la via zen del llibertí

Si uno dice "no", los hombres creen que es "no", y el eco responde "no".
Si uno dice "sí"", los hombres creen que es "sí", pero el eco no responde.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Aunque yo fuera un dios o un Buda estarías en mi mente.
Estoy sentado bajo una lámpara, y un monje flaco canta canciones de amor.
Encima de mí, el feroz viento otoñal rola cerca,
y mi corazón se ahoga en nubes gruesas.

Los sabios no creyentes no tienen el conocimiento,
pero mantienen continuamente su mente en la Vía.
No hay ningún surtidor de Budas en la naturaleza,
pero diez mil sutras se destilan en una sola canción.

Ikkyu, Poemes del monjo llibertí (trad. J. M. Campillo)

Bokusai (s,. XV), retrat d'Ikkyu

Kawanabe Kyosai (s. XIX- XX), tres corbs (frag.)

(sobre la vocació de) surar

Peces y tortugas, libres,
nos vienen siguiendo sin miedo.
Lotos sin dueño ni amo
florecen por todo el lago.
Mecido por el agua, desde mi almohada,
veo subir y bajar la montaña.
Llevada por la brisa,
mi barca baila con la luna.

Su Dongpo, poeta xinès del s. XI

WAHE (-deu-)



Such a color field (Sitges '11)

Luna que devasta mi cuerpo con su dulce misterio.
Luna que inunda todas mis células. Sin daño ni error.
Luna, gota de agua pura.
Luna mía, manantial de fertilidad.
Luna, ni de dios
ni del diablo.
Luna de misericordia: útero horro.
Luna entre mis pechos, en mis labios, entre mi túnica,
en mis pasos.
Luna bajo mi piel.
En la luna nueva me refugio, en su halo,
a ella me uno, con ella me reconcilio.
Luna herida
que un día se convertirá en ángel.
Luna de pedra
donde descifra el amor
el rostro de la humanidad.
Luna de la feminidad, del sexo, del ardor del celo,
de la pasión adolescente.
Luna, ni de la tierra
ni del ciel: luna de la vida

Adonis, "Mujer", Augurios del cielo (2008, trad. F. Arbós)

Rapsodia Barbery: sashimi

La perfección es el regreso. Por eso sólo está al alcance de las civilizaciones decadentes: es Japón, donde el refinamiento ha alcanzado cotas sin igual, en el corazón de una cultura milenaria que ha aportado a la humanidad sus más altas contribuciones, donde ha sido posible el regreso a lo crudo, realización postrera. Es en la vieja Europa, que, como yo, está sumida en una lenta agonía, donde se ha comido, por primera vez desde la prehistoria, carne cruda apenas aliñada con algunos aromas.

Lo crudo. ¡Cuán vano es creer que se resume en devorar sin más un producto no preparado!

Fue un deslumbramiento. Lo que franqueó así la barrera de mis labios no fue materia ni agua, tan sólo una sustancia intermedia que de la primera había conservado la presencia, la consistencia que resiste a la nada, y de la segunda había tomado prestadas la fluidez y la ternura milagrosas. El verdadero sashimi ni cruje bajo los dientes ni se funde en la lengua. Invita a una masticación lenta y flexible, cuyo fin no es cambiar la naturaleza del alimento sino solo saborear su ligerísima blandicie.

Blandicie,sí: pues no se trata de blandura ni de molicie; el sashimi, polvo de terciopelo en los confines de la seda, tiene algo de ambas y, en la alquimia extraordinaria de su esencia vaporosa, conserva una densidad lechosa que ya querrían para si las nubes.

El primer bocado rosa que provocó tal emoción en mi era el salmón, pero aun me quedaba por descubrir la platija, la vieira y el pulpo. El salmón es graso y dulce pese a ser esencialmente magro, el pulpo es estricto y riguroso, tenaz en sus vínculos secretos que tan solo tras una larga resistencia se desgarran por fin bajo el asalto de los dientes. Miré, antes de morderlo, el curioso fragmento dentado, con reflejos rosas y malvas, cómo el nácar, pero casi negro en la punta de sus excrecencias almenadas, lo cogí torpemente con los palillos, en cuyo manejo apenas empezaba a aguerrirme, lo recibí sobre la lengua, impresionada por su compacidad, y me estremecí de placer. Entre ambos, entre el salmón y el pulpo, hallé toda la paleta de sensaciones del gusto, pero conservando siempre esa fluidez compacta que es gloria pura en el paladar y hace inútil todo licor adicional, ya sea agua, cerveza japonesa o sake caliente. En cuanto a la vieira, se eclipsa nada mas tocar la lengua, de tan ligera y evanescente como es, pero largo tiempo después, las mejillas recuerdan su roce profundo; y la platija, por último, injustamente considerada el pescado mas tosco, es una delicadeza con aroma de limón cuya constitución excepcional se afirma bajo las muelas con plenitud pasmosa.

Eso es el sashimi-un fragmento cósmico al alcance de nuestros corazones…

Muriel Barbery, Rapsodia Gourmet (lo crudo)

- cinc (bis) -

Egon Schiele, Autoretrat

Ese sudor
que chorrea de mis manos, de mis miradas,
no es lágrima de amor ni de tristeza.
Es tinta que escribe la canción de las encrucijadas.

Adonis, poema VIII, El Libro (1995)
(trad. Federico Arbós)

- quatre -

Cuando nos encontremos     dondequiera que nuestros
pasos se reúnan
ciudades o campos      deja que el silencio       penetre
en tu herida: habla.


¿Quieres para mi amor un rostro que ilumine el espacio?
   Entonces, haz de tus ojos un hogar para mi rostro.
   Tómame y habla.
No siento el ritmo de mi cuerpo entre tus manos, en tus ojos,

si no me hablas.

Adonis, poema 11, Principio del cuerpo, fin del mar (2003)
(trad. Federico Arbós, Árbol de Oriente. Antología poética, 1957-2007)

HAIKU, ZHUANZI i las mariposas

Por cerrar un círculo
con vocación de tela de araña

Estoy viendo flores caídas

que retornan a la rama?

¡Es una mariposa!

F. Rodríguez de la Fuente cometa lo siguente del haiku de Moritake:

"Moritake era un sacerdote shintoísta de elevado rango. La mayoría de sus obras están inspiradas por la religión. Éste es su poema más famoso, y su inspiración se encuentrar en un versículo de las escrituras que dice: "¿Puede una flor caída volver a su rama?"

Es una fina metáfora, y a la vez una manera de vivificar lo que está muerto, ver la flor caída volviendo a la rama en forma de mariposa. Tal vez la reencarnación y el eterno retorno han alcanzado aquí una expresión poética que los libera de su pesada carga religiosa y filosófica".

Tal vez

Pero a mí, ante todo, el haiku me trae ahora a la mente este texto del maestro taoísta chino Zhuanzi:

ZHUANGZI SOÑÓ QUE ERA UNA MARIPOSA

“Revoloteaba alegremente; era una mariposa muy contenta de serlo. No sabía que era Zhuanzi. De repente despierta. Era Zhuanzi y se asombró de serlo. Ya no le era posible saber si era Zhuanzi que soñaba ser una mariposa, o era una mariposa que soñaba ser Zhuanzi.”

(Y no recuerda también el cuento de Cortázar sobre el hombre que tiene un accidente y sueña ser un indio al que van a sacrificar?...
pero aquí, la tela de araña ya es un ovillo).

HAIKU: Baishô

Haiku de invierno de Bashô: la palabra pista (kigo) es frío. Y lo que se asocia al invierno, es obvio.

En la pescadería

hasta los dientes del besugo en sal

dan frío

Hajin. Antología del haiku (trad. Ricardo de la Fuente & Yutaka Kawamoto), ed. Hiperión.

HAIKUS: Issa Kobayashi

La primera vegada que llegeixes un haiku, senzillament no entens un borrall.

Estoy viendo flores caídas

Que retornan a la rama?

¡Es una mariposa!

(Moritake *)

S’hi percep bellesa i un lirisme molt potent. Però entendre entendre...

Aleshores, és quan et poses xulo i vols arribar si més no a besllumar que s’amaga dins d’aquelles paraules.

Pots recórrer a la diverses fonts bibliogràfiques i introduccions de llibres que t’expliquen, per exemple, la relació entre el haiku i el tanka (objectiu-subjectiu, simplificant molt);

fins i tot pots afigurar-te el que suposarà per a un japonès llegir un d’aquests poemes que és alhora una obra d’art visual (cal•ligràfica) – que al capdavall, i no només per la cal•ligrafia, els haikus són autèntics poemes-quadre, poemes-foto inclús: instantànies d’un sentiment o una emoció evocades per un detall de la natura;

i, encara més, pots trobar alguna bona edició en què l’editor sigui un mestre de l’autòpsia textual i t’ajudi a penetrar en la simbologia que guarda en la cultura la granota, la papallona, els joncs, el bambú, la lluna, la neu o cadascuna de les estacions de l’any...

    Però, enmig de tot aquest univers brillant i distant, un dia ensopegues amb un haiku que va dibuixar el poeta japonès Issa Kobayashi (s. XVII). El va composar quan se li havia mort el fill (**).

La vida és rosada;

certament que ho és.

Però, tanmateix...

Formalment, ja és un poema un punt estrany, amb un final en suspens com molt poc japonés (a mi, sempre m’ha semblat molt “grec”, com un d’aquells versos trencats de Safo). Però el seu to i missatge encara resona molt més “grec”, molt i molt “occidental”, “europeu”, com s’hagi de dir.

Mort el fill, Isa sembla adonar-se que de poc ja li serveix la més lluminosa de les coartades orientals, aquella en què desemboquen buddhismes, taosime i el moll més subtil de l’espiritualitat xinesa i japonesa. Aleshores parla, gairebé sense paraules, del gran dolor, aquell que anul•la tota metafísica per retornar-nos a la tragèdia essencial de la nostra humanitat: La vida será poca cosa, a penes rosada sobre la fulla en un matí, ho sé, però això… a qui consola?


(*) Fernando Rodríguez-Izquierdo, El haiku japonés. Historia y traducción, ed. Hiperión.
(**) Issa Kobayashi, Cincuenta haikus (trad. Ricardo de la Fuente & Shinjiro Hirosaki), ed. Hiperión.

DE L’EXACTITUD DEL DOLOR I DE LA CONFUSIÓ

DE LA FELICITAT

L’ENYOR, ARREU

L’enyor és un fruit.
Els fets i les coses que de debò passen al món
són flors que es marceixen i que no es conserven,
El fruit aguanta un poc més i guarda dins llavors d’enyors futurs.
L’arrel roman sota terra.

Iehuda Amikhai, De l’home véns i a l’home tornaràs (1985)

TAWHID (2)

Un cuenco, por ejemplo:

en él vemos

que dos piedras, si son grandes,

no caben en un mismo espacio;

pero dos perfumes, sí.

Dos cosmovisiones, no;

dos poemas, sí.

TAWHID (10/03/10)

metller en flor (març 2010)

  
El professor, que mira de descabdellar-nos els fils essencials de la mística sufí:

"Una persona és la llengua que parla, que és la llengua en què pensa. L’àrab no coneix el verb ésser, no coneix verbs inerts, estàtics; és una llengua en què els verbs són acció, que en tot cas concep la idea d’allò que va sent, el fer-se de les coses.

Déu, doncs, per Mahoma, no és un Ésser, sinó que en tot cas És el que va Sent.

I d’aquí aboquem a la intuïció espiritual fonamental de Mahoma: el Tawhid, la unificació de l’existència, la unicitat de totes les coses. La intuïció fonamental de Jesús va ser 'Déu és amor', la de Mahoma, 'Tot és U'. I aquest 'Tot és U', entès sempre com un procés dinàmic d’existència, és el que ell anomena Allah.

Tawhid vol dir saber que la realitat no està esqueixada (Jo i la Resta) ni tampoc és una existència estàtica.

Tawhid és la mirada unificada.

En termes laics, parlant de Tawhid, parlant d’Allah, Mahoma estaria parlant de... la Vida...

la Vida que passa a través d’un, però no li pertany.

La vida que, en la mesura que 'va essent', passa per tot i és un Tot. Allah és aquest Tot viu que es manifesta en tot."

- algú: "Panteisme, vaja".

"No és panteisme".

- algú altre: "Potser més aviat panenteisme".

[silenci]

"Panteisme, panenteisme... [un segon de silenci] Anem a allò essencial [mig segon de silenci “sufí” trencador i, en un to lleugerament líric, el profe etziba]:

Ya ha llegado la primavera.
Los almendros y las mimosas están en flor.
La primavera son los almendros y las mimosas en flor, y a la vez no es eso, no sólo eso.

Allah, la existencia activa unificada, habita los almendros, las mimosas y la misma primavera; es eso, pero es algo más, pues en ellos no se agota. "

fi de la classe -

i jo
que miro el profe,
els companys
i molt resoltament
penso
que aquest cap de setmana necessito una cervesa
o dues.

IBN AL FARIB: Qassida báquica (fragmento)

Bebimos hasta embriagarnos

cuando aún la viña estaba por crear.

Si no fuese por lo intenso de su perfume,

a su taberna no me hubiera encaminado,

y si no fuese por su resplandor,

mi imaginación no lo hubiera concebido.

De él no conservo el tiempo

sino su última bocanada,

como si al evaporarse se hubiera escondido

en el seno de la mente.

IEHUDA AMIKHAI (3): Poema d'amor i dolor

Tot el temps que vam estar junts

fórem com unes bones i útils tisores.

Després de separar-nos vam tornar

a ser dos esmolats ganivets

clavats a la carn del món

cadascú al seu lloc.

IEHUDA AMIKHAI (2): Jerusalem

Iehuda Amikhai va nèixer a Alemanya, l'any 1924, en una família jueva. El 1935, emigra amb la família a Jerusalem, on viurà fins a la seva mort, l'any 2000. Copio un poema traduït per Manuel Forcano (ed. Proa).

TURISTES

Vénen a visitar-nos com qui ve a donar el condol,
Van al Museu de l’Holocaust, i amb posat greu
S’arriben al Mur de les Lamentacions,
Però per entre cortines feixugues d’habitacions d’hotel
riuen.

Es fan fotos amb els morts importants
A la tomba de Raquel, a la tomba de Herzl,
I als indrets on van haver-hi les batalles més difícils.
Ploren l’heroisme dels nostres joves
I envegen la duresa de les nostres joves.
Però pengen la seva roba interior
Perquè s’assequi ràpid
En banys frescos enrajolats de blau.

Un cop, seia a les escales de la porta de la Fortalesa de David amb dos cistells feixucs al meu costat. Més enllà hi havia un grup de turistes al voltant del guia i jo els servia de punt de referència: “Veieu aquell home dels cistells? A la seva dreta per sobre del seu cap s’hi veu un arc de l’època romana, a la dreta del seu cap.” Però ara es mou, es mou! I em vaig dir a mi mateix: la redempció vindrà només quan se’ls digui: Veieu allà aquell arc de l’època romana?, doncs no és important, en canvi al seu costat, una mica a l’esquerra i al seu dessota, hi seu un home que ha anat a comprar fruita i verdura per a casa seva.

SOBRE INEFABLES

 Un dimarts qualsevol de novembre, a la classe de Religons de la Xina. Explica el profe:

… i el primer capítol del Daodejing… bé: millor copio els dos primers versos a la pissarra, en xinès. I el Bon Mestre es posa a dibuixar dotze ideogrames, de dat a baix i de dreta a esquerra, sis aquí sin a l’altra filera, pesant en les paraules i així completant els traços. L’escriptura xinesa, potser per incomprensible, traspua alguna cosa de màgica i molt i molt sàvia.

Com veieu els dos versos tenen una clara estructura paral•lelística: el segon, el quart i el cinquè idiograma són iguals.. D’alta banda, el primer i el tercer ideograma de cada vers són la mateixa “paraula”.

Observo. Cert. El que fa un segon només eren traços reunits en dibuixos, comença a besllumar-se com un sistema organitzat.

El primer ideograma és “tao”. La traducció de “tao”? Ja n’hem parlat. “Camí” és el sentit primari. D’aquí, “manera de fer o de ser”, “llei o norma”, també fins i tot “disciplina” o “doctrina”, i per als taoistes“Principi bàsic”. Cal recordar que per alguns taoistes el Tao fins i tot arriba a ser quasi “divinitzat”.

El següent ideograma és “poder”. El verb, perquè l’ordre dels elements de l’oració xinesa és Subjecte – Verb- Complements del Predicat. Per tant “el tao pot”, “el Camí pot...”

L’ideograma següent és de nou “tao”. Que aquí hauria de fer de verb, el complement de “poder”. En xinès, les paraules no tenen una categoria gramatical fixa: una mateixa paraula pot ser substantiu, verb, adjectiu...

Tindríem, doncs, de moment: “el Camí pot caminar”... si Tao com a verb vol dir “caminar”. Perquè també pot significar “dirigir”, i fins i tot “dir” (dirigir un pensament i projectar-lo per mijà de la veu). En xinès modern, encara s’usa “tao” amb el sentit de “dir”... en textos literaris; no en la parla col•loquial.

El quart ideograma, “fei”, és el verb “no-ésser”. El xinès té verbs negatius: “no-ésser”, “no-fer”, etc...

El cinqué vol dir “etern”. Vejam: no vol dir “etern”, perquè eterna és una cosa sense principi ni fi, i “chang” indica la qualitat de durar molt de temps, sense coincidir en el sentit recte de l’adjectiu “etern”, tal com s’entén a Occident quan s’aplica al déu cristià. Seria “etern” com quan diem, “la classe avui se m’ha fet eterna”. Millor traduir-lo com constant, permanent...

I l’últim ideograma torna a ser “tao”.

Si us fixeu, en el segon vers, només canvia l’ideograma de “tao” per l’ideograma de “ming”, que vol dir “nom”. Davant del verb "poder" serà substantiu i significarà “nom”; quan torna a aparèixer després del verb "poder", serà llavors el verb que complementa a poder, per tant, “anomenar”, “tenir nom” potser..

Per tant:

“el tao pot tao, no és tao constant”

A partir d’aquí, cal recordar que el xinès literari és una llengua que tendeix a les elipsis, a ometre elements de l’oració que es poden sobreentendre, tot i que de vegades no resulti cosa tan fàcil:

“el tao que pot tao... que pot “taoitzar”... perquè no, com se sol traduir, “que es pot dir”? aquest tao o Camí no és un camí constant;

i el nom que es pot anomenar, no és un nom constant”.

I s’inicia un brevíssim debat a classe quan algú pregunta exactament això què vol dir, i el profe explicar que vol dir exactament el que diu.

Ara miro la traducció del Daodejing que viu a casa i que sempre he llegit cercant aquella manera de dir tan pròpia de la literatura mística (San Juan de la Cruz, Ibn al Farib...), en què la contraposició de conceptes contraris o d’asseveracions antitètiques sembla que vulgui produir-te tal curtcircuit al cervell que, després de la foscor, havent ja renunciat a cercar la racionalitat a la cosa, t’irrompi en la consciència una idea inefable, més intuïda que compresa.

Però resulta que aquesta tampoc ha de ser l’única lectura possible dels dos primers versos del Daodejing. El profe s’aventura: no sembla que parli de dos taos? D’un d’etern, que és l’inefable, i d’un que si pot ser dit i aquest no és el “Constant”? I tao, no vol dir també “doctrina"? No pot ser que el Tao Vertader siguin les doctrines “taoistes”, mentre que l’altre tao, el que es pot dir, i tan sovint es deia, fes referència a la competència, a les doctrines confucianes amb què el primitiu taoisme, sobretot al Daodejing, polemitza i rivalitza?

I llavors sí

Plooofff:

El meu caparró va fer

plooofff

tot mirant aquells dibuixots, feia uns segons inintel•ligibles, i ara comprensibles d’una manera remota i emboirada, més o menys com vaig entenent la noció del “tao” a mesura que em faig gran i una mica més xino.

Però el millor de tot això és que només feia set hores, aquell mateix matí, jo m’escarrassava mirant d’explicar als meus alumnets de segon d’ESO com podien trobar el verb en una oració tan complexa com ara “mi abuelo va por el camino”.

I alguns... que no ho van acabar d’entendre.

Sent benèvol, diré que la morfosintaxi del castellà, per a la majoria d’ells, és xinès!!!!

PLOOFFFFFF

BILHANA

Explica la llegenda que, quan a Europa vivíem el segle XI després de Jesús, un rei de l'Índia va contractar el famós poeta caxmir Bilhana perquè eduqués la seva filla. Però la princesa i el mestre, entre llibres i poemes, es van enamorar l'un de l'altre, primer calladament, i poc després de manera incendiosa, des que un dia uns versos d'amor els va encendre el desig d'abraçar-se, esgarrapar-se i mossegar-se fins a la gota de sang. En fi: una variació kamasutriana de la història d'Abelard i Eloïsa.


Com segueix la llegenda és cosa fàcil d'intuir. Ja sé sap que tota història d'amor indegut acaba esgarrada per la maldat envejosa d'algun gris malvolent, que van amb la brama al marit injuriat o al pare rabiós. El rei, en assabentar-se del que estava succeint al palau, va arrabassar el poeta del llit i dels braços de la filla i va sentenciar el traïdor a mort.

Explica la llegenda que Bilhana, mentre pujava cadascun dels cinquanta esglaons de l'escala que li portaven al cadafal, s'hi deturava uns segons i recitava un poema que celebrava l'amor sincer i alhora bullent de passió que sentia per la princesa. El rei, després de sentir el cinquantè poema, va rendir-se a l'evidència de la veracitat dels sentiments del poeta i va permutar-li la pena capital per la gràcia del matrimoni.

La llegenda no explica si Bilhana, després de ser casat amb la princesa, va tornar mai a escriure versos tan frapants i ignífics com aquells del camí del cadalf.

Conyes a banda, aquest matí, com que era dilluns i jo tinc certa tirada a perdre el temps de les meves vacances remenant records i llebreries, m'he trobat llegint els Cinquanta Poemes de l'Amor Furtiu de Bilhana, i m'ha vingut en gana copiar-ne aquí el primer d'ells:

Aún hoy recuerdo
la línea de su vello
que desemboca en su ombligo,
su cara de loto desplegado
y a ella luminosa
como una guirnalda
de doradas flores de Champaka.
La recuerdo
levantada de su sueño,
indolente tras la turbulencia del amor
como la sabiduría entregada al delirio.

KAMALA & SIDHARTA

"Muchas cosas le enseñó la boca encarnada de la cortesana. Mucho le enseñó su mano tierna y delicada. Siddhartha aún era un chiquillo en cuestiones de amor y tendía a precipitarse ciegamente en el placer como en un abismo sin fondo. Pero Kamala le enseñó que no se puede recibir placer sin devolverlo, y que cada gesto, cada caricia, cada contacto, cada mirada y cada parte del cuerpo, por pequeña que sea, tienen su propio misterio, cuyo desciframiento produce felicidad al que lo descubre. Le enseñó asimismo que, tras la celebración de un ritual amoroso, los amantes no debieran separarse sin antes haberse admirado mutuamente, sin sentirse al mismo tiempo vencedores y vencidos, de suerte que en ninguno de ambos surja una sensación de hastío o abandono, ni la desagradable impresión de haber abusado o haber sido víctima de un abuso. Horas maravillosas pasó Siddhartha con la hermosa y hábil cortesana, convirtiéndose a la vez en su discípulo, en su amante y en su amigo..."

Herman Hesse, Sidharta

MIZU

“[Masaru Emoto] presenta al mundo una teoría: los pensamientos, la intención con la que pronunciemos unas palabras o la música, influye a una pequeña muestra de agua, que al ser congelada presentará unos cristales característicos; más bellos si el mensaje era positivo y más antiestéticos si el mensaje al que se la expusimos era de índole negativa.

 

De la teoría de Masaru Emoto, se extrae que si eres positivo el agua de la que está formado tu cuerpo (70% del cuerpo es agua) recibirá buenas vibraciones y estarás más feliz.”

También es verdad que Emoto ha sabido comercializar a muy buen precio el agua tratada con su sistema (nada, por cierto, que no se inventaran antes los gestores del milagro de Bernadeta en Lurdes).

Bueno:

Quizás sea una parida más del New Age.

(a vueltas con el poder del pensamiento positivo)

¿Quizás sea una falacia?


En el peor de los casos,
al menos
será una falacia útil
y bella.

* * * * * * *
PS: Se busca violinista sobre tejado para tocar a cubiteras de agua bajo la luz de la luna. Los beneficios de la venta del agua, a medias.

PROVERBI INDI

"Mai l'àliga va perdre tant de temps

com quan va voler aprendre del corb"

i vés que no acabo d'entendre el proverbi.
Però...
té un no sé què
que sembla fins veritat!