no podria fer-les, perquè ja no trobaria a Itàlia –especialment entre els joves- la realitat física (l’estendard de la qual és el sexe amb la seva glòria) que és el contingut d’aquelles pel·lícules”.

Ja no queden cossos si no estan cosificats i, així, desnaturalitzats, pensava més o menys Pasolini. 

I amb el vague record d’aquestes reflexions pierpaolianes al cap es va sorprendre, un dia, un professor qualsevol que vigilava un examen de llatí, quan inesperadament va trobar, sobre la taula del seu escriptori, el tríptic de propaganda d’un tenderete de depilació situat just al costat de l’escola, baldadíssim ell davant de tanta i tan variada oferta de jardineria púbica.

[El text de P. P. Pasolini de què parlo es titula "Tetis", i està publicat en castellà a V. Boarini, Erotismo y destrucción, un llibret que recull les aportacions d'un congrés sobre la nuesa perduda que va tenir lloc a Bolonya l'any 1973]