Era Frank Capa qui va dir, en un atac gens dissimulat de falsa modèstia, que allò que feien les seves fotos més bones que les d'altres és que ell les disparava de molt més a prop.
I, de fet, en fotografia, aquesta és una opció artística que no s'ha de menystenir. Perquè, al costat de treballs d'un esteticisme molt pensat i elaborat (penso en els bodegons magrittians de Mardoz, per exemple), hi ha fotos que, a banda d'estar molt ben fetes, ens aporten un plus, perquè saben ficar-nos dins la foto i i fe-nos protagonistes molt directes del que allí és veu.
Cristina García Rodero, en la seva sèrie de fotografies sobre rituals religiosos de terres i cultures més aviat exòtiques (Mon Dieu: que difícil és avui en dia adjectivar aquestes cultures "altres" sense incórrer en pecat verbal de prepotència etnocèntrica!), aconsegueix precisament això: col·loca-te enmig d'aquell món estrany de màgia, espiritualitat extàtica i cerimònies arravatades, pràcticament fer-te viure i participar del seu intens i torbador batibull emocional.
En fem cinc cèntim?
 |
| rituals vudú a Haiti |
Les veig i penso: jo voldria estar allí i veure què sento aleshores!
Extret d'una entrevista feta a El País: " 40 años en un trasiego constante de aquí para allá en busca de ritos atemporales y costumbres añejas que unen hoy y siempre a hombres y mujeres del mundo. Travesías sin organización ni programas fijados de antemano: "Siempre he ido a lo que salga, a la aventura". Siempre sola. "El viaje para mí es descubrimiento, conocimiento; poder compartir, ser testigo. Es regresar con un tesoro: traer imágenes que estén a la altura de lo vivido y hacer de eso una obra personal que te defina como creador y como persona, que es a lo que todos aspiramos en realidad".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada