(Fem un parèntesi? Ja te conya que, fet i fet, ell de primer no volgués immortalitzar-se en aquestes obres menors, escrites en llengua vulgar, sinó per ser una mena de Virgili del seu temps, autor d’un poema èpic sobre les proeses d’Escipió l’Africà, una epopeia en llatí un pèl infumable infumable)
Però torno a la Commedia. És un autèntic banquet! Com a tal, els italians sovint se la cruspeixen, triant-ne els platets més suculents, com ara els versos que canten la història d’amor, literatura i condemna de Paolo i Francesca.
Fins i tot l’histriònic R. Benigni, un dia que es va voler posar solemne, potser no prou empingüinat, va tenir a bé de fer-ne una recitació pública, per a goig d’un auditori, també convenientment endiumenjat, que es fongué en aplaudiments com només a la dolça Ausònia podria passar. Deixo aquí un video:
De tota manera, sens menystenir els passatges àlgids i més celebrats de l’obra, localitzats majoritàriament a l’Infern (la cruïlla vital de l’inici de l’obra, la història d’Ugolino menjant-se els propis fills, els mots encesos de Fracesca...), un dels meus preferits es troba al darrer cant del Paradís, quan Dante demana poder veure - podríem dir “cara a cara”? - la divinitat. I se li ho concedeix.
La cosa potser respon a una perversió literària (i no només literària) meva. Les representacions de Déu a la literatura mística: com descriure allò inefable? com mostrar allò que tot ho comprèn i alhora tot ho supera? El més usual, en tota la tradició literària místic, és recórrer a la paradoxa, l’antítesi, de vegades donant com a fruit (al meu parer) alguns dels versos més deliciosos de la literatura universal.
Dante, però, proposa un altre camí, una descripció més plàstica de la divinitat, fins i tot cinematogràfica.
La seva experiència mística culminant és una visió en zoom. L’home pot resseguir els fils de Déu i copsar-ne fragments, però això l’allunya de la seva totalitat. Aquesta només pot ser aprehensible si (com li va passar a l’arrogant Dante) Ell t’atorga la gràcia de controlar la càmera, obrir camp i veure el conjunt de tota la seva complexitat en un sol pla.
La idea no s’allunya massa del que explicaria Heràclit, Laozi, alguns il•luminats cristians o sufis... Però la manera de presentar-lo als ulls dels oïdors, això sí que és Dante i (si més no quan ell escriu i fins on un arriba a saber) pocs més a banda de Dante.
Oh abbondante grazia ond' io presunsi
ficcar lo viso per la luce etterna, tanto che la veduta vi consunsi!
Nel suo profondo vidi che s'interna,
legato con amore in un volume,
ciò che per l'universo si squaderna:
sustanze e accidenti e lor costumequasi conflati insieme, per tal modo
che ciò ch'i' dico è un semplice lume.
La forma universal di questo nodo
credo ch'i' vidi, perché più di largo,
dicendo questo, mi sento ch'i' godo.
(Paradiso, XXXIII)
“¡Oh abundante gracia, por la cual osé fijar la mirada en la luz eterna hasta que la vista agotó su posibilidad! En sus profundidades vi que se contiene, ligado por el amor en un todo, lo que por el universo va esparcido; sustancias y accidentes y sus cualidades unidos por tal modo, que lo que digo no es más que un débil reflejo. La forma universal de este nudo creo que la vi, porque diciendo eso me siento presa de la mayor satisfacción”.
És una visió de llum, cert!
Però alguna cosa més diu de la seva forma:
Resulta
Que Déu és com un nus celta?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada