Juanjo Sáez parlant (amb la mama) sobre l'Art

Juanjo Sáez, l’autor d’Arròs Covat, ha omplert un àlbum amb dibuixos i converses fictícies amb la seva mare. En elles li va explicant cosetes diverses sobre l’art, com ara què dimonis volia dir Magritte quan va pintar una pipa i just a sota va esciure que “allò no és pas una pipa”, o com creu que l’encant dels mòbils de Calders pot raure en el fet que ens retrauen a les primeres joguines que ens penjaven del bressol quan érem nadons, o per què en les escultures de Chillida l’important no és la seva matèria poderosa i pesada sinó al buit que les envolten, emplenen i delimiten, o si no serà precisament pel seu virtuosisme tècnic i el dibuix ortodox i acadèmic que els quadres de Dalí, per estranys que puguin ser, solen agradar a força gent amb la vista poc avesada i poc donada al rupturisme formal propi de l’art modern (“Dalí, a los mayores les gusta”, es titula aquest capítol).

I així, com qui no vol la cosa, aprofitant el recurs de les converses imaginàries (parèntesi: i ja va bé saber que hi ha més gent que comparteix un costum així de raret), el Juanjo va repassant idees i reflexions sobre els artistes i l’art. S’ha de dir que el paio deu tenir bon gust - en la mesura que s’atansa el meu, esclar! Per exemple,  es confessa admirador de Joseph Beuys, aquell artista que va ser d’ell mateix (o del seu personatge) i de la seva vida la seva autèntica obra d’art.

Una darrera nota que em va encantar. Al capítol “El arte y la vida”, tot parlant de action art, Juanjo aprofita per presentar-nos (a la mama no, que ja el coneix de fa anys) algú qui ell considera un artista de cap a peus, el seu amic Rafa, que un dia el va acompanyant fins al metro menjant-se pel camí un plat d’arròs amb salsitxes, no per res, no, ni tan sols per cridar gaire l’atenció, sinó perquè l‘acabava de cuinar, tenia gana, també volia acompanyar el seu amic fins a la parada i no va ni parar-se a pensar que allò que feia no es fa.