μὴν πεῖς πὼς ἦταν ἔνα ὄνειρο

Dos grecs que parlen de les ombres de l’existència humana.

1. Píndar, poeta coral de la Tebes dels segles VI-V aC, defineix l’home no com l’ombra d’un somni, sinó con el somni d’una ombra. Se li pot donar mil fosques voltes a aquesta afirmació. Amb tot, als versos posteriors Píndar concedeix a aquest somni un esquitx de llum quasi divina, moments de mel i resplendor.

Éssers efímers: què és algú? què no és?

el somni d'una ombra, és l'home.

Però quan els ateny el llambreig diví,

sobre els homes es posa una fulgent resplendor

i un viure de mel.

ἐπάμεροι τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ

ἄνθρωπος, αλλ' ὅταν αἴγλα διόσδοτος ἔλθη,

λαμπρόν φέγγος έπεστιν ανδρῶν καὶ μείλιχος αἰών.

2. Konstandinos Kavafis, entre finals del segle XIX i començos del XX, el poeta grec d’Alexandria. A El déu abandona Antoni recupera una anècdota explicada per Plutarc. El setembre de l’any 31 aC, Octavi (qui poc després serà anomenat August i esdevindrà el primer emperador de Roma) derrota Cleòpatra i Marc Antoni a la batallà naval d’Àccium. Antoni i la reina egípcia tornen a Alexandria, la ciutat que somniaven de convertir en capital d’un gran imperi. Ara, però, només els queda esperar que Octavi, l’endemà, els doni el toc de gràcia i el somni s’acabi. Segons recull Plutarc, s’explicava que aquella nit prèvia a la desfeta definitiva es va sentir una colla de músics, dansaires i borratxos fent festa pels carrers d’una Alexandria que ja era de dol. Els protagonistes de l’inoportú xivarri -va entendre la gent d’Alexandria- només podien ser la comparsa festiva del déu Dionís, que marxava de la ciutat i abandonava Antoni, el seu protegit. Kavafis s’imagina Antoni sentint l’aldarull de la comitiva dionisíaca i el convida a atansar-se a la finestra i observar per darrer cop la seva ciutat, amb la dignitat de qui entén i assumeix el seu passat i el seu destí. La traducció de Carles Ribes és immillorable:

EL DÉU ABANDONA ANTONI

Quan tot de sobte a l’hora de mitjanit se sent

invisible passar una colla

amb músiques descomunals, amb crits –

la teva sort que ja cedeix, les teves obres

que han fracassat, els plans d’una vida que tots

han acabat en pura il·lusió,

tot això, inútilment no ho ploris.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

digues-li adéu, a aquesta Alexandria que fuig.

Sobretot no et creguis objecte d’una burla, no diguis

que era somni, que t’ha enganyat l’orella:

no t’acullis a unes esperances tan vanes.

Com qui està preparat de fa temps, amb coratge,

com escau a qui li fou dada una ciutat així,

acosta’t fermament a la finestra

i escolta amb la commoció que vulguis,

però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes,

escolta, com a últim goig teu, el clamoreig,

els portentosos instruments de la mística colla,

i digues-li adéu a l’Alexandria que perds.

Απολείπειν ο θεός Aντώνιον

Σαν έξαφνα, ώρα μεσάνυχτ’, ακουσθεί
αόρατος θίασος να περνά
με μουσικές εξαίσιες, με φωνές—
την τύχη σου που ενδίδει πια, τα έργα σου
που απέτυχαν, τα σχέδια της ζωής σου
που βγήκαν όλα πλάνες, μη ανωφέλετα θρηνήσεις.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που φεύγει.
Προ πάντων να μη γελασθείς, μην πεις πως ήταν
ένα όνειρο, πως απατήθηκεν η ακοή σου·
μάταιες ελπίδες τέτοιες μην καταδεχθείς.
Σαν έτοιμος από καιρό, σα θαρραλέος,
σαν που ταιριάζει σε που αξιώθηκες μια τέτοια πόλι,
πλησίασε σταθερά προς το παράθυρο,
κι άκουσε με συγκίνησιν, αλλ’ όχι
με των δειλών τα παρακάλια και παράπονα,
ως τελευταία απόλαυσι τους ήχους,
τα εξαίσια όργανα του μυστικού θιάσου,
κι αποχαιρέτα την, την Aλεξάνδρεια που χάνεις.

Toma este vals...

Amb el cor trencat per un naufragi amorós, F. Garcia Lorca va marxar als EUA l'any 1929 per passar-hi una temporada i mirar de ventilar-se l'ànima. Però, en lloc d'ajudar-lo a superar el carregament de tristesa que portava d'equipatge, el que va veure a Amèrica el va deprimir més encara: la meca de la modernitat i la prosperitat li va semblar un desert d'humanitat. La cosa es va arreglar una miqueta quan va tenir l'encert de fugir tres mesos a Cuba, on va reconnectar-se amb una vida que s'acostava més a la que ell va voler viure.

Amb tot, d'aquell viatge en va sortir el que podria ser el llibre més trencador i brillant de la poesia espanyola moderna: Poeta en Nueva York. Era un geni prenent nous camins, truncats tres anys després per una colla de subnormals que van decidir netejar Espanya d'un altre degenerat.

El poema"Pequeño vals vienés" és realment immens: encara arrossega la visió pessimista que domina en el llibre, però alhora ja s'albiren desitjos, esperances...llum.

La versió musicada de L. Cohen és una altra meravella: un vals elegantíssim en què Lorca queda traduït en Cohen. Prodigiós. 

Pel que fa a les versions musicades del poema en espanyol que he escoltat (inclosa la d'Enrique Morente), sempre m'ha semblat que en alguna cosa fallaven. Llavors apareix la Silvia Pérez Cruz i s'inventa aixó:

Recorda, cos...

Cos, recorda no només quant vas ser estimat,
no tan sols els llits on t’ajagueres,
sinó també aquells desitjos que per tu
resplendien dins els ulls tan clarament,
i tremolaven a la veu – i algun
fortuït obstacle els va frustrar.
Ara que tot és ja dins el passat,
sembla quasi com si a aquells desitjos
tu també t’hi haguessis lliurat – com resplendien,
recorda, dins els ulls que t’esguardaven;
com tremolaven a la veu, per tu, recorda, cos.

K. Kavafis (1918), «Recorda, cos...» (θυμήσου, σώμα...)

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,

όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,

αλλά κ’ εκείνες τες επιθυμίες που για σένα

γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,

κ’ ετρέμανε μες στην φωνή —  και κάποιο

τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.

Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,

μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες

εκείνες σαν να δόθηκες — πώς γυάλιζαν,

θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν·

πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σε, θυμήσου, σώμα. 

L'altra riba de Houellebecq

Bram van Velde, Sense títol, ca. 1969

La meva antiga obsessió i el meu fervor novell

fremiu dins meu per un nou desig,

paradoxal, lleuger com un somrís llunyà

i tanmateix pregon com l’ombra essencial.

(L’espai entre les pells,

quan es pot reduir,

obre un món tan bell

com un esclat de rialla).

Michel Houellebecq, dins Configuració de l’última riba (2013)

« Mon ancien obsession et ma ferveur nouvelle,

Vous frémissez en moi pour un nouveau désir

Paradoxal, léger comme un lointain sourire

Et cependant profond comme l’ombre essentielle. »

(L’espace entre les peaux

Quand il peut se réduire

Ouvre un monde aussi beau

Qu’un grand éclat de rire.) »

En tot hi ha una esquerda

HIMNE (Anthem, Leonard Cohen)

Els ocells cantaven

A trenc d’alba:

Cal començar de nou,

Els vaig sentir dir.

No habitis en allò

Que ja ha passat

O en el que encara no és.

Sí, les guerres han de ser

Lluitades de nou.

El sagrat colom

Ha de ser atrapat de nou;

Comprat i venut

I de nou comprat.

Mai és lliure, el colom.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Vam demanar senyals

I els senyals van ser enviats:

El naixement traït,

El matrimoni esgotat,

Sí, la viduïtat

De tot govern.

Senyals perquè tothom els veiés.

No puc seguir endavant

Amb aquesta gentada sense llei,

Mentre els assassins des de llocs elevats

fan les seves pregàries en veu alta.

Però ells han invocat, han invocat núvols de tempesta

I sentiran parlar de mi:

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Pots ajuntar les parts

I no n’obtindràs la suma.

Pots iniciar la marxa,

Però no hi ha cap tambor.

Cada cor, cada cor serà estimat

Però com un refugiat.

Fes sonar les campanes que encara

Poden ser tocades.

Oblida la teva oferta perfecta.

En tot hi ha una esquerda,

I és així com penetra la llum.

Amori perduti

LA CANÇÓ DE L'AMOR PERDUT (F. de André)

Te’n recordes? s’obrien les violetes
amb les nostres paraules:
«no ens deixarem mai,
mai, però mai!»

Voldria dir-te ara les mateixes coses,
però tan ràpid com es marceixen
les roses, amor meu,
així ha passat amb nosaltres.

L’amor que arrenca els cabells 
s’ha perdut ja.
No queda sinó alguna desganada carícia
i una mica de tendresa.

I quan et trobis a les mans
aquelles flors marcides
sota el sol d’un abril
ja tan llunyà, les tornaràs a plorar.

Però serà la primera que trobis pel carrer,
qui cobriràs d’or
per un petó mai donat,
per un amor nou.

I serà la primera que trobis pel carrer,
qui cobriràs d’or
per un petó mai donat,
per un amor nou.







Canzone dell'amore perduto

Ricordi sbocciavano le viole
con le nostre parole:
"non ci lasceremo mai,
mai e poi mai"
Vorrei dirti, ora, le stesse cose
ma come fan presto, amore,
ad appassire le rose
così per noi.
L'amore che strappa i capelli
é perduto ormai.
Non resta che qualche svogliata carezza
e un po' di tenerezza.
E quando ti troverai in mano
quei fiori appassiti
al sole di un aprile
ormai lontano li rimpiangerai.
Ma sarà la prima
che incontri per strada,
che tu coprirai d'oro
per un bacio mai dato,
per un amore nuovo
E sarà la prima che incontri per strada,
che tu coprirai d'oro
per un bacio mai dato,
per un amore nuovo.

(No way to say) Goodbye!

Et vaig estimar al matí. Els nostres petons, profunds i càlids;

els teus cabells damunt el coixí com una adormida tempesta daurada.

Sí, molts s’han estimat abans que nosaltres, sé que no som res de nou;

a la ciutat i al bosc van somriure’s igual que tu i jo.

Però tot això porta ara a la distància, i tots dos hem d’intentar-ho...

Els teus ulls estan tous per la tristesa.

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

No vaig en busca d’una altra mentre vagarejo pel meu temps.

Camina amb mi fins a la cantonada; les nostres passes sempre rimaran.

Saps que el meu amor se’n va amb tu igual que el teu amor es queda amb mi.

És només la manera com les coses canvien, com la costa i el mar.

els teus ulls estan tous per la tristesa.

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

Et vaig estimar al matí. Els nostres petons, profunds i càlids;

els teus cabells damunt el coixí com una adormida tempesta daurada.

Sí, molts s’han estimat abans que nosaltres, sé que no som res de nou;

a la ciutat i al bosc van somriure’s igual que tu i jo.

Però no parlem d’amor ni de cadenes ni de coses que no podem deslligar...

els teus ulls estan tous per la tristesa.

Ei, aquesta no és manera de dir-se adéu!

Concert de Jerusalem (1972)

"Hey, That's No Way To Say Goodbye"

I loved you in the morning, our kisses deep and warm,
your hair upon the pillow like a sleepy golden storm,
yes, many loved before us, I know that we are not new,
in city and in forest they smiled like me and you,
but now it's come to distances and both of us must try,
your eyes are soft with sorrow,
Hey, that's no way to say goodbye.
I'm not looking for another as I wander in my time,
walk me to the corner, our steps will always rhyme
you know my love goes with you as your love stays with me,
it's just the way it changes, like the shoreline and the sea,
but let's not talk of love or chains and things we can't untie,
your eyes are soft with sorrow,
Hey, that's no way to say goodbye.

I loved you in the morning, our kisses deep and warm,
your hair upon the pillow like a sleepy golden storm,
yes many loved before us, I know that we are not new,
in city and in forest they smiled like me and you,
but let's not talk of love or chains and things we can't untie,
your eyes are soft with sorrow,
Hey, that's no way to say goodbye.