i una LLIÇÓ "SUREÑA"

Se’n diu propina lingüística i la cosa va així: esteu a València i decidiu deixar un euro de propina en tot establiment on parleu en català i/o valencià i no us contestin bé amb un so gutural afonològic, bé amb cara de “¡No’ntiendo! ¡Habla en cristiano, leche!" 

Mai de la vida havia estalviat tant en propines. 

(PS: de debò que tant costa entendre que "aigua" vol dir "agua"?)

LLIÇONS ÀTIQUES (3)

“Aquí los alemanes no son muy bien vistos. ¿Cómo se les ocurre sugerir que, para que Grecia liquide su deuda, venda una isla? ¡Por favor! El problema es que los griegos no pueden cobrar un impuesto por cada una de sus palabras que todo el mundo usa”.

Somrius i penses que sí,
que l’impost aquest no estaria malament.
Hummmm…


Val que ens tocaria pagar als grecs cada vegada que uséssim el mot “euro”;


d’altra banda, però,
quants calés podríem haver guanyat els catalans
per totes les vegades que els espanyols van utilitzar la nostra peceta?!?!

LLIÇONS ÀTIQUES (2)

 Vas voltant pel món i constates, una vegada i una altra, que ara mateix no hi ha nacionalitat tan útil ni respectada com la culé.

LLIÇONS ÀTIQUES (1)

Gens aconsellable fer "la peineta" a un conductor atenès, si no és que et fa moltíssima il·lusió morir al volant.

sobre miracles

Haz un milagro:

convierte en cuerpo de oro

mi alma de barro.

Haiku rimat de Luis Alberto de Cuenca (El reino blanco, 2010).

i, esclar,
no podia tenir una altra banda sonora (avui en versió de Perla Batalla)

de Joans & Isidors (1): DISPUTAR

Del llatí sputare, "escopir". I és que sembla que, temps era temps, els fills de Ròmul solien iniciar les seves disputes projectant una loquaç escopinada sobre l'ull dret d'aquell a qui volien desafiar.

Entre alguns gladiatores bàrbars, una romanalla d'aquesta pràctica podria ser encara vigent.