Τὴ ζωὴ ποὺ μᾶς ἔδωσαν νὰ ζήσουμε, τὴ ζήσαμε

Amaldus Clarin Nielsen, Platja de Nærland després de la pluja, 1897

El somni t’embolcallà, com un arbre, amb fulles verdes

respiraves, com un arbre, en la tranquil•la llum
en la límpida font jo mirava el teu rostre:
parpelles closes i les pestanyes cisellaven l’aigua.
Els meus dits, a l’herba flonja, trobaren els teus dits
vaig sostenir el teu pols un instant
i vaig sentir en un altre lloc el dolor del teu cor.

Sota el plàtan, prop de l’aigua, entre els llorers
el somni et desplaçava i et trossejava
al meu entorn, prop de mi, sense que jo pogués tocar-te entera,
unida al teu silenci;
mirant la teva ombra que creixia i que minvava,
que es perdia entre les altes ombres, en l’altre
món que et deixava anar i et retenia.

La vida que ens donaren per viure-la, l’hem viscuda.
Plany els qui esperen amb tanta resignació
perduts entre els negres llorers sota els plàtans pesants
i tots els qui parlen sols amb cisternes i amb pous
i s’ofeguen en els revolts de la veu.
Plany el company que compartí la nostra escassetat i la suor
i es submergí en el sol com un corb enllà dels marbres
desesperat de gaudir de la nostra recompensa.

Dóna’ns, enllà del somni, la serenitat.

G. Seferis, Mithistòrima, poema XV
(trad. Carles Miralles)