Estiu estrany. Els dies van lliscant. Pertot se sent com una certa olor de buit i caduc. Al matí, el treball del màster t'ocupa en la lectura de vells epitafis llatins: “detura’t, caminant, i recorda el nom de qui ja només la pedra el recorda”. En alguna nit com la d’avui, mal guanyada al son, un llibre del Iehuma Amikhai (Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad, 1973) també ha de dir la seva.
Amb els primers poemes del llibre, Amikhai parla i parla de la seva Jerusalem, de la família i de la pàtria que es dessagnen en la guerra, d’un desert immens, i del gran desert que és tota mena de guerra. De la mort, de la pols i del final.
L'insomne encara va rumiant quina serà la gran felicitat que s'amaga darrere de tot plegat.
¿Qué nos ordenó el hombre muerto, el quemado?
Lo que nos ordena el agua:
no hacer ruido, no ensuciar,
permanecer muy callados a su lado,
dejar que fluya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada