- nou -



Pierre-Narcisse Guérin

Τὴ θάλασσα τὴ θάλασσα, ποιὸς θὰ μπορέσει νὰ τὴν ἐξαντλήσει;

La mar, la mar, qui podrà exhaurir-la?

(G. Seferis, Mithistòrima, XX)

Quantes vegades hem escoltat l'estupidesa aquella sobre la diversa manera d'estimar d'homes i dones? I aquella altra que contraposa genèricament les ambicions elevades dels homes amb els anhel mundanals i emocionaloides de les fèmines? Els homes estan naturalment cridats per a les grans empreses, ennavegar-se en gestes memorables i terribles guerres, mentre que l'esperit de la dona tendeix a la gestió prudent, a la recerca de la seguretat i de la pau, que són base i garants de l'estabilitat domèstica i blablablà blablablà. Macroeconomia per als homes, microeconomia familar per a les dones, han explicat alguns, traslladant l'equació a terrenys psicoeconòmics. Collonades ja molt passadetes de moda! o, com a mínim, una generalització inútil i una immensa fal·làcia.

En el cas del poema del Brodsky, però, almenys la fal·làcia va servir per fer un bellíssim poema i per bastir-ne aquells dos versos genials que contraposen la vastedad acústica del mar de la caracola d'Eneas amb l'amor de Dido, aigua d'horitzó plar, quiet i retingut dins una copa de cristall.

DIDO Y ENEAS


El hombre principal miraba a la ventana
mas para la mujer el mundo entero acababa
en el extremo de la ancha túnica helena de aquél,
por su sinfín de pliegues semejantes
a un mar detenido.
                             En cambio él
miraba a la ventana y su mirada estaba
tan lejos entonces del lugar que de sus quietos labios
se diría que eran como una caracola
donde el rumor se oculta; el horizonte de la copa
se hallaba inmóvil.
                            El amor de ella,
no era más que un pez tal vez capaz
de arrojarse al mar tras el navío
y de darle alcance, quizá,
hendiendo el agua con su ágil cuerpo... pero él,
él en su mente pisaba ya tierra.
Y el mar se trransmutó en mar de lágrimas.
Mas como es sabido, en el preciso instante
de la desesperanza es cuando sopla el viento
favorable. Y el hombre principal
abandonó Cartago.
                              Ella se erguía
ante la hoguera que habían encendido
a extramuros de la urbe los soldados
y divisaba cómo en el resplandor,
temblando tras el fuego y el humo,
Cartago se derrumbaba muda


mucho antes del augurio de Catón.

Joseph Brodsky, No vendrá el diluvio tras nosotros. Antología poética (1960-1996) (edició i traducció de R. San Vicente)

FOTÒGRAFS (4): Cristina García Rodero, 2

i com que no sempre cal anar gaire lluny en l'espai per trobar-se amb allò "exòtic",  i si viatgem per la nostra Mediterrània i fem una miqueta d'història recentíssima?



La tarde



Los peregrinos de Usera, 1981

Las potencias del alma, Puente genil (Córdoba), 1976

Mandas a la Virgen del rocío. Almonte 1977

Una refugiada albanesa kosovar al camp de Stankovic , 1999

veintegenarios

Vista la historia con perspectiva, la cosa no cuela. En fin: que a algunos nos tocó pertenencer a una generación estigmatizada, suspectos y casi convictos de faltas y pecados como el pasotismo, la desmotivación metódica y el para qué pues, si al final tampoco voy a sacar na' de na'. Se la llegó a bautizar como la generación X, e incluso se hizo alguna película más o menos justa e "inteligente" sobre ella, como podría ser el caso de Reality Bytes.

Pasados los años, y apuntándome al infalible y jamás caduco O tempora, o mores!, podría ponerme espléndido y pensar qué letras le faltan a nuestro alfabeto para calificar a alguna de las generaciones posteriores a la mía, que ahorita mismo anda exhibiendo por las calles y pasillos de institutos su bobísima nadería en ciernes.

Pero toda generalización es odiosa y toda etiqueta, en el fondo, una pequeña mentira simplona.

Aunque los tópicos -cocinaícos y digeridos con sal y humor- también pueden tener su lado divertido ¿Para muestra un botón? Así retrató el ilustre maese Pla, juglar entre juglares, esa mi generación de - entonces - ventegenarios.

y dad las gracias,
porque estamos
pasando de 'to...

Rapsodia Barbery: sashimi

La perfección es el regreso. Por eso sólo está al alcance de las civilizaciones decadentes: es Japón, donde el refinamiento ha alcanzado cotas sin igual, en el corazón de una cultura milenaria que ha aportado a la humanidad sus más altas contribuciones, donde ha sido posible el regreso a lo crudo, realización postrera. Es en la vieja Europa, que, como yo, está sumida en una lenta agonía, donde se ha comido, por primera vez desde la prehistoria, carne cruda apenas aliñada con algunos aromas.

Lo crudo. ¡Cuán vano es creer que se resume en devorar sin más un producto no preparado!

Fue un deslumbramiento. Lo que franqueó así la barrera de mis labios no fue materia ni agua, tan sólo una sustancia intermedia que de la primera había conservado la presencia, la consistencia que resiste a la nada, y de la segunda había tomado prestadas la fluidez y la ternura milagrosas. El verdadero sashimi ni cruje bajo los dientes ni se funde en la lengua. Invita a una masticación lenta y flexible, cuyo fin no es cambiar la naturaleza del alimento sino solo saborear su ligerísima blandicie.

Blandicie,sí: pues no se trata de blandura ni de molicie; el sashimi, polvo de terciopelo en los confines de la seda, tiene algo de ambas y, en la alquimia extraordinaria de su esencia vaporosa, conserva una densidad lechosa que ya querrían para si las nubes.

El primer bocado rosa que provocó tal emoción en mi era el salmón, pero aun me quedaba por descubrir la platija, la vieira y el pulpo. El salmón es graso y dulce pese a ser esencialmente magro, el pulpo es estricto y riguroso, tenaz en sus vínculos secretos que tan solo tras una larga resistencia se desgarran por fin bajo el asalto de los dientes. Miré, antes de morderlo, el curioso fragmento dentado, con reflejos rosas y malvas, cómo el nácar, pero casi negro en la punta de sus excrecencias almenadas, lo cogí torpemente con los palillos, en cuyo manejo apenas empezaba a aguerrirme, lo recibí sobre la lengua, impresionada por su compacidad, y me estremecí de placer. Entre ambos, entre el salmón y el pulpo, hallé toda la paleta de sensaciones del gusto, pero conservando siempre esa fluidez compacta que es gloria pura en el paladar y hace inútil todo licor adicional, ya sea agua, cerveza japonesa o sake caliente. En cuanto a la vieira, se eclipsa nada mas tocar la lengua, de tan ligera y evanescente como es, pero largo tiempo después, las mejillas recuerdan su roce profundo; y la platija, por último, injustamente considerada el pescado mas tosco, es una delicadeza con aroma de limón cuya constitución excepcional se afirma bajo las muelas con plenitud pasmosa.

Eso es el sashimi-un fragmento cósmico al alcance de nuestros corazones…

Muriel Barbery, Rapsodia Gourmet (lo crudo)

d'estius i d'éssers aquàtics

- Hi ha èpoques en què vull terminar amb tot. Liquidar aquesta vida.
- Però llavors miro al meu voltant i, ¿com puc renunciar a tot això?
- L'aigua està increïblement freda... gairebé més del que puc resistir.
- Tot i així em submergeixo. Nedo més enllà dels trencants, amb totes les meves forces.
- En poca estona, començo a entrar en calor i em giro d'esquenes
- El cel està increïble... d'un prunfund blau fosc. Treuen el cap els primers estels.
- Si pogués quedar-me aquí per sempre més! 

Final de Black Hole, novel·la gràfica de Charles Burns.

pero mira "com' on babe"... (by montt)

Vinc del Purgatori. O del lloc que, estant encara viu, més s’hi deu assemblar. Per més  que sonin nadales per la megafonia,  Sant Esteve no és un dia gaire alegre en una residència d’avis.

Per més que s'escoltin nadales i que el personal provi d'omplir l'espai de simpatia, si obres els ulls, hi ha el que hi ha: una gran sala on cada iaio i iaia és assegudet a la seva cadira, amb aquella mirada que mira i no veu.

Davant meu, en una cantonada, de nou solet i sense dir ni piu, aquell iaio que (m'ha repetit ma mare) només parla anglès. Em sap greu: un altre cop no he gosat apropar-m’hi i dir-li quatre tontades de cortesia per si no ens enteníem.

M’he assegut al costat de la iaia, i de nou la sensació és que l’antany dita “tieta motoreta” (així la va batejar un nebot seu, perquè la dona era un belluguet com pocs se n’han vist) va en reserva i per una carretera que no porta enlloc. Intento imaginar què es mourà per dins del seu cap: més que el Purgatori, em temo que  deu ser com la plana dels asfòdels. Tot plegat, és força trist i sense gaire sentit, un pensa, a la vegada que li agafa la mà i almenys li fa quatre carícies de no res, empès per la fe que aquell llenguatge, d’alguna manera, encara li ha d’arribar.

Poc després, el dinar. Si és cert que Déu està en els detalls, més cert serà encara que Déu avui no s'ha passat per la cuina de la residència. Abans d'uns canalons amb estètica (i temo que també gust) de totxana i d’una escarransida cuixa de pollastre a la pruna momificada, i com que es tracta d’un dia especial, toca un got de Fanta i un platet de plàstic amb alguns aperitius: set escopinyes sense vinagre, mitja carxofa fotofòbica, uns ganxitos plasticosos i una tapeta impossible - base de toast panifacturada, al damunt ensaladilla russa i tot coronat amb un trosset de kiwi. Olé!

Doncs res: vaig veient com la iaia (la que fou gran devoradora d’empanades gallegues i guisats de calamars farcits amb patates!) s’empassa concentradament absent aquell menjar, que entre ma mare i jo li mig peixem, perquè la forquilla és un instrument ja de difícil maneig, allí, en el seu maleït purgatori.

Torno on he començat: és trist i avui no entenc re de re de re.

i tot suma.

Simultaneïsme

Sembla que una senyoreta del carrer Avinyó s'ha escapat del quadre de Picasso

Vet aquí una foto
cubista...?

"Across the universe" by Rufus Wainwright

- vuit -

Tras otro ejercicio intencionado de poda poética…

Todos en Navidad somos un poco Magos.

Hay fango en los negocios y se pelea la gente.

Turbas enteras cargadas de paquetes

son capaces de asediar mostradores

por algunos turrones al café.

Cada uno es para sí Rey y camello.

Mallas, bolsas, redes, cestas,

gorros caídos y corbatas torcidas.

Olor a vodka, a pino, a bacalao,

a mandarinas, a canela y manzanas.

Un caos de rostros. Torbellinos de nieve

 ocultan el sendero que conduce a Belén.

Y los portadores de esos modestos dones

saltan a los buses, suben a la fuerza,

desaparecen en los fosos de los patios

aun sabiendo que está vacía la gruta:

que allí no hay animales ni pesebre,

que tampoco está ella con su aureola dorada.

Joseph Brodsky, No vendrá el diluvio tras nosotros. Antología poética (1960-1996), "24 de diciembre de 1971" (trad. R. San Vicente)

FOTÒGRAFS (3): Cristina García Rodero, 1

Era Frank Capa qui va dir, en un atac gens dissimulat de falsa modèstia, que allò que feien les seves fotos més bones que les d'altres és que ell les disparava de molt més a prop.

I, de fet, en fotografia, aquesta és una opció artística que no s'ha de menystenir. Perquè, al costat de treballs d'un esteticisme molt pensat i elaborat  (penso en els bodegons magrittians de Mardoz, per exemple), hi ha fotos que, a banda d'estar molt ben fetes, ens aporten un plus, perquè saben ficar-nos dins la foto i i fe-nos protagonistes molt directes del que allí és veu.

Cristina García Rodero, en la seva sèrie de fotografies sobre rituals religiosos de terres i cultures més aviat exòtiques (Mon Dieu: que difícil és avui en dia adjectivar aquestes cultures "altres" sense incórrer en pecat verbal de prepotència etnocèntrica!), aconsegueix precisament això: col·loca-te enmig d'aquell món estrany de màgia, espiritualitat extàtica i cerimònies arravatades, pràcticament fer-te viure i participar del seu intens i torbador batibull emocional.

En fem cinc cèntim?



rituals vudú a Haiti



Les veig i penso: jo voldria estar allí i veure què sento aleshores!

Extret d'una entrevista feta a El País: " 40 años en un trasiego constante de aquí para allá en busca de ritos atemporales y costumbres añejas que unen hoy y siempre a hombres y mujeres del mundo. Travesías sin organización ni programas fijados de antemano: "Siempre he ido a lo que salga, a la aventura". Siempre sola. "El viaje para mí es descubrimiento, conocimiento; poder compartir, ser testigo. Es regresar con un tesoro: traer imágenes que estén a la altura de lo vivido y hacer de eso una obra personal que te defina como creador y como persona, que es a lo que todos aspiramos en realidad".

- set - (bis)

Καὶ ψυχὴ
εἰ μέλλει γνώσεσθαι αὐτὴν
εἰς ψυχὴν
αὐτὴ βλεπτέον:
τὸν ξένο καὶ τὸν ἐχθρὸ τὸν εἴδαμε στὸν καθρέφτη.

(Γιώργος Σεφέρης, Μυθιστόρημα, αργοναυτες)

i una ànima

si el que vol és conèixer-se a ella mateixa

en una altra ànima

ha de veure's:

l'estranger i l'enemic els hem vist al mirall.

Iorgos Seferis, Mithistòrima, poema IV [fragment]

i si la traducció fos un puntet lliure, no seria perquè sí.

- set -

                    [........................................................]

M'he despertat amb aquest cap de marbre a les mans
que m'esgota els colzes i no trobo on recolzar-lo.
Entrava en el somni just quan jo sortia del somni.
Així s'uniren les nostres vides i serà ben difícil de separar-les.

Li miro els ulls: ni oberts ni tancats
li parlo a la boca que intenta tota ella parlar
li premo els pòmuls que han foradat la pell.
Ja no tinc més força:

les meves mans se'm perden i em retornen
mutilades.

Iorgos Seferis, Mithistòrima,  poema III (trad. C. Miralles)

Me'n recordo del bany
on em vaig assassinant...

Damien Rice - 9 crimes

PEQUEÑA ANTOLOGÍA DE DISPARATES DISCENTES (1): ¡camada! ¡La respuesta era "CAMADA"!

Examen de lengua castellana. Ejercicio de léxico: el profe da una la definición y el alumno dice a qué palabra (de una lista de previamente presentada, estudiada y repasada) corresponde.

a) Conjunto de las crías de ciertos animales nacidas en el mismo parto....
   Respuesta del alumno: MAMADA

Veamos. Podría ser, si los animales fueran los bichitos de la imágen infra.

Sigo corrigiendo, ¡que esto es muy muy divertido!

PS: que yo mucho reírme, pero el error es más que comprensible. El chiquillo, alma cándida que este año empieza a cursar primero de ESO, hasta que yo no la escribí en la pizarra, en su vida habría oído la palabra "camada". En cambio, "mamada"... de algo le debía de sonar.

Un tango yidish (Chagall)

εγείρεσθαι 1: el despertar del monjo zen

El monjo zen Cohen, rapat i matiner

Matinada a Mount Baldy

El despertador ha sonat a dos quarts de tres de la matinada.

M’he posat l’hàbit:

kimono i hakama

insipirat en un vestit d’arquer

del segle dotze;

al damunt la koroma,

una feixuga roba exterior

de mànigues tremendament llargues;

i a sobre el ruksu,

una mena de plastró fet de pedaços

i amb un disc d’ivori;

en acabat el cinturó de serpentí

quàdruple

que es lliga amb un immens i preciós nu,

semblant al challah galonat,

el qual cobreix els baixos del ruksu.

En total

Uns nou quilos de roba

que em poso a correcuita

a dos quarts de tres de la matinada

sobre la meva ingent erecció.

Leonard Cohen, El llibre de l’anhel.

SVRSVM CORDA and so on

La Conxa del Barri Xino (BCN)

Fa un any, el profe de religió xinesa ens parlava del Daodejin tot traient ferro i pes a l’embalum filosòfic que se li intueix i pressuposa.

 "Tampoc diu coses tan brillants, però no per això gens poc importants. És com quan tens un fill, i li dius 'una petita passa avui ajuda a fer un llarg camí'. Això pot ser una obvietat – cap gran filòsof signaria una frase com aquesta-, però és veritat, i cal dir-ho al teu fill”.

Aquest era un dels mèrits senzills que l’home havia descobert darrera una cosa tan pretesament sofisticada com el Daodejin taoista, i  més o menys així ens ho va explicar, quan feia comptades setmanes o mesos que se li havia mort el fill – jo (homo empanatus forever) no ho vaig saber fins a fi de curs.

I sembla que precisament per aquests viaranys és que va circulant la vida.

De vegades, no calen grans discursos, sinó que se’t recordin les obvietats fonamentals, com ara “som mortals per aprendre a valorar la vida: si compto el que em queda i miro on estic, aleshores ho veig clar i tiro tiro tiro”, o  "mira tota aquesta gent jove ballant i imagina-te’ls de nadons buscant pits, llet i escalforeta  de la mamà, o ja de vells removent les llengües a la recerca de les dents perdudes”, i tot seguit, després, a ballar una mica, en una pista mig buida, pel plaer de sentir-se vius i acompanyats, que no és poc!, que aquesta nit això hem decidit que és el que toca, “pac amunt, coi!”... i ara, mira!, només per jugar, tria tria tria un no-res, mira per aquí i per allà, que la tria, ja ho sabem, en part està més que feta... però ara és un joc i prou, val? tria -serch, man!-, balla i amunt ben amunt.... que aquest vespre tocava això... te'n recordes?

i la versió irreverent (que, per cert, com rejoveneix!)



Fotògrafs (2): Jacques-Henri LARTIGUE (1894-1986)

Aquest és el nen a qui als set anys d'edat el seu pare va regalar una càmera de fotos als i el va fer feliç per a tota la vida.

i les formes de la felicitat serà, precisament, una de les coses que més li va interessar d'atrapar en les seves fotos.

"Per a mi, fotografiar és a atrapar un moment que està passant, i que és veritat"

Lalalalalalalala etc.

Ai las!, els grans enigmes de la vida:
   el papa o la mama?
     Nesquik o Colacao?
   Aspirina o Paracetamol?
    Beatles o Rolling Stones?

Sobre aquesta darrera qüestió em va tocar manifestar-me fa poquet. No perquè ningú m'ho preguntés.... És el que tenim alguns narcisos del propi verb: et sembla lògic, i fins considerat, respodre't el que et preguntes a tu mateix en veu alta en presència d'algú altre a qui li està tocant ser espectador del teu intrascendent discurset solepcista. Ejem... crec que ho estic fent una altra vegada!

"Jo sóc més aviat dels Beatles", vaig confessar tot sincer, i encara agraeixo que aquell altre no em mirés amb cara de "i ?!" -  És el que té el carinyo... i la paciència impagable de qui et té carinyo!!!

Digressions a banda. M'agraden els Beatles per f'àcils i pel que acompanyen. No són d'aquells artistes que t'engeguen una obra que la mires, la remires i en acabat penses ohhhh?, això deu ser molt i molt bo. Algun dia l'entendré! Les cançons dels Beatles són útils i bones de tant clares, fins i tot les dolentes.

I vet aquí la que ara porto clavada al cap. Tonadeta de bon rotllo matiner, un mantra gens sofiscticat que m'evoca una pel·li un punt tonteta que, senyors!, penso reveure aquesta nit, perquè ara, per a les properes vuit o deu horetes, és el que el cos em demana (un dolçet la la la la la la la la... i prou).

A, sí, esclar: la cançó és d'el McCartney post-seixanta... però, i què?! no deixa de ser beatle beatle que t'hi cagués. Oh no?

- sis -

VIDA AL INSTANTE

Vida al instante.

Función sin ensayo.

Cuerpo sin prueba.

Cabeza sin reflexión.

Ignoro el papel que hago.

Sólo sé que es mío, no es intercambiable.

De qué va la obra,

debo adivinarlo sobre el escenario.

Malamente preparada para el honor de la vida,

Soporto a duras penas el compás impuesto de la acción.

Improviso, aunque aborrezco la improvisación.

Tropiezo a cada paso con el desconocimiento de causa.

Mi modo de vivir huela a aldea.

Mis instintos son de aprendiz.

La vergüenza, al excusarme, tanto más me humilla.

Siento las circunstancias atenuantes como crueles.

Palabras y gestos irrevocables,

estrellas no contadas,

el carácter, como un abrigo abrochado, en marcha,

he aquí el penoso fruto de este apremio.

¡Si al menos pudiera un miércoles ensayar primero,

o al menos un jueves repetir una vez más!

¿Acaso está bien? –pregunto

(con voz ronca,

pues ni me han dejado aclararla tras los bastidores).

Es vano pensar que no es más que un examen somero

hecho en un lugar provisorio. No.

Me hallo entre los decorados y veo cuán sólidos son.

Me choca la precisión de cualquier atrezzo.

El equipo giratorio funciona desde hace largo rato.

Las nebulosas más lejanas ya han sido encendidas.

Ah, no me cabe duda de que esto es el estreno.

Y lo que haga

se tornará siempre en lo que hice.

(Wisława Szymborska, El gran número, 1976 - trad. Elźbieta Bortkiewicz, ed. Hiperión)