SOMRIURE

L'any passat vaig comprar una antologia d'Henrik Nordbrandt sense saber ni qui era, només perquè em va captivar el títol del llibre: Nuestro amor es como Bizancio. El vaig llegint i rellegint a poc a poc, i ara és la seva sensiblitat i la seva manera d'entendre i paladejar la vida el que em té captivat.

Sonrisa

Cuando te vi en sueños
te volviste hacia mí

con un dedo en tus labios
y las cejas levantadas

sonriente, antes de seguir
cruzando de puntillas

la descuidada habitación
iluminada por la luna

Entonces comprendí de repente
que aquello iba a representar mi vida.

DAMIEN RICE: Elephant

- u -

Cesare Pavese, "Estate" (Lavorare Stanca) 

C'è un giardino chiaro, fra mura basse,
di erba secca e di luce, che cuoce adagio
la sua terra. È una luce che sa di mare.
Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli
e ne scuoti il ricordo.

Ho veduto cadere
molti frutti, dolci, su un'erba che so,
con un tonfo. Così trasalisci tu pure
al sussulto del sangue. Tu muovi il capo
come intorno accadesse un prodigio d'aria
e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale
nei tuoi occhi e nel caldo ricordo.

Ascolti.
Le parole che ascolti ti toccano appena.
Hai nel viso calmo un pensiero chiaro
che ti finge alle spalle la luce del mare.
Hai nel viso un silenzio che preme il cuore
con un tonfo, e ne stilla una pena antica
come il succo dei frutti caduti allora.

ESTIU

Hi ha un jardí clar, entre  murs baixos,

d’herba eixuta i de llum, que cou lentament

la seva terra. És una llum que sap a mar.

Tu respires aquella herba. Toques els cabells

i en sacseges el record.

He vist caure

molts fruits, dolços, sobre una herba que conec,

amb un cop sec. Així t’estremeixes també tu

amb el sobresalt de la sang. Tu bellugues el cap

com si al voltant s’esdevingués un prodigi d’aire

i el prodigi ets tu.  Hi ha un sabor idèntic

als teus ulls i en el càlid record.

Escoltes.

Les paraules que escoltes a penes et toquen.

Tens al rostre tranquil un pensament clar

que t’emula a les espatlles la llum del mar.

Tens al rostre un silenci que estreny el cor

amb un cop sec i en destil·la una pena antiga

com el suc dels fruits caiguts aleshores.

LINIERS LO PROFETA

y
a media tarde
en las siestas
más de lo mismo...

Al final,
¿uno se tendrá que poner el disfraz de Freud,
gafitas de Jung,
y autoanalizarse?

DE MANDVCIS DIVINIS DELITIOSISQVE

...i el destí, de nou, prediu que el déu dels déus (en aquest cas Zeus) serà destronat per un descendent seu. En aquest cas, el vaticini és el següent: si Metis i Zeus tenen una filla i aquesta després té un fill, aquest nét, quan es faci gran, acabarà destronat Zeus.

Doncs bé: com Zeus ja tenia uns mals precedents familiars, no fa com l'avi - no deixar que la muller parís-, ni com el pare -que s'anava menjant els fills a mesura que la dona els hi paria. Zeus s'empesca una altra solució: directament es menja la dona embarassada.

ALUMNA 1: ¿es menja Metis?

Sí. Sencereta.

ALUMNA 1: Però, ¿no se l'estimava?

Sí... potser... no ho sé. Podria ser que se la mengés amb amor.... per què, a tu [¿mai no se t'han m.... amb am..?]...

però, per un cop, m'he sabut callar a temps, enviant l'última frase al llimb dels pensaments que no s'han d'adreçar mai en una classe a una alumna jovenzella.

HERMAN HESSE: Otoño prematuro

Huele  con fuerza a hojas marchitadas,

Trigales vacíos y sin panorama;

Sabemos que alguna de las próximas tormentas

Desnudará al verano fatigado.

Crujen las vainas del esparto. Y repentinamente

Lo legendario y lo remoto se nos aparecen,

Todo lo que creemos tener en nuestras manos

Y cada  flor maravillosamente se extravía.

Medrosamente crece un deseo en el alma asustada:

Que no se una a la vida demasiado,

Que viva como un árbol su marchitamiento,

Que no falte a su otoño fiesta ni color.

Herman Hesse, Escritos en la arena (trad. Jenaro Talens)