SVRSVM CORDA and so on

La Conxa del Barri Xino (BCN)

Fa un any, el profe de religió xinesa ens parlava del Daodejin tot traient ferro i pes a l’embalum filosòfic que se li intueix i pressuposa.

 "Tampoc diu coses tan brillants, però no per això gens poc importants. És com quan tens un fill, i li dius 'una petita passa avui ajuda a fer un llarg camí'. Això pot ser una obvietat – cap gran filòsof signaria una frase com aquesta-, però és veritat, i cal dir-ho al teu fill”.

Aquest era un dels mèrits senzills que l’home havia descobert darrera una cosa tan pretesament sofisticada com el Daodejin taoista, i  més o menys així ens ho va explicar, quan feia comptades setmanes o mesos que se li havia mort el fill – jo (homo empanatus forever) no ho vaig saber fins a fi de curs.

I sembla que precisament per aquests viaranys és que va circulant la vida.

De vegades, no calen grans discursos, sinó que se’t recordin les obvietats fonamentals, com ara “som mortals per aprendre a valorar la vida: si compto el que em queda i miro on estic, aleshores ho veig clar i tiro tiro tiro”, o  "mira tota aquesta gent jove ballant i imagina-te’ls de nadons buscant pits, llet i escalforeta  de la mamà, o ja de vells removent les llengües a la recerca de les dents perdudes”, i tot seguit, després, a ballar una mica, en una pista mig buida, pel plaer de sentir-se vius i acompanyats, que no és poc!, que aquesta nit això hem decidit que és el que toca, “pac amunt, coi!”... i ara, mira!, només per jugar, tria tria tria un no-res, mira per aquí i per allà, que la tria, ja ho sabem, en part està més que feta... però ara és un joc i prou, val? tria -serch, man!-, balla i amunt ben amunt.... que aquest vespre tocava això... te'n recordes?

i la versió irreverent (que, per cert, com rejoveneix!)



Fotògrafs (2): Jacques-Henri LARTIGUE (1894-1986)

Aquest és el nen a qui als set anys d'edat el seu pare va regalar una càmera de fotos als i el va fer feliç per a tota la vida.

i les formes de la felicitat serà, precisament, una de les coses que més li va interessar d'atrapar en les seves fotos.

"Per a mi, fotografiar és a atrapar un moment que està passant, i que és veritat"

Lalalalalalalala etc.

Ai las!, els grans enigmes de la vida:
   el papa o la mama?
     Nesquik o Colacao?
   Aspirina o Paracetamol?
    Beatles o Rolling Stones?

Sobre aquesta darrera qüestió em va tocar manifestar-me fa poquet. No perquè ningú m'ho preguntés.... És el que tenim alguns narcisos del propi verb: et sembla lògic, i fins considerat, respodre't el que et preguntes a tu mateix en veu alta en presència d'algú altre a qui li està tocant ser espectador del teu intrascendent discurset solepcista. Ejem... crec que ho estic fent una altra vegada!

"Jo sóc més aviat dels Beatles", vaig confessar tot sincer, i encara agraeixo que aquell altre no em mirés amb cara de "i ?!" -  És el que té el carinyo... i la paciència impagable de qui et té carinyo!!!

Digressions a banda. M'agraden els Beatles per f'àcils i pel que acompanyen. No són d'aquells artistes que t'engeguen una obra que la mires, la remires i en acabat penses ohhhh?, això deu ser molt i molt bo. Algun dia l'entendré! Les cançons dels Beatles són útils i bones de tant clares, fins i tot les dolentes.

I vet aquí la que ara porto clavada al cap. Tonadeta de bon rotllo matiner, un mantra gens sofiscticat que m'evoca una pel·li un punt tonteta que, senyors!, penso reveure aquesta nit, perquè ara, per a les properes vuit o deu horetes, és el que el cos em demana (un dolçet la la la la la la la la... i prou).

A, sí, esclar: la cançó és d'el McCartney post-seixanta... però, i què?! no deixa de ser beatle beatle que t'hi cagués. Oh no?

- sis -

VIDA AL INSTANTE

Vida al instante.

Función sin ensayo.

Cuerpo sin prueba.

Cabeza sin reflexión.

Ignoro el papel que hago.

Sólo sé que es mío, no es intercambiable.

De qué va la obra,

debo adivinarlo sobre el escenario.

Malamente preparada para el honor de la vida,

Soporto a duras penas el compás impuesto de la acción.

Improviso, aunque aborrezco la improvisación.

Tropiezo a cada paso con el desconocimiento de causa.

Mi modo de vivir huela a aldea.

Mis instintos son de aprendiz.

La vergüenza, al excusarme, tanto más me humilla.

Siento las circunstancias atenuantes como crueles.

Palabras y gestos irrevocables,

estrellas no contadas,

el carácter, como un abrigo abrochado, en marcha,

he aquí el penoso fruto de este apremio.

¡Si al menos pudiera un miércoles ensayar primero,

o al menos un jueves repetir una vez más!

¿Acaso está bien? –pregunto

(con voz ronca,

pues ni me han dejado aclararla tras los bastidores).

Es vano pensar que no es más que un examen somero

hecho en un lugar provisorio. No.

Me hallo entre los decorados y veo cuán sólidos son.

Me choca la precisión de cualquier atrezzo.

El equipo giratorio funciona desde hace largo rato.

Las nebulosas más lejanas ya han sido encendidas.

Ah, no me cabe duda de que esto es el estreno.

Y lo que haga

se tornará siempre en lo que hice.

(Wisława Szymborska, El gran número, 1976 - trad. Elźbieta Bortkiewicz, ed. Hiperión)

"..... tu risa
es una ducha en el infierno"

L. A. de C.

ZAHARA+SANTI BALMES

blablabla



metàfora visual del deliciós Wonderland of  Catalonian Education

Quins avantatges creus que aporta al centre l’elaboració del projecte de convivència?

A hores d’ara ningú dubta que l’escola ha de ser no només un espai de trobada de persones, sinó també un lloc i un mitjà perquè les persones que allí s’hi troben (educadors, alumnat, etc.) aprenguin a conviure en un clima tolerant i tan positiu i enriquidor per a tots com sigui possible. A l’escola també (i, de vegades, sobretot) el que cal ensenyar i aprendre és a conviure.

Això dóna sentit a l’elaboració i al seguiment d’un projecte de convivència (PdC) que, partint d’una acurada anàlisi del context convivencial i d’interrelacions de la comunitat educativa, respongui a les necessitats d’entesa de totes les parts que interactuen dins el centre i que, talment, tinguin una projecció més enllà del que es pròpiament la vida al centre, bo i consolidant en l’alumnat unes fermes bases per regir la seves pautes de conducte en altres àmbits (família, amics, barri, etc.) sempre en atenció als valors de la tolerància i la bona convivència.


DIOS.
VAYA PANTOMIMA por la que nos obligan a pasar!
PERÒ, Ja ESTÀ....
FET, ENVIAT, CURSET ACABAT i "PRUEBA SUPERADA"
I FINS A LA PROPERA!

I ÉS QUE AHIR, QUAN VAIG SENTIR AL FUTUR PRESIDENT DE LA REGIÓ DIR QUE ELS MESTRES I METGES CATALANS AL QUE S'HAN DE DEDICAR ÉS ESSENCIALMENT ALS SEUS ALUMNES I PACIENTS, I NO PERDRE HORES I HORES PRODUINT PAPERASSA BUROCRÀTICA ABSURDA I INÚTIL... MIRA... PER PRIMERA VEGADA, DES DEL 1993 VAIG ESTAR D'ACORD AMB UN CONVERGENT. VEJAM QUAN DURA EL MIRATGE!