μὴν πεῖς πὼς ἦταν ἔνα ὄνειρο

Dos grecs que parlen de les ombres de l’existència humana.

1. Píndar, poeta coral de la Tebes dels segles VI-V aC, defineix l’home no com l’ombra d’un somni, sinó con el somni d’una ombra. Se li pot donar mil fosques voltes a aquesta afirmació. Amb tot, als versos posteriors Píndar concedeix a aquest somni un esquitx de llum quasi divina, moments de mel i resplendor.

Éssers efímers: què és algú? què no és?

el somni d'una ombra, és l'home.

Però quan els ateny el llambreig diví,

sobre els homes es posa una fulgent resplendor

i un viure de mel.

ἐπάμεροι τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ

ἄνθρωπος, αλλ' ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθη,

λαμπρόν φέγγος έπεστιν ανδρῶν καὶ μείλιχος αἰών.

2. Konstandinos Kavafis, entre finals del segle XIX i començos del XX, el poeta grec d’Alexandria. A El déu abandona Antoni recupera una anècdota explicada per Plutarc. El setembre de l’any 31 aC, Octavi (qui poc després serà anomenat August i esdevindrà el primer emperador de Roma) derrota Cleòpatra i Marc Antoni a la batallà naval d’Àccium. Antoni i la reina egípcia tornen a Alexandria, la ciutat que somniaven de convertir en capital d’un gran imperi. Ara, però, només els queda esperar que Octavi, l’endemà, els doni el toc de gràcia i el somni s’acabi. Segons recull Plutarc, s’explicava que aquella nit prèvia a la desfeta definitiva es va sentir una colla de músics, dansaires i borratxos fent festa pels carrers d’una Alexandria que ja era de dol. Els protagonistes de l’inoportú xivarri -va entendre la gent d’Alexandria- només podien ser la comparsa festiva del déu Dionís, que marxava de la ciutat i abandonava Antoni, el seu protegit. Kavafis s’imagina Antoni sentint l’aldarull de la comitiva dionisíaca i el convida a atansar-se a la finestra i observar per darrer cop la seva ciutat, amb la dignitat de qui entén i assumeix el seu passat i el seu destí. La traducció de Carles Ribes és immillorable:

EL DÉU ABANDONA ANTONI

Quan tot de sobte a l’hora de mitjanit se sent

invisible passar una colla

amb músiques descomunals, amb crits –

la teva sort que ja cedeix, les teves obres

que han fracassat, els plans d’una vida que tots

han acabat en pura il·lusió,

tot això, inútilment no ho ploris.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

digues-li adéu, a aquesta Alexandria que fuig.

Sobretot no et creguis objecte d’una burla, no diguis

que era somni, que t’ha enganyat l’orella:

no t’acullis a unes esperances tan vanes.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

com escau a qui li fou dada una ciutat així,

acosta’t fermament a la finestra

i escolta amb la commoció que vulguis,

però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes,

escolta, com a últim goig teu, el clamoreig,

els portentosos instruments de la mística colla,

i digues-li adéu a l’Alexandria que perds.

Απολείπειν ο θεός Aντώνιον

Σαν έξαφνα, ώρα μεσάνυχτ’, ακουσθεί
αόρατος θίασος να περνά
με μουσικές εξαίσιες, με φωνές—
την τύχη σου που ενδίδει πια, τα έργα σου
που απέτυχαν, τα σχέδια της ζωής σου
που βγήκαν όλα πλάνες, μη ανωφέλετα θρηνήσεις.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που φεύγει.
Προ πάντων να μη γελασθείς, μην πεις πως ήταν
ένα όνειρο, πως απατήθηκεν η ακοή σου·
μάταιες ελπίδες τέτοιες μην καταδεχθείς.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
σαν που ταιριάζει σε που αξιώθηκες μια τέτοια πόλι,
πλησίασε σταθερά προς το παράθυρο,
κι άκουσε με συγκίνησιν, αλλ’ όχι
με των δειλών τα παρακάλια και παράπονα,
ως τελευταία απόλαυσι τους ήχους,
τα εξαίσια όργανα του μυστικού θιάσου,
κι αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που χάνεις.