L'altra riba de Houellebecq

Bram van Velde, Sense títol, ca. 1969

La meva antiga obsessió i el meu fervor novell

fremiu dins meu per un nou desig,

paradoxal, lleuger com un somrís llunyà

i tanmateix pregon com l’ombra essencial.

(L’espai entre les pells,

quan es pot reduir,

obre un món tan bell

com un esclat de rialla).

Michel Houellebecq, dins Configuració de l’última riba (2013)

« Mon ancien obsession et ma ferveur nouvelle,

Vous frémissez en moi pour un nouveau désir

Paradoxal, léger comme un lointain sourire

Et cependant profond comme l’ombre essentielle. »

(L’espace entre les peaux

Quand il peut se réduire

Ouvre un monde aussi beau

Qu’un grand éclat de rire.) »

En tot hi ha una esquerda

HIMNE (Anthem, Leonard Cohen)

Els ocells cantaven

A trenc d’alba:

Cal començar de nou,

Els vaig sentir dir.

No habitis en allò

Que ja ha passat

O en el que encara no és.

Sí, les guerres han de ser

Lluitades de nou.

El sagrat colom

Ha de ser atrapat de nou;

Comprat i venut

I de nou comprat.

Mai és lliure, el colom.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Vam demanar senyals

I els senyals van ser enviats:

El naixement traït,

El matrimoni esgotat,

Sí, la viduïtat

De tot govern.

Senyals perquè tothom els veiés.

No puc seguir endavant

Amb aquesta gentada sense llei,

Mentre els assassins des de llocs elevats

fan les seves pregàries en veu alta.

Però ells han invocat, han invocat núvols de tempesta

I sentiran parlar de mi:

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Pots ajuntar les parts

I no n’obtindràs la suma.

Pots iniciar la marxa,

Però no hi ha cap tambor.

Cada cor, cada cor serà estimat

Però com un refugiat.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Amori perduti

LA CANÇÓ DE L'AMOR PERDUT (F. de André)

Te’n recordes? s’obrien les violetes
amb les nostres paraules:
«no ens deixarem mai,
mai, però mai!»

Voldria dir-te ara les mateixes coses,
però tan ràpid com es marceixen
les roses, amor meu,
així ha passat amb nosaltres.

L’amor que arrenca els cabells 
s’ha perdut ja.
No queda sinó alguna desganada carícia
i una mica de tendresa.

I quan et trobis a les mans
aquelles flors marcides
sota el sol d’un abril
ja tan llunyà, les tornaràs a plorar.

Però serà la primera que trobis pel carrer,
qui cobriràs d’or
per un petó mai donat,
per un amor nou.

I serà la primera que trobis pel carrer,
qui cobriràs d’or
per un petó mai donat,
per un amor nou.







Canzone dell'amore perduto

Ricordi sbocciavano le viole
con le nostre parole:
"non ci lasceremo mai,
mai e poi mai"
Vorrei dirti, ora, le stesse cose
ma come fan presto, amore,
ad appassire le rose
così per noi.
L'amore che strappa i capelli
é perduto ormai.
Non resta che qualche svogliata carezza
e un po' di tenerezza.
E quando ti troverai in mano
quei fiori appassiti
al sole di un aprile
ormai lontano li rimpiangerai.
Ma sarà la prima
che incontri per strada,
che tu coprirai d'oro
per un bacio mai dato,
per un amore nuovo
E sarà la prima che incontri per strada,
che tu coprirai d'oro
per un bacio mai dato,
per un amore nuovo.